Hipocresies nadalenques

Nadal és una època meravellosa de fraternitat i hipocresies, i això últim no és necessàriament dolent. El món seria pitjor sense aquests missatges de bondat ni que sigui impostada, malgrat el cansament que poden arribar a provocar quan la falsedat resulta massa evident. Només els nens i els borratxos diuen sempre la veritat. Els darrers per intoxicació, i els primers perquè no han sortit encara de l’estat d’egoisme natural que resulta tan encantador en els infants, als quals no se’ls ha d’exigir que tinguin en compte el sentiment dels altres i l’efecte que les seves invectives sense autocontrol tenen més enllà dels seus adorables nassos. Angelets.

Però una cosa és una petita i sana dosi d’hipocresia nadalenca, pensada per repartir afecte, cuidar amorosament les amistats i aplanar el camí que ens retroba amb aquells que estimem, i una altra, prendre el pèl al personal, repartint lliçons de moral d’aparador mentre dins de casa es fa justament el contrari. El cap d’estat espanyol, Felip de Borbó, ens va llançar, la nit del 24, un bonic missatge de felicitació nadalenca amb apel·lacions al diàleg i l’entesa, i tres dies després l’aparell judicial del seu Estat feia detenir un regidor de Vic per portar-lo a Madrid per les seves opinions independentistes. Si aquesta és la concreció del diàleg i entesa que proposen les institucions de l’Estat, es podien haver estalviat l’escenografia nadalenca, que ja anem ben enfarfollats de postals, felicitacions, lleis socials impugnades al Constitucional i agents del CNI rebuscant dins les papereres.

No se m’acut pitjor recepta per repartir afecte entre els súbdits, cuidar les amistats que encara té l’Estat a Catalunya i aplanar el camí per retrobar els catalans díscols, que la hipocresia de cridar al diàleg i, alhora, continuar empaperant càrrecs públics i negar als catalans, amb tota mena d’amenaces i invectives, la possibilitat de decidir lliurement i en pau què caram volen ser.

(Publicat a El Punt Avui el 28 de desembre de 2016)

Hem de parlar

Quan en una parella de naturalesa eroticoromàntica una de les parts diu “hem de parlar”, la part interpel·lada tendeix a empassar saliva, agafar una momentània tonalitat blanca en les faccions i ajornar tant com sigui possible el moment de fer front al problema. Ja en parlarem al cap de setmana. O al següent. Finalment, si la part interpel·lada abusa de la negació i allarga sine die el problema, és possible que un dia es trobi unes maletes obertes a l’habitació i la necessitat, llavors sí, d’afrontar el diàleg, o almenys fer-ho veure.

Sembla que les relacions de naturalesa autonomicoestatals tinguin un patró similar. La crida al diàleg i el despatx obert a Barcelona per part de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría han arribat amb les maletes de la independència ja obertes i amb una majoria política (i amb tota probabilitat també social, fins que ens puguem comptar com Déu mana en un referèndum) disposada a agafar la porta i marxar. L’actual parlem-ne del govern espanyol arriba una dècada després de l’hem de parlar que vam fer els catalans amb la reforma de l’Estatut, durant el qual la part interpel·lada al seu dia no només no va voler assumir allò que reclamava Catalunya de manera majoritària, sinó que ho va menysprear i combatre per terra, mar i tribunal constitucional i va actuar com el patriarca que posa els peus sobre la taula i diu que ja n’hi ha prou de ximpleries i com és que el sopar encara no està fet.

Sáenz de Santamaría és advocada de l’Estat, professió que abunda entre els ministres escollits durant el govern del registrador de la propietat Mariano Rajoy. Els advocats no són jutges obligats a analitzar amb neutralitat un litigi, sinó que actuen de part, utilitzant les estratègies jurídiques al seu abast en defensa dels interessos legítims de qui els ha contractat. El govern espanyol sembla que hagi decidit contagiar-se de la professió majoritària dels seus membres, quan al seu dia més li hauria convingut un empàtic conseller matrimonial. Però aquests deuen militar a Podem, o vés a saber on.

(Publicat a El Punt Avui el 14 de desembre de 2016)