Lleida 1939 és el nom escollit per a la nova etapa de la Unió Esportiva Lleida, obligada a refundar-se davant les dificultats econòmiques de l’entitat. El nom agrada a l’afició perquè dóna un pedigrí històric al club i enllaça amb el suposat any de fundació de la Unió Esportiva Lleida. La veritat, però, és que aquell any va ser un any desafortunat per a Lleida i per al futbol lleidatà.
Ocupada la ciutat pels franquistes, aquell any milers de lleidatans van haver d’exiliar-se, entre ells l’ara tan recordat poeta Màrius Torres, que va marxar per morir malalt lluny de la seva ciutat. També es van muntar camps de presoners i es van cometre afusellaments i venjances emparades pels nous amos del territori. També va ser un any negatiu en l’aspecte esportiu. Tots els equips de futbol existents a la ciutat estaven desfets. Molts d’ells havien sorgit de les entitats i casals obres, catalanistes i republicans: L’Associació Cultural Lleida, l’Atlètic Metal·lúrgic, el Joventut Republicana FC.
Aquest últim, creat el 1918 pel Centre Republicà de Lleida, era el més important i va ser el creador del Camp d’Esports, seu de l’actual UE Lleida, l’any 1919.
Doncs bé: l’origen real de la UE Lleida no és el 1939, sinó que són aquests clubs republicans i catalanistes que el nou nom ignora perquè, com ens passa en tants altres àmbits, no només l’esportiu sinó també en el literari, el periodístic, l’arquitectònic i tants altres, els catalans tenim amputada la memòria del que vam fer i vam ser abans del 1939.
La data, a més, ni tan sols és exacta si ens guiem per un criteri estrictament legalista. Si filem prim, la data fundacional de la UE Lleida com a tal hauria de ser el 1947. El que va passar el 1939 és que un grup de directius d’aquells equips de futbol de Lleida d’origen republicà i catalanista, davant les dificultats provocades per la guerra, la mort i l’exili de jugadors i seguidors, i pressionats per les noves autoritats, es van fusionar en un sol club que van anomenar Lérida Balompié. El 1947 aquest club es va fussionar amb un altre, CD Leridano, creat sis anys abans per oficials i soldats de l’exèrcit espanyol a Lleida. La fusió del Lérida Balompié i del CD Leridano va donar lloc, ara sí, a la Unión Deportiva Lérida, que va catalanitzar el nom el 1978.
La legalitat franquista va esborrar tot l’anterior i per això ara la suposada acta fundacional del club lleidatà és el 1939. Segons la història oficial del club, l’entitat es va crear el 1939 per “seguidors de futbol de la ciutat”, igonrant que en realitat eren directius de clubs preexistents però que ja no podien continuar per ells sols i amb els noms anteriors. Abans del 1939, si creiem en la legalitat franquista, no existia res de res. El desert. Si fóssim lleials als promotors del futbol a la ciutat de Lleida, els quals es van anar unint i fusionant per crear el gran equip de la ciutat, hauríem de fixar com a data d’origen la d’algun dels grans clubs lleidatans originals que van donar peu a les successives fusions.
De fet, el més digne amb la història real del futbol lleidatà i de la UE Lleida hagués estat, des del meu punt de vista, el nom de Lleida 1919: any de la creació del Camp d’Esports.
Un dels socis de la Joventut Republicana FC va ser Víctor Torres, germà del poeta Màrius i històric dirigent d’ERC mort fa unes setmanes. En una entrevista recent al setmanari Presència, Torres evocava precisament la força que tenien els casals republicans i catalanistes que van estendre’s per Lleida en la promoció de l’esport i el lleure, una obsessió per als regeneracionistes d’aquella època. Ens quedem sense lligams amb aquella part de la nostra història, on tantes coses es van fer però tant es va fer després per oblidar-ho. El periodisme n’és una bona mostra. No sé si encara passa, però fa quinze anys a les facultats catalanes es feia llegir McLuhan i Kapucinsky i el nou periodisme nord-americà mentre que a les aules ningú explicava la tradició pròpia, no es llegia ni un miserable article de Josep Maria de Segarra, Eugeni Xammar, Irene Polo o Josep Maria Planes, autèntics innovadors dels gèneres periodístics, d’una modernitat i d’un atreviment estilístic i de continguts que, malauradament, no van tenir continuïtat i van ser escombrats de la història quan el 1939 es va imposar l’exèrcit únic, la llengua única, el partit únic, el diari únic. La comparació entre aquells periodistes dels trenta i el que intentem fer ara els que seguim en aquest ofici, sense referències ni tradició pròpia, fa esgarrifar. Per a alguns, el periodisme va néixer el 1939. Com el futbol lleidatà.