Chelo Alvarez-Stehle es va fer periodista per explicar històries. De jove la vida la va portar al Japó, on es va instal·lar i va treballar per a mitjans japonesos i enviant articles com a corresponsal als diaris del seu país. Allà va topar amb la història de les esclaves sexuals que l’exèrcit japonès havia capturat i que va utiiltzar per recompensar els soldats durant la Segona Guerra Mundial. Va entrevistar les víctimes que demanaven al govern japonès una compensació. La història la va atrapar de tal manera que va continuar tractant el tema del tràfic de dones a Àsia, les nenes obligades a casar-se a canvi de diners per a les famílies que les han venut, els abusos massius consentits per les autoritats. La vida la va portar a Califòrnia, i allà aquests temes continuaven apareixent sovint en els seus reportatges: la valentia de les dones que trencaven el silenci, ho explicaven i aixecaven la seva vida. El 2008 va començar a elaborar un documental sobre tots aquests casos.
A mig documental, però, es va adonar que un interrogant s’anava fent més i més gran: per què sempre m’ha interessat tant aquest tema? Respondre a la pregunta li va costar un dur exercici de recerca interior i descobriment que la va portar a fer un gir narratiu en el documental i fer una cosa que a les facultats de periodisme ens expliquen que no s’ha de fer mai: girar la càmera i enfocar cap a un mateix. Va tornar a la seva ciutat, a la seva família, al seu passat, a filmar allò que havia quedat tapat sota una sòlida capa d’anys, culpa, ràbia soterrada i silencis. El documental Sands of Silence es va estrenar ahir a Catalunya, en una projecció amb l’autora al Cafè del Teatre de Lleida. Avui arriba a Barcelona, i és un exercici aclaparador de denúncia, sinceritat, honestedat, valentia i periodisme.
Els horrors del món ens commouen, però mai no són pitjors que els que ens habiten, per petits i domèstics que semblin: són els nostres. Discutir sobre dictadures caribenyes a vegades no és més que l’excusa que tapa la falta de cultura democràtica que patim aquí; l’escàndol d’una guerra ètnica i religiosa llunyana ens serveix per no mirar què passa en alguns dels nostres barris i la segregació encoberta de la xarxa escolar d’algunes de les nostres ciutats. A vegades també cal mirar-se el melic, per indagar si, en realitat, la guerra també és dins nostre.
(Publicat a El Punt Avui el 30 de novembre de 2016)
