Una recomanació: Vidal Vidal. És el gran artículista de Ponent. Irònic, vehement, agut, impertinent, d’una mala llet còsmica quan vol, d’una malenconia suau, controlada, evocadora quan torna del Pallars i es posa místic. Convertit per coses de la vida i de la política en càrrec territorial de Comerç i Turisme la Generalitat durant els anys de tripartit, mai ha deixat els seus tres articles setmanals al Segre i el quinzenal de Presència. Els darrers són la retransmissió, pràcticament en directe i amb una ironia insuperable, de la derrota electoral i el traspàs de poders. L’últim, diumenge al Segre: El llarg adéu. Feu-hi un cop d’ull.
Mes: gener de 2011
Trist espectacle independentista
Mentre Jordi Pujol pica l’ullet als independentistes que van votar CiU no fos cas que tinguin la temptació de pensar que potser els han aixecat la camisa, els independentistes descamisats allarguen el ridícul i la disbauxa col·lectiva que van iniciar el dia que a algun il·luminat se li va ocórrer que ja n’hi havia prou de pactes i de política i que els independentistes ja érem tal legió que només calia posar els òrgans reproductors sobre la taula i proclamar la independència amb majoria absoluta. Bravo. El resultat salta a la vista al Parlament de Catalunya. Continua llegint «Trist espectacle independentista»
Volem bisbes catalans… i ferms
Els bisbes catalans han cedit a les pressions i han signat un document a favor de l’entrega de l’art de la Franja al bisbat de Barbastre-Montsó. Com ja va fer el bisbe de Lleida, cridat a capítol fa uns mesos pel nunci del Vaticà a l’Estat, Renzo Fratini, els bisbes catalans han abaixat el cap i beneeixen una solució injusta en què el bisbat de Lleida apareix com a lladre d’unes obres situades a les que llavors eren les seves pròpies parròquies i per les quals va pagar, va restaurar i va conservar de bona fe durant més d’un segle. Continua llegint «Volem bisbes catalans… i ferms»
Partit en expansió busca alcalde de muntanya amb cartera de votants
El primer secretari del PSC a les terres de Lleida i el Pirineu, Joaquim Llena, ha reunit aquest matí els periodistes lleidatans al voltant d’un taula i els ha fet un balanç força sincer de la situació en què ha quedat el seu partit després de la patacada electoral del Parlament. Molt més realista que l’anàlisi que allà mateix n’ha donat la congressita Teresa Cunillera, convençuda que tot plegat és perquè el PSC no ha sabut explicar-se bé i que tot s’arreglará insistint amb el “mantra” del federalisme, com si res no hagués passat els darrers anys amb l’Estatut, la piconadora del Constitucional i amb els catalans mirant com carallots com l’amic Zapatero se’n rentava les mans de tot plegat. Continua llegint «Partit en expansió busca alcalde de muntanya amb cartera de votants»
A la carretera, la Generació Beat i Lleida
Enllestida una lectura nadalenca: A la carretera, de Jack Kerouac, un dels fundadors de la generació Beat. L’he llegit en la seva versió inicial, la que Kerouac va mecanografiar sense punts i aparts en una llarg rotlle de paper que, segons diu la contracoberta del llibre editat pel Grup 62, quan s’estirava a terra sembava una carretera. El llibre sembla que no parli de Lleida però en realitat no parla d’una altra cosa. A la carretera arrenca amb un jove novaiorquès, el mateix Kerrouac, a qui se li acaba de morir el pare i marxa fent auto-stop cap a l’Oest buscant alguna cosa tot i que encara no sap ben bé quina. Fent camí pels Estats Units de punta a punta, retroba un vell amic, en Neal Cassady, un jove marginal dels barris baixos de Denver, lladre de cotxes amb aspiracions de poeta, amic de Kerouac en la vida real i que la generació d’escriptors i poetes de Keoruac, Allen Ginsberg i companyia van convertir en icona de la rebel·lia, l’esperit lliure i la vida esbojarrada de la Generació Beat. Mentre als anys cinquanta la política ianqui vivia una de les etapes més repressives i ultradretanes de la seva història, tota una generació de joves sense rumb feien auto-stop cap un Oest mitificat i es veien representats en una novel·la plena de paios que ballen jazz amb el cervell ple de bencedrina, putes, lladres de cotxes, ionquis que es punxen morfina i un anti-heroi canalla i promiscu que tot ho admirava i al mateix temps tot tant se li enfotia. Continua llegint «A la carretera, la Generació Beat i Lleida»