El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/davidmarin
Articles
Comentaris

Perifèries

Barcelona 04 09 2015 Obras de la futura estacion de La Sagrera en el corredor ferroviario de Sant Andreu Fotografia Albert Bertran

Vinc d’aquella perifèria metropolitana. Barri de la Sagrera, blocs de la Meridiana, desarrollismo triomfant i una plaça amb gronxadors. La va salvar de l’especulació una associació de veïns pesuquera. Anys vuitanta. Cançons d’El Último de la Fila i Loquillo, Polla Records i Kortatu. Què sé jo. La dona jove del sisè segona escolta Serrat i la Dharma. Diuen que està en coses polítiques. Lírica metropolitana que ressona al pati interior del bloc i es barreja amb l’olor dels fregits. Travessar cada dia les barraques de la Verneda per anar a entrenar a un camp de futbol de terra ple de tolls. Les botes que no siguin massa bones, que desapareixen. Alguns havíem entrat a l’institut: gol per a l’equip local. L’escola i la cultura dels fills eren l’únic patrimoni a l’abast. El bitllet de metro cap a la classe mitjana, correpondència amb línies 1 i 5. Hi havia un pla B: xupa texana, oli de motor i diners ràpids a la butxaca: Vuit hores a les naus industrials que s’estenien entre les vies de tren i una avinguda mal asfaltada fins a les cases barates del Bon Pastor. La ciutat sense nom. Poc a poc van anar tancant. Solars amb tolls de fang quan plovia i alguna xeringa usada. Jo no ho definiria com el paradís perdut de la classe obrera.

No és bonic arrencar les fàbriques i la gent que viu d’elles en nom de l’olimpisme, del progrés urbà i de les plusvàlues urbanístiques. Però tampoc obligar-la a quedar-s’hi mentalment per sempre allà, en la foto estàtica d’una trinxera ideològica i cultural. Qui perd els orígens perd la identitat, però la identitat també és ara, també és present, i mai no és una foto fixa i nítida. Fem el que podem, amb allò que ens ha tocat. I narinant. Que li diguin al senyor gran del colmado del barri. Bigoti conservat des de la mili, i una enganxina descolorida de Sant Miquel del Fai al mostrador. Un nen, quan es va perdre la guerra. Després silenci. Catalanisme casolà, menestralia d’anar fent, la resistència passiva. Havia treballat a la fàbrica de camions del barri. Només en quedava la xemeneia, que s’alçava enmig d’un parc amb ànecs i un llac artificial. On és la trinxera?

Un dia el colmado també va tancar. Maragall saltava al costat de Pujol: farem uns Jocs. Canviarem la ciutat. Al barri algú havia dit que aquí s’hi podria fer una estació d’AVE. Perifèria que vol ser centre. La gent se’n reia. I anys després van arribar de cop els cascs de la construcció, els crèdits a dojo, les places dures i les voreres amples. I adéu barri, adéu. Classes populars en estampida per tota la regió metropolitana, piset nou i Volkswagen Golf amb els vidres tintats. I a tirar milles. La perifèria es diluïa i Barcelona s’escampava com un segle enrere, però ara no planificava Cerdà sinó Don Piso i Colonial. Corre corre que tinc pressa. La Catalunya-ciutat noucentista a cop d’hipoteca a trenta anys. Cinturó vermell que descoloreix, es torna lila, taronja, groc, blau. Col·lapse de rodalies, col·lapse de perifèries. I mentrestant unes noves classes populars que han arribat de l’altra punta del món a omplir els antics barris. Nous paisatges, noves musiques, noves llengües, patrimonis també per conquerir. Una nova classe obrera a les catacombes del discurs públic, a la perifèria de les velles trinxeres ideològiques i culturals. Ja sortiran. També tindran nostàlgia, d’aquí a uns anys. Nostàlgia de perifèria orgullosa que vol deixar de ser-ho.

platja_balaguerFa uns anys vaig anar a viure a una altre perifèria. La Catalunya rural. Perifèria de país. Camps de panís i fruiters, secans a la falda del Montsec. I les mateixes classes populars, però en català de Lleida. Festes majors amb versions de la Trinca i fang a les botes en tornar del tros. La miopia de les velles trinxeres metropolitanes només hi veia petits propietaris acomodats en les seves granges i en seves hectàrees en propietat, farcint de majories absolutes el pujolisme burgès. Ha! De prop hi havia la paperera de Balaguer i els seus aturats, desesperats després de trenta anys de pencar.  Tardes al casal, matant el temps en una partida eterna de botifarra, i el noi a collir fruita els estius i a servir sopars en el restaurant els caps de setmana. Alcohol a dojo el dijous, el divendres, el dissabte. El diumenge escapada d’un dia a Salou o a banyar-se al riu. Feina a l’escorxador en règim d’esclavitud. El passaport a una vida millor, un bitllet de l’Alsina per anar a estudiar a Barcelona. A vegades sense tornada. El pla B, les oposicions a mosso d’esquadra. Ves-hi, xiquet, i ja arreglarem la teulada l’any vinent. O l’altre. O nemai. Abans l’escola i la cultura dels fills. La sensació d’estancament dels que es queden, hereus d’un patrimoni d’hores feina, estius de collita i matinades d’anar a regar. Jo no ho definiria com un paradís de la Catalunya bucòlica. Poca broma. Aquí va començar la primera victòria del moviment obrer. Camarasa i Seròs van encendre La Canadenca. I malgrat tot la vida, bategant com una mala cosa, de festa major en festa major, irrenunciable, com bateguen totes les perifèries, que són arreu. I narinant.

Pobre senyor bisbe

moises-y-las-tablas-de-piedra-con-los-diez-mandamientosEl bisbe de Mallorca, Xavier Salinas, que ho va ser també de Tortosa i auxiliar de Lleida durant un breu interinatge, ha estat obligat a dimitir del càrrec arran de la relació que va mantenir amb la seva secretària al bisbat: una dona casada, catòlica, conservadora i provinent de l’aristocràcia andalusa. El bisbe ho ha negat però uns detectius contractats pel marit van registrar una sèrie de trobades regulars de la parella que finalment han portat el Vaticà a apartar Salinas de la tasca pastoral a Palma.
La història té tots els ingredients per acabar en la columna d’un articulista menjacapellans i amb ganes de denunciar la hipocresia dels responsables d’una institució, l’Església, que ha dedicat molta energia i esforços a reprimir i culpabilitzar els impulsos humans que tenen a veure amb els temes de llit, pràctiques i identitat sexuals dels seus fidels, mentre que els seus propis ministres, humans com són, intenten amagar els propis o minimitzar-los quan ja no hi ha més remei. Però aquesta història, més que a un judici sever, ens porta a commoure’ns pels tres implicats, atrapats en el complex esdevenir de la vida quan aquesta no respon, perquè mai no ho fa, a les normes, manaments, creences i fins i tot interessos materials que ens autoimposem els humans. Quan el cor, o el vell huracà, que deia Estellés, irromp en la vida d’una senyora catòlica casada amb un ric terratinent capaç de posar espies per gestionar la seva vida amorosa, i en la vida d’un bisbe en la cima de la seva carrera eclesial, tot es deu tornar endimoniadament complex de gestionar. No ha de ser fàcil renunciar per un enamorament a allò aconseguit al llarg d’una vida i a allò en què sempre s’ha cregut, com tampoc ha de ser fàcil renunciar a una espurna de felicitat encara que sigui clandestina.
És possible que Moisès es descuidés d’alguns manaments. A l’Església se n’hi troba a faltar algun que digui: “Respectaràs i gestionaràs tan bé com puguis la pròpia incoherència i l’aliena, perquè el veritable infern és negar-se un mateix i el que se sent”. Amén.

(Publicat a El Punt Avui el 21 de setembre de 2016)

Concurs oposició

maletiHauria d’haver fet cas als pares i fer-me funcionari, i ara potser seria director del Banc Mundial, que segons Rajoy és una cosa oberta i transparent perquè qualsevol funcionari competent i amb uns quants triennis ben portats hi pugui aspirar sense cap mena de problema. Els pares sempre volen el millor per als fills, de la mateixa manera que Rajoy vol el millor per als seus ministres, encara que tinguin diners a Panamà, dinamitin els consensos sobre educació o conspirin des dels despatxos contra els rivals polítics. Coses de canalla, pecats de joventut que un bon patriarca catòlic ha de saber perdonar.
Rajoy ha hagut de deixar per un moment de combatre el totalitari i excloent procés dels catalans que vol dinamitar la sobirania espanyola, per viatjar a la molt democràtica i constitucionalista Xina per tal que els del G-20 li expliquin quines reformes econòmiques ha d’aplicar als ciutadans espanyols que té al seu càrrec, i dir-nos des d’allà, ja que hi era, com funciona això de les oposicions al Banc Mundial. Ens ha quedat clar, gràcies a això, que a l’Estat no hi ha portes giratòries sinó unes miraculoses màquines de teletransportació que funcionen amb concurs oposició. Sembla cosa de màgia però la globalització i Rajoy són així: un dia estàs en un ministeri d’economia, l’endemà t’aixeques a la seu del FMI, i l’endemà passat estàs en una caixa d’estalvis arruïnada tirant de targeta de crèdit il·limitada i oculta a Hisenda, i tot sense transgredir les normes i l’imperi de la llei, només faltaria.
El funcionari Soria, tot i això, ha renunciat a la plaça aconseguida en el concurs, cosa que l’eleva a la categoria de funcionari màrtir, seguint les passes de Teresa de Calcuta, que va ser canonitzada diumenge pel papa Francesc amb una gran polèmica al seu voltant, acusada d’haver dedicat diners i energia a difondre el catolicisme més fonamentalista i a lluitar contra el divorci i els preservatius, mentre evitava les medicines pal·liatives als malalts que tenia a càrrec. El papa també vetlla pels seus fills i filles, i fa poc va dir que Déu és més gran que el pecat i que sempre podem ser perdonats. Un consol per als catòlics, sempre tan perseguits pel pecat. En canvi a mi, que a més de no ser funcionari tampoc no sóc massa catòlic, el pecat se’m fa tan esquiu com el Banc Mundial, i ni apuntant-me a oposicions ni a Tinder. Què hi farem.

(Publicat a El Punt Avui el 7 de setembre de 2016)

 

El temps és relatiu

relojdalLa teoria diu que res no pot viatjar més ràpid que la llum, però cada vegada que arriba l’estiu sabem de forma empírica que això no és així. Encara no hem començat a fer vacances que ja s’han acabat, i en tornar a la feina trobem les coses del despatx i els companys de feina una mica estranys, tot al mateix lloc i el cap de secció amb les mateixes manies, sí, però d’una manera tan exacta que resulta artificial i inquietant, com si s’hagués produït una alteració en el continu espaitemps i tothom mirés de dissimular-ho amb converses sobre viatges llampec dels quals no hi ha hagut temps de gaudir i gintònics nocturns vora la platja consumits abans de poder-los assaborir i retenir-ne el nom.
Llavors arriben els dies previs a l’Onze de Setembre, obrim els diaris i la teoria torna a anar-se’n en orris: el procés s’accelera, un cop més els articulistes savis anuncien una tardor política de vertigen, els de l’ANC munten un admirable sidral multitudinari en un temps rècord, i abans que la llum de l’experiència ens arribi a il·luminar, molts catalans tornem a ser allà comentant que sí, que aquest cop sí, que és l’última Diada que cal sortir a manifestar-se i que tot serà un tancar i obrir d’ulls. D’altres, en canvi, sentiran el déjà-vu de cada any.
El temps és relatiu. La crisi econòmica va esclatar el 2008 i a alguns els va fulminar a la velocitat de la llum, d’altres no se’n van adonar fins que al cap de dos anys els van voler retallar la paga extra i llavors sí que van voler fer una vaga general, i encara n’hi ha uns quants que n’han acabat fent negoci. La crisi institucional que ha portat ja molts catalans cap a la independència quan abans no hi apostaven fa temps que rodola i alguns van trigar a veure-la i d’altres des del primer dia que volen resultats immediats. La diferència és que això no són unes vacances sinó un procés polític complex i arriscat, i per a uns avança a la velocitat de la llum i per a d’altres, amb la lentitud d’un equilibrista novell que camina sobre una corda que no ha trepitjat mai.

(Publicat a El Punt Avui el 24 d’agost de 2016)

El Centre d’Estudis Ribagorçans va organitzar dissabte passat una nova edició de les seves jornades sobre el territori de la Terreta, una terra de frontera, mai millor dit, que comparteixen les províncies de Lleida i Osca entre valls i muntanyes del Prepirineu, en una àrea que va més o menys dels termes municipals de Tremp a  Areny de Noguera i Pont de Montanyana. La trobada d’aquest any va tenir lloc a la Torre de Tamúrcia, un petit poble de poc més de vint habitants que pertany a Tremp, tot i que s’hi arriba per Areny de Noguera, ja en administració aragonesa. A la Torre de Tamúrcia hi ha una petita i fantàstica església romànica dins de la qual es van fer les presentacions d’estudis i llibres sobre la Ribagorça, el català i la Franja, i també un petit moment d’esbarjo amb la lectura de contes eròtics per part de servidor de vostès i de l’escriptora Marta Alòs.
Els habitants de la Franja estan acostumats a aquesta mena de promiscuïtats identitàries: parlen un dels catalans més autèntics que es poden sentir als Països Catalans, administrativament són aragonesos i voten i segueixen els debats polítics d’allà, mentre que pel que fa a hospitals, feina, estudis i tota la relació humana que això comporta se senten més pròxims a Tremp i Lleida que no pas a Barbastre i Osca. A vegades, quan se’ls pregunta per la seva adscripció nacional, miren de reüll l’interlocutor i alguns responen amb una incomoditat semblant a la que haguessin tingut si els haguéssim preguntat per la seva orientació sexual: què n’has de fotre, tu, xiquet!
Esglésies com la de la Torre de Tamúrcia van ser espoliades impunement fins que a principis de segle passat els bisbats i algunes autoritats civils van començar a fer tasques de conservació salvant-les i conservant-les en museus. Ara l’aparell polític aragonès i el judicial espanyol les han convertit en botí de la guerra de propaganda contra el sobiranisme català, en lloc de buscar un diàleg que tingui en el centre del debat el millor destí per a les obres d’art i la seva conservació i exhibició més raonable i col·laborativa. Dissabte des de la Ribagorça i la Terreta poc cas es feia d’una polèmica que passa de llarg del lloc original de les obres i de la feina de formigueta que fan alguns dels seus habitants per preservar el seu patrimoni, també el lingüístic i, per què no, l’eròtic.

(Publicat a El Punt Avui el 10 d’agost de 2016)

Una platja a Lleida

69758_1A Camarasa va començar tot. En aquest indret de la Noguera on s’uneixen el Segre i la Noguera Pallaresa es va posar la llavor de la vaga de La Canadenca. Els obrers que construïen la central hidroelèctrica, malvivint en barracons gèlids en el cru hivern de Ponent i treballant de sol a sol en l’infernal estiu, es van declarar en vaga. Va passar el desembre de 1918. El conflicte, com fan els rius, va baixar fins a Lleida, on es va estendre la vaga, i a principis de 1919 va esclatar a Barcelona, on els treballadors de l’empresa van unir-se als de Lleida, afectats també per reivindicacions pròpies i per la nova estratègia unitària de la CNT. Es va encendre tota la regió industrial de Barcelona. Es va declarar l’estat de guerra. Morts i milers de detinguts. El resultat, però, va ser la jornada de vuit hores i un dels primers triomfs del moviment obrer català.
Avui la central treballa tranquil·la, retenint l’aigua i deixant-la anar quan toca engegar les turbines i quan toca desaiguar el Segre crescut pel desgel de la primavera. Al pas pel poble de Camarasa, el riu forma un paisatge idíl·lic i tranquil, presidit per un antic pont medieval trencat per la meitat. El municipi és avui un poble plàcid de grangers, pagesos i professionals que treballen a Balaguer o Lleida, i poc rastre en queda, de l’obrerisme revolucionari que va esclatar un segle enrere.
Però n’hi ha. Al voltant del vell pont trencat s’apleguen cada dia d’agost famílies amb la taula i les cadires de pícnic, entre terra de pedra i formiguers, pins i el repetitiu cant de les cigales enmig de la calor. La gran majoria són d’origen llatinoamericà: ponentins d’adopció que no tenen segona residència a la Costa Daurada ni es permeten la despesa de cent i escaig euros de l’entrada d’estiu per a tota la família a les piscines dels pobles. L’escena recorda un conte agredolç i costumista de Maupassant, amb famílies parlant a crits entre plats de plàstic, joves flirtejant entre els canyissars que tapen amb discreció la vista i nens llançant pedres a l’aigua entre els banyistes. El riu és perillós i la zona, silvestre, i banyar-s’hi no estava autoritzat. Però l’ús i la desobediència tenaç han fet que finalment l’Ajuntament posés un vigilant per evitar ofegaments. Petites conquestes sobre la natura i l’espai: al final Lleida té platja, la desobediència de la gent venç les lleis més rígides, i l’estiu es fa una mica més perillós però alhora una mica més humà.

(Publicat a El Punt Avui el 3 d’agost de 2016)

GettyImages-157744106-1024x683Cada cop hi ha més evidències de vida extraterrestre. Només cal fixar-nos en nosaltres mateixos i com ens costa adaptar-nos a un món i a una vida que no és la nostra perquè segurament els extraterrestres som nosaltres i costa aclimatar-s’hi. Contemplem aquest estiu una posta de sol ataronjada al capvespre de la plana de Ponent, o les onades blaves i furioses trencant en les roques d’una cala de Menorca, i ens sorprèn i ens meravella com si acabéssim d’arribar a un planeta fascinant i remot i encara no ens hi haguéssim acostumat del tot. Hem creat al llarg dels segles tota mena de religions, filosofies, lleis i constitucions per tal d’ordenar la nostra estada a la Terra i mirar d’adaptar-nos a aquest entorn estrany, però és clar que no ens n’acabem de sortir, i al final tot ho intentem arreglar a cop de fuetada, bomba, cop d’estat militar, làser desintegrador o auto judicial, segons el que tinguem a mà.
La sentència d’un jutjat d’Osca que obliga el govern català a entregar una sèrie d’obres d’art sacre del monestir de Sixena del MNAC i del Museu de Lleida és també una prova irrefutable del repoblament terraqüi per part d’espècies llunyanes entre sí. A vegades està clar que venim de móns diferents: el que per a uns va ser posar a resguard i conservar unes obres d’art que estaven en perill imminent de destrucció, per a la part demandant va ser el fruit d’una invasió insaciable a la caça de recursos aliens i que ara han de ser entregats sense condició per tal de restituir l’ordre a l’Univers. La construcció d’una nació espanyola unificada, generosa i solidària va deixar de ser fa temps un relat polític per convertir-se en una història de ciència-ficció. A vegades amb passatges terrorífics, i d’altres amb episodis més subtils on l’alteritat contaminadora és fustigada amb sentències i constitució a la mà.
Al desert d’Arizona, a la famosa àrea 51, diuen que hi ha en dipòsit el cadàver alienígena dissecat. Ves que no sigui en realitat el darrer terrícola autèntic que, atònit, espera sentència per ser traslladat en la pròxima marcianada que se’ns acudeixi.

(Publicat a El Punt Avui el 27 de juliol de 2016)

Imatge: Man dressed in alien costume looking at mobile. Photo by Tara Moore

Xancletes apàtrides

xancletesLa van descobrir anglesos i alemanys i en pocs anys va deixar de ser un poble de barques a la platja i fàbrica tèxtil a la carretera per passar a ser governada per una munió d’hotels crescuts de forma més aviat desordenada a banda i banda de la riera. La Calella que vaig conèixer fa trenta anys ja era llavors un destí turístic consolidat i esgotat, amb un carrer comercial ple de botigues de samarretes i tovalloles amb toros estampats i bars de flamenco show on una noia d’Hostalric disfressada de bailaora sevillana servia copes de gelat de nata i maduixes amb un alemany precari però funcional. Les botigues de records oferien figuretes de toreros i barrets mexicans de diferents mides. Alguns locals ja es posaven les mans al cap per la imatge de provincianisme caspós que oferia de nosaltres mateixos aquell marxandatge espanyolitzat. Però, ben mirat, si aquells anglesos i alemanys haguessin sabut que darrere d’aquella vestimenta de toros, toreros i bailaoras hi havia uns catalans que en la seva punyetera vida mai havien anat a una corrida i que treien un gran negoci d’aquell engany, encara els resultaríem més dignes d’admirar.
Ara la globalització ha transformat les botigues de souvenirs, ha escombrat la tauromàquia i les sevillanes i les ha substituït per penjolls i samarretes de disseny d’un vague i desconegut origen indigenista i els cambrers aprofiten els mesos d’hivern per fer cursos de tatuadors de lletres japoneses i per aprendre nocions d’holandès i rus a l’Escola Oficial d’Idiomes. Una gran estelada presideix la rotonda d’entrada al municipi.
Aquells anglesos i alemanys que fa dècades simbolitzaven l’entrada de la modernitat europea a les nostres platges ara són en plena crisi del Brexit: un rampell d’identitat ha portat els anglesos a trobar l’escletxa per on allunyar-se de la influència dels alemanys i altres estrangeries, i aquests alemanys fa temps que miren amb desconfiança els països que van pujar al carro de la UE com a consumidors i que ara no només han deixat de consumir tant sinó que continuen reclamant i gastant com si creguessin que són rics. Enmig d’aquesta crisi d’identitat i xovinisme europeu, l’esperit de la Calella descreguda i comercialment hipòcrita és segurament un petit oasi apàtrida, el regne triomfador de banyadors, pells cremades i xancletes despreocupades.

(Publicat a El Punt Avui el 13 de juliol de 2016)

Caminar en cercles

579579271-metro-de-paris-bota-escalera-mecanica-trafico-ferroviario

Cada cop més gent compta les passes amb aquestes noves polseres electròniques. L’enginy, diuen els que ho porten, és una meravella: encara que no sàpigues exactament el recorregut que fas, amb qui, ni què faràs en arribar, motiva a caminar cada dia una mica més lluny. Com en la política catalana, vaja.
Però hi ha una cosa que no em convenç. No entenc que l’aparell pugui comptar igual les passes que faig quan m’aixeco del sofà, travesso el menjador i vaig a la cuina a buscar una cervesa, que les passes que vaig fer de matinada per un passadís d’hospital amb la meva filla acabada de néixer als braços. No és el mateix. Aquí la tecnologia és dogmàtica i s’equivoca. Miro enrere i veig que els moments més importants de la vida estan protagonitzats per caminades singulars que no es poden reduir a una xifra en una polsera: les passes de nen per fer l’última abraçada a l’avi, les passes nervioses en un pati d’institut cap a una candidata a primer amor, les passes d’una inconsciència adorable amb els companys d’estudis Toni Cruanyes, Gemma Casamajó i Teresa Pallisé per una avinguda fantasmal de pisos buits i cadavèrics de Sarajevo, creuant frontera cap al districte serbi sabent que en aquell pas encara hi havia hagut algun tret esporàdic. Passes cap als somnis i el futur, i passes cap a l’error i la frustració: una polsera no hauria de comptar-les com les altres, com no es pot comptar una votació de pressupostos en plena ruptura amb l’Estat com si fossin pressupostos del pujolisme.

Fa uns dies es van complir 90 anys del naixement de Paco Candel. Un dia, per entrevistar-lo, vaig voler portar-lo a passejar al barri de Donde la ciudad cambia de nombre. Em va sorprendre que em digués que feia molts anys que no hi anava, però hi va accedir. Vam caminar molt. I vaig entendre per què no hi anava. Alguns fills i néts de la gent que ell havia retratat en les seves misèries i febleses, i gràcies a les quals mig país va descobrir una realitat que preferia ignorar, el van reconèixer i li van dir de tot menys bonic. Tot i les passes del temps, aquelles històries retornaven com un bumerang. Vaig aprendre dues lliçons: no posar mai persones reals en una ficció, i que, per molt que caminem i moltes passes que comptem, sempre hi ha el risc d’acabar caminant en cercles. Com en la política catalana.

 

(Publicat a El Punt Avui el 15 de juny de 2016)

12301184_748428365302133_1238811528_nLa ciutat on vas créixer ja no existeix. Ara n’hi ha una altra de diferent. Li han posat el mateix nom que a la teva, perquè no te n’adonis. Però quan baixes al carrer descobreixes que el forn de pa on la mare t’enviava a comprar el pa amb una moneda de cinc duros s’ha convertit en una botiga de telèfons mòbils. La plaça polsosa i plena de crits i baralles on jugaves a futbol entre els blocs de pisos dels afores ha desaparegut. Al seu lloc han posat uns parterres de gespa que no es pot trepitjar i l’entrada d’un pàrquing del Mercadona. Camines fins a la plaça porxada i aquell mercat fosc amb parades amb marbre blanc i que feia sempre olor de peix i pollastre cru ha estat escombrat, i el seu lloc l’ocupa un espai diàfan amb paviment de disseny i una estàtua conceptual el significat de la qual tothom ignora. Anaves a una escola per un carreró de cases petites i fosques que t’aterria quan es feia fosc, però l’escola ha tancat, les cases no hi són i en aquell indret t’hi trobes una avinguda ampla amb palmeres arrenglerades als costats. Allà al final, a prop de la parada de bus, hi havia una xurreria i a l’altre costat, una font i un monument als caiguts que van posar els franquistes. Ara al lloc de la xurreria hi ha un jardinet amb flors i un banc on una parella jove es passa la tarda besant-se i tocant-se sota la roba. Te’ls mires de reüll, però només un moment.
Ja no és la teva ciutat. Gent nova ha nascut o ha vingut de fora i ara aquesta és la seva ciutat. Per a ells sempre ha estat així, com és ara, fins que també desaparegui, i tu ets l’apàtrida que camina a poc a poc recorrent de memòria un temps que un dia va ser el teu. I t’hi aferres, al record, perquè malgrat l’estretor i la foscor d’aquells carrerons tu eres jove i tot estava per fer i tenies l’energia per fer-ho, i si ara un dia l’alcalde de Tortosa et pregunta en un referèndum si cal treure aquella darrera ferida urbana de la dictadura, tu, que ets independentista i detestes aquella negror feliçment superada, no hi veus feixisme i humiliació sinó aquella cicatriu que et vas fer de nen i que t’acompanya des de llavors.
Tornes a casa després de votar, i davant del mirall busques la cicatriu i encara hi és, amagada entre arrugues i marques d’una vida intensa i castigada com la del país, i somrius amb un petit bri d’alegria juvenil perquè malgrat tot i gràcies a ella encara t’hi reconeixes, i penses, coi amb els catalans, mira que en som, de complicats i reconsagrats.

(Publicat a El Punt Avui l’1 de juny de 2016)

« Articles més nous - Articles més antics »