El TSJC s’ha queixat perquè les concentracions de suport als encausats del 9-N vulneren la divisió de poders de l’Estat. Polítics, ciutadans i alcaldes amb la vara ben amunt s’han plantat davant de les portes on interroguen els acusats de deixar votar els catalans en una consulta no vinculant, i per això han comès una pressió intolerable contra la independència i el bon govern dels poders que articulen la democràcia espanyola, que com tothom sap funciona com un rellotge. Els tertulians espanyols invocaven ahir l’esperit de Montesquieu i els articulistes de guàrdia, que van fer festa el dia que Rajoy es va carregar d’un cop de ploma el criteri dels fiscals catalans, escrivien en paper de fumar unes dures consignes per defensar la separació de poders.
Montesquieu va néixer uns anys després que Rembrandt pintés la famosa lliçó d’anatomia del doctor Nicolaes Tulp: un grup d’estudiants prims i barbuts observen una autòpsia amb expressions que van de la sorpresa a la curiositat morbosa, passant per l’aprensió ben dissimulada. El doctor Tulp, amb el bisturí a la mà, obre el cadàver que jeu sobre una taula de fusta. La medicina ha evolucionat molt des de llavors. Com ho han fet la política i les societats. Però sembla que els estats nació i els seus defensors encara són allà on eren. Avui a cap metge se li acudiria afirmar que l’estómac i l’úlcera que l’ha danyat és totalment independent del cervell estressat que durant anys no ha deixat d’enviar missatges frenètics a tot el cos a través del sistema nerviós. Però, pel que es veu, els defensors dels poders que sustenten l’Estat espanyol encara creuen que la malaltia que fa groguejar el seu aparell judicial no té res a veure amb l’artrosi del sistema polític central. Durant anys el poder polític de l’Estat no ha parat d’enviar missatges i recursos frenètics al seu Tribunal Constitucional, convertit en la glàndula tiroide de la democràcia espanyola, on es metabolitzen i es derroten els Estatuts i les demandes polítiques i ciutadanes que no volen digerir.
Aquestes demandes catalanes despertaven a l’Estat primer indiferència, bromes morboses i una aprensió mal dissimulada, com una part del cos incomprensible però poc significativa. El cervell eren ells. Fa poc que ha vingut la sorpresa, i ara els cal recórrer a Merkel, Obama o Montesquieu sense acabar d’entendre que ha estat la manera com han entès el seu Estat el que l’ha dut, de cap, a la sala de dissecció.
(Publicat a El Punt Avui el 16 d’octubre de 2015)