El Pirineu enamora Israel

Cuina del Pallars amb la carta en hebreu. Això és el que pot trobar el comensal al restaurant Juquim d’Espot. Molts visitants del Parc Nacional d’Aigüestortes hi fan parada abans o després d’endinsar-se cap als estanys i els senders del parc natural. Molts són catalans. Però la segona nacionalitat és la israeliana. «Fa 10 o 12 anys van començar a venir els israelians i al final vam decidir traduir la carta i també adaptar alguns plats», explica Jaume Vidal, propietari del restaurant. Així, al Juquim tenen dos vins i un cava caixer i ofereixen una àmplia oferta de plats vegetarians i carn sense porc, del gust del públic israelià. Cada cop que introdueix un nou plat a la carta, Vidal contacta amb un professor de la Universitat de Tel Aviv, amic ja del restaurant i enamorat del Pirineu, que li facilita la traducció i una explicació en hebreu dels ingredients.
No és cap anècdota. El turisme israelià s’ha convertit des del 2010 en el principal turisme internacional al Pirineu de Lleida, desplaçant francesos, holandesos i alemanys. Durant el 2012, el 30% dels turistes estrangers que es van presentar en alguna oficina d’informació del Parc Nacional d’Aigüestortes eren israelians, mentre que de francesos en van ser el 23%, el 13% d’Holanda i el 10% eren alemanys. «L’israelià és un client que va a més», explica Josep Ramon Aytés Farré, de l’hotel Pessets de Sort. Ells també han notat els darrers anys un augment espectacular d’aquesta procedència. Es tracta, a més, d’un turisme molt interessant per al sector turístic pirinenc, ja que no es concentra a l’hivern ni al mes d’agost, sinó que acostuma a repartir-se al llarg de l’any.
Mayan Benda és israeliana i viu des del 2007 en un petit poble del Pallars a prop de Sort. Fa de guia del Parc Nacional d’Aigüestortes amb el seu 4×4 i molts dels seus clients són israelians. «A Israel no tenim alta muntanya ni grans espais, però els israelians som molt amants de la muntanya i dels pobles antics, i molt viatgers», explica la Mayan.
Els seus clients són majoritàriament famílies amb nens o bé parelles de cinquanta o seixanta anys. Fan estades de cinc a set dies durant els quals combinen diferents activitats: ràfting, senderisme, barrancs, rutes en 4×4. «També hi ha joves, però ells prefereixen anar per lliure, amb cotxes de lloguer, sense viatges organitzats ni guies», explica la Mayan. «És un costum a Israel que els joves, després de tres anys de servei militar, s’estan tres, sis o dotze mesos viatjant pel món abans de reincorporar-se a la vida civil i laboral. El Pirineu també és un dels destins preferits per als israelians més motxillers.»
La via d’entrada del turisme israelià al Pirineu és Barcelona. «La ciutat de Barcelona els encanta, la coneixen de fa temps, i per això van començar a buscar alternatives fora de la ciutat per complementar la visita», assenyala en Yanis, director de l’agència Travel Nexus. Des de la seva oficina a Barcelona organitzen viatges i rutes per a israelians arreu de Catalunya. «Ara és al revés: demanen rutes pel Pirineu català durant una setmana, i acabar mig dia fent una visita ràpida a Barcelona.»
Per què els Pirineus, i no els Alps? Segons en Yanis, l’israelià «és un turisme molt sofisticat, que fuig de les massificacions, i els Alps és una destinació molt explotada». «En canvi, el Pirineu o destinacions a l’Amèrica Llatina o a l’Àsia són preferides perquè troben pobles i gent autèntica, aliena al turisme.»
Hi coincideix Guy Reifenberg, un altre israelià resident a Catalunya, promotor turístic a través de l’agència Kokopeli: «El Pirineu encara és un lloc força salvatge, no és cap decorat per a turistes.» «A més, que no es troba lluny d’Israel, del Mediterrani, i és a prop d’una ciutat que és una autèntica meravella com Barcelona», explica en Guy. Per això, recomana a les autoritats locals que no posin gaire senyalització en hebreu. «Pot ser fins i tot contraproduent, perquè la gràcia del Pirineu per als israelians és que està poc explotat turísticament.» Segons ell, el Pirineu com a destinació es va popularitzar a Israel fa uns deu anys a través del boca a orella, sense campanyes de màrqueting, i ha anat a més els darrers temps afavorit per diversos factors polítics, com les males relacions d’Israel amb Turquia.
Molts israelians que visiten el Pirineu solen conèixer Catalunya i hi simpatitzen: «Els guies ens trobem que sí, a la gent li interessa, a més avui en dia coneixen bastant el procés independentista de Catalunya», explica Dan Gazit, guia de Travel Nexus. «I a tots els israelians, a més, els encanta el Barça», subratlla.
Des del Pallars es promociona la Ruta de la Llibertat, amb els passos clandestins que es van fer servir durant la Segona Guerra Mundial i per on van fugir molts jueus de l’Europa ocupada pels nazis. És un al·licient més, explica la Mayan, però no el definitiu. Més que la història, els atreu l’experiència de la muntanya i la natura. L’agència Travel Nexus està organitzant un esdeveniment singular a partir d’aquesta idea: 600 dones israelianes viatjaran en 4×4, en quinze grups al llarg de l’estiu, pel Pirineu català, andorrà, aranès i occità. «L’anomenem la Ruta de la Llibertat, i està dissenyada pensant en la història de la fugida del poble jueu durant la guerra però també en el simbolisme de la llibertat i l’emancipació de les dones», explica en Yamis. «No és un itinerari fàcil: hauran de conduir 4×4 per alta muntanya, acampar… tota una aventura. Però aquest és l’esperit del Pirineu que enamora els israelians.»

Dos mil israelians al Camp Nou
Com és que un país de només set milions de persones, si fa no fa com Catalunya, aporta al Pirineu més visitants que França, Alemanya i Anglaterra? Barcelona és una de les claus. «La ciutat de Barcelona agrada molt als israelians, la senten molt propera geogràficament», explica en Yamis, director de Travel Nexus. «Després van venir les rutes a Besalú pel passat jueu, Figueres per Dalí, Montserrat, el Pirineu.» Però Barcelona continua sent la destinació principal. També per a negocis i congressos. I futbol. «En el darrer partit de la Champions, contra el Milan, hi havia dos mil israelians al Camp Nou», calcula. «Sense cap equip propi potent, el Barça és l’equip de molts israelians.» Fins i tot en partits rutinaris de lliga hi pot haver prop d’un miler de turistes i/o seguidors que s’hi han desplaçat des d’Israel, assegura aquest director turístic.
(Publicat a Presència el 31 de març de 2013)

Riquesa o destrucció sota terra

Dissabte vinent, 23 de març, mig centenar d’ajuntaments de la Catalunya Central i les comarques de Girona estan convocats al municipi d’Oris (Osona) per signar la Declaració d’Oris de rebuig al fracking i a favor d’un canvi de model energètic. El 17 d’abril, a Agramunt, ho faran unes desenes d’ajuntaments de Ponent. Forma part de la intensa rebel·lió territorial que ha generat els darrers mesos una paraula fins llavors desconeguda per a la majoria de la gent: el fracking.

Fracking és el nom anglès de la fracturació hidràulica, una tècnica relativament nova d’extracció d’hidrocarburs no convencionals situats al subsòl. El primer cop que es va utilitzar en un pou extractiu va ser l’any 1947, però la seva aplicació no es va estendre fins a les dècades dels vuitanta i noranta als Estats Units. (Llegeix l’article sencer a Presència)

“Observar des de l’espai proper està a l’abast de tots”

Entrevista a Enrique Herrero, promotor del projecte SonCube

Va néixer a València el 1986, va viure a Lleida desde petit i compagina la recerca a l’Institut de Ciències de l’Espai amb la realització de programes educatius a l’observatori de Món Natura Pirineus, a les planes de Son. Des d’allà va llançar l’estiu passat una sonda a l’estratosfera. Ara repetirà l’experiència, però amb un projecte obert perquè els alumnes d’institut hi puguin afegir experiments. Fa unes setmanes ho va presentara la UdL.

Per què vol enviar una sonda a l’estratosfera des del Pirineu?
La idea de Soncube és fomentar el fet que la gent pot ser observadora i experimentar per ella mateixa. Tothom. La gent corrent. L’estiu passat, amb molt pocs diners, vam enviar un objecte construït per nosaltres mateixos a l’espai proper; va mesurar temperatures i va prendre imatges de la Terra des de trenta quilòmetres, i després el vam recuperar. El vam enlairar des de les planes de Son, al Pallars, i va caure a Andorra, en una muntanya a 2.500 metres d’altitud. Tinc imatges de la Terra corbada fetes amb una càmera comprada per 50 euros per E-bay. Tot allò que ens expliquen els llibres ho podem veure per nosaltres mateixos.
Tocar l’espai és a uns pocs euros de distància?
La idea era fer-ho tan barat com fos possible. La carcassa de la sonda és una caixa de Porexpan que ens van deixar en una farmàcia. L’estructura d’alumini la va fer un company de Mollerussa, i ha sobreviscut a una caiguda des de l’estratosfera.
Poca broma!
Sí, està molt treballada. El sistema de seguiment està fet amb components electrònics comprats per internet, i un altre company els va programar amb codi lliure. Vam posar-hi sensors de temperaturai vam programar la càmera de fotos perquè capturés imatges regularment des de l’espai proper. A més, no volíem que quedés entre amics, sinó fer-ho arribar al públic, en especial als joves. Per això ho vaig integrar al projecte de Món Natura Pirineus de la Fundació Catalunya – La Pedrera. Tot va costar uns 600 euros. Comptant-hi el globus i l’heli, que és el més car.
I vau obtenir algun resultatinteressant?
A part de les imatges de l’enlairament i les fotografies de la Terra, que són espectaculars, vam poder comprovar que a partir dels quinze quilòmetres d’altitud es produeix la inversió tèrmica, les temperatures llavors tornen a pujar a mesura que ens elevem. És l’efecte de la capa d’ozó, que protegeix la Terra de l’escalfament solar.
Ara vol repetir-ho.
Sí. Tenim previst enlairar la sonda Soncube des de les planes de Son el 7 de setembre, mitjançant un globus d’heli que farà pujar la sonda fins a l’estratosfera. Ja hem començat a tramitar els permisos. Hi hem fet millores: una càmera de vídeo que retransmetrà en directe per internet. Potser no tindrà connexió als trenta quilòmetres d’altura, però fins allà donarà una visió espectacular. Ho financem a través del micromecenatge, amb la plataforma Verkami. En quinze dies ja hem aconseguit els 1.500 euros necessaris per tornar-lo a fer pujar, ara amb experiments d’alumnes de batxillerat.
Expliqui això.
Hem obert un concurs perquè els alumnes de batxillerat dels instituts catalans puguin proposar experiments a realitzar a gran alçada. No importa el tema: meteorològic, biològic, físic… Nosaltres els hi financem, amb un límit de 500 euros. A www.soncube.com hi és tot ben detallat.
D’on li ve, la passió per l’espai?
De tenir-ho a l’abast. Tenia 13 o 14 anys i el meu avi em deixava uns binocles fantàstics, i a l’estiu al poble vaig trobar un llibre d’astronomia. Em va fascinar comprovar que allò dels llibres existia de debò i jo mateix ho podia mirar. Ho recomano als joves que pugen a Son: menys pantalles i més finestres. Ara m’hi dedico, la meva especialitat és la recerca d’exoplanetes, planetes que es troben fora del nostre sistema solar.
Però ara els astrònoms professionals no miren pel telescopi, sinó pantalles d’ordinador, oi?
Sí. És lògic. L’ull humà és molt limitat. Tenim càmeres molt sensibles que descomponen la llum en tot el seu espectre. Els grans observatoris del món són ara sales plenes d’ordinadors. Quan he estat en algun, però, el primer que he fet és demanar on és el telescopi, la cúpula oberta, el cel. Per sentir-me observador. Hem vingut a observar.

(Publicat a El Punt Avui el 7 de març del 2013)

Xoc de fiscals

Ens esperàvem un xoc de trens en el moment culminant del procés del dret a decidir, però el que hi ha hagut primer és un xoc de fiscals. I quin xoc. Apartin les criatures: l’Estat no va de broma i a les seves sales de comandament sembla que n’hi ha alguns a qui els encanta l’olor de toga cremada al matí. La reacció fulminant contra unes declaracions pulcres i moderades del seu fiscal en cap a Catalunya demostra fins a quin punt són importants per a l’Estat espanyol les qüestions estrictament legals del procés i no admet cap mena d’esquerda.
Unes qüestions, les legals, que des de l’altra banda sempre acabem menystenint alegrement amb la consideració que tot anirà rodat si el dia D tenim del nostre costat les majories democràtiques, si hem demostrat capacitat i ganes de negociació, i si a més a més som capaços d’explicar-ho tot a l’exterior. Ens podran dir de tot excepte pessimistes. Ha plogut molt des que Francesc Pujols va dir que els catalans algun dia ho tindríem tot pagat, però encara ens resistim a creure que allò era una ironia. Igual que el Barça, el catalanisme ha perdut els darrers anys el derrotisme tribunero. Ara alces una estelada i hi surt un optimista irreductible. Però ja podem gratar-nos la butxaca i buscar uns bons advocats. O, més aviat, uns bons ambaixadors. Perquè fa la sensació que la batalla dels fiscals és en realitat la batalla per la imatge que es vol enviar cap a l’exterior. Mantenir el debat durament bloquejat en l’àmbit legal evita que entri en l’àmbit de la negociació política per una consulta pactada. I, sense diàleg polític previ, qualsevol pas endavant dels catalans serà presentat a l’exterior per l’Estat com un cop d’estat. És la seva estratègia.
La sort és que se’ls veu de lluny. La cúpula de la justícia està tan dirigida per la política que alces una toga i apareix, amb perdó, un ministre.

(Publicat a El Punt Avui el 6 de març del 2013)