Dos nens a la ciutat

40c7e904ac87e17a779d4e762b35295eM’expliquen el cas d’un nen i una nena de P5 que, per un descuit en el moment de separar els nens que van a dinar a casa i els que ho fan a l’escola, es van quedar al carrer sense ningú que els anés a recollir. A ple migdia, amb les portes de l’escola tancades i sense cap adult fent-se’n càrrec, els nens van decidir que el millor seria anar a casa de la mare d’un d’ells, a Vallvidrera, a l’altre extrem de la ciutat. I ho van fer.
Van travessar alguns carrers del Gòtic, van anar fins a Via Laietana, i van remuntar avinguda amunt. Van creuar semàfors i pas de vianants entre la multitud d’oficinistes i turistes que omplen el centre de Barcelona sense que ningú reparés massa en ells. Van arribar a l’entrada dels Ferrocarrils de la Generalitat a la plaça Catalunya i, d’alguna manera, van passar sense que cap altre viatger ni empleat de la companyia s’adonés que anaven sols. Van anar a l’andana correcta i, enmig del laberint de línies que creuen la ciutat, van esperar el tren que faria parada a Vallvidrera, i hi van pujar. Va ser al vagó, quan ja havien fet una part del viatge, que una dona va reparar en ells. Dos nens contents i feliços travessant sols el subsòl de la ciutat. Els va preguntar on anaven i amb qui, i en sentir la resposta va trucar al 112. Una patrulla dels Mossos els va recollir a Vallvidrera. No hauria calgut: ja estaven pràcticament arribant a casa.
Ja sé que la història no és exemplar. Podria haver tingut un final menys feliç, fins i tot sinistre. Però la imatge de dos infants contens travessant Barcelona amb seguretat ens reconcilia per un moment amb el gènere humà i la seva creació més estranya i complexa: la ciutat. Les ciutats són laberints que creixen, canvien, se sobreposen. Estan fetes d’asfalt, ciment i pensament abstracte. Com les relacions humanes, o com la política, que també són creacions humanes plenes de places, carrers i avingudes familiars però d’altres encara per explorar i que potser no visitarem mai malgrat que intuïm que hi són, amb cruïlles perilloses, parcs ajardinats plens de llum i plaer i també carrerons sense sortida en què cal aturar-se i tornar enrere. Els catalans hem entomat un camí incert gairebé empesos per les circumstàncies, i per un moment ens hem deixat de veure’ns a nosaltres mateixos com a nens de P5 subjectes a mapes i reglamentacions paternalistes. Segurament cap al final del camí un parell de policies ens voldran renyar per haver volgut anar sols a Ítaca. Dispensi, senyor agent, però si no li fa res l’únic que fem és anar a dinar cap a casa.

(Publicat a El Punt Avui el 18 de maig de 2016)

La Vella Rugalla

A-Bruxa-AmargaLa Margarida Rugall va viure a la Vall Fosca durant el segle XVI i la van condemnar cinc vegades a morir a la foguera. De les quatre primeres se’n va sortir. De la darrera, no ho sabem. Però, vistos els precedents, no és del tot improbable que sobrevisqués a la condemna i que per fi la deixessin en pau els inquisidors que s’activaven cada cop que ocorria un infortuni o es revifaven disputes entre veïns. No en tenim cap imatge, és clar. Però ens agrada imaginar-la com una dona forta, independent, bona professional en el seu ofici, tan bonica com ho podien ser les dones en la duresa rural d’aquells temps, amb els sentiments resguardats de la intempèrie del món sota un caràcter reservat, guiada per un sentit pràctic de l’existència i amb un somriure lúdic i brillant quan algú la feia feliç: ningú sobreviu així com a així a quatre fogueres.
Ella era de casa Rugall. Aquesta casa encara està dempeus, a Mont-roig, un petit poble que s’alça dalt d’un turó encarat cap a la vall Espina, entre el Pallars i l’Alta Ribagorça. L’historiador medievalista Pau Castell s’hi va atansar fa uns pocs anys, quan preparava la seva tesi sobre els judicis de bruixeria al Pallars durant l’edat mitjana, per recollir quin record queda actualment de la bruixeria en aquell indret. Va quedar amb un pam de nas quan, preguntant per la Margarida Rugall, es va trobar gent gran que li va dir: “Sí home, la Vella Rugalla! Jo la vaig conèixer. De petit els pares m’hi enviaven a buscar herbes i remeis, però amb la prevenció que no ens deixéssim tocar per ella.”
No era ella, és clar. Segurament, una descendent de la mateixa casa que havia mantingut els coneixements ancestrals de remeiera que l’Església catòlica va demonitzar i eradicar quan en el segle XVI va fer un esforç titànic per eliminar l’antic paganisme i aconseguir el monopoli ideològic i de creences fins al racó més recòndit de la vella Europa. Pau Castell ha publicat un llibre amb els resultats de la seva tesi doctoral, i l’altre dia hi vaig pensar quan vaig llegir la nova oferta de referèndum que En Comú Podem va llançar al PSC i que aquest només accepta si és pactat a Madrid. Doncs au. Una més. No sé quants cops més caldrà llançar les aspiracions democràtiques d’una majoria de catalans a la foguera de l’immobilisme de la política espanyola. El cas, però, és que sempre sobreviuen.

(Publicat a El Punt Avui el 20 d’abril de 2016)

Quaderns, de Ramona Solé

1507-1La Ramona Solé va néixer a Alfés, viu als Torms, un petit poble de les Garrigues, treballa fent números en una cooperativa i li agrada molt llegir. Això és el primer que vaig saber d’ella. La vaig conèixer ara farà un any, quan jo vaig publicar una novel·la de misteri i ella va aparèixer el dia de la presentació a Lleida, me la va fer signar i em va dir: faré una ressenya al meu blog. Si podeu, entreu al seu blog: és impressionant. A Tu-mateix llibres hi escriu des de fa 9 anys comentaris dels llibres que llegeix,un o dos a la setmana. El gènere que més hi ha en el blog és la novel·la negra i policial. Només era qüestió de temps que, un dia, fes el salt i passés de lectora a autora. I quan ho fes, ho fes en un toll de sang i misteri.

S’acaba d’estrenar amb Quaderns (Llibres del Delicte), una novel·la que arrenca amb unes nenes d’un petit poble de Lleida, que no sabem quin és, i que es dediquen a anotar en uns quaderns, de manera innocent i per divertir-se, tot allò que veuen de curiós al poble. Les nenes ho apunten, veuen que un veí fa això, una veïna fa allò altre, els pica la curiositat i els van seguint.. però sempre amb innocència… fins que aquests quaderns arriben a uns ulls adults que descobreixen, a través del que han posat les nenes, que al poble hi passen moltes més coses, i més misterioses, de les que aparentment semblen. I això farà arrencar la història i començaran els problemes.

A més d’un thriller d’angoixa excitant i moltes ganes de veure com es resol tot, també un retrat de la vida oculta dels pobles. És un bon retrat d’aquests pobles on es barreja la modernitat i allò de tota la vida, les xafarderies de balcó i les classes d’informàtica al casal, el metge de sempre que ho sap tot de tothom i una urbanita que hi busca un oasi inexistent, el bar on es diverteixen els joves i les dones que surten a caminar. Pobles on els veïns es relacions amb un posat amable i solidari, però a vegades marcats per successos antics que no s’obliden mai. Pobles amb una cara oculta, que no veiem mai però que sabem que hi és i que és a on passen les coses segurament més interessants, clandestines, subterrànies, i misterioses.

Es nota que li agrada el gènere i que el domina. Hi tenim un misteri: la desaparició d’una escriptora que ha anat a un petit poble de Lleida per recuperar-se d’un trauma personal i que pateix agorafòbia. Hi tenim unes pistes misterioses i uns quaderns amb anotacions que aparentment no són més que apunts infantils. Hi tenim un mosso d’esquadra que intenta treure-hi l’entrellat a la vegada que ha de fer front a uns fets traumàtics del passat. Hi tenim, en alguna banda, algun o alguna cupable o culpables, o ves a saber què caram ha passat, i es produeix un joc ben trabat entre l’autora i el lector, com a les bones novel·les criminals, a veure qui atrapa primer l’assassí.

I hi tenim, sobretot, una colla de personatges del poble interessants, creïbles, ben retratats, cadascú amb la seva història particular que anirem coneixent de mica en mica i que s’aniran entrellaçant. Jo crec que aquest és un dels punts forts de la novel·la i que fa que superi les barreres del gènere i vagi més enllà: els personatges. Estan ben construïts, son versemblants, tenim ganes de saber què els hi ha passat. Són bastants personatges i cadascú ens explica una història i té les seves pròpies motivacions, amb les que podem empatitzar, o bé rebujar, com si fossin persones reals. Alguns són seductors, d’altres enigmàtics, amb contraduccions, n’hi ha que ens cauen bé de seguida i n’hi ha que ens fan arrufar el nas i tot i així no sabem si ens estem equivocant en aquesta impressió o no… com a la vida real, vaja, que d’això tracta la literatura: inventar, dir mentides, per tal de poder explicar veritats humanes.

Ramona Solé ha citat en alguna entrevista a Patricia Highsmith i Andreu Martin com a referents més pròxims. Jo hi veig també una atmosfera molt cinematogràfica, i per alguna banda l’ombra arrodonida d’Alfred Hitckock, a Quaderns: a través de gent normal i corrent, quotidiana, que podien ser ben bé com nosaltres, s’hi construeix una trama que es va enredant en una tensió creixent i un final inesperat. Per cert: atenció al final, quan hi arribeu, perquè us agradarà. Quin final!

Els altres canals de Panamà

14178046205979A Panamà van construir el segle passat un canal monumental per connectar els dos oceans més grans del planeta. Gràcies a la màgia de l’enginyeria, un vaixell ple de contenidors xinesos és al Pacífic i poc després apareix a l’Atlàntic en direcció a Europa. Ara sabem que hi ha més canals, en aquell país, i si fem entrar per un d’aquests un maletí ple de diner negre procedent d’un despatx polític d’Europa, apareixerà poc després en un blanquíssim fons d’inversió americà que cotitza en borsa i que a més dedica part dels beneficis a alguna fundació benèfica. L’economia i la política mundial són una gran obra hidràulica plena de tubs i túnels subterranis que ho connecten tot amb tothom. Hi poses la comissió d’una adjudicació d’una depuradora catalana, i al cap de poc reapareix en forma de complex hoteler al Carib. Els partits que volen donar formació als seus càrrecs els paguen tot de màsters en dret, administració, relacions internacionals i ciències polítiques, però avançarien més oferint-los directament una enginyeria de camins, canals i ports.
Als humans ens agrada filosofar i imaginar mons lluminosos, però després ens passem molts dissabtes visitant grans superfícies de bricolatge, portant el cotxe al taller perquè ens revisin les juntes i els tubs per on s’escapa l’oli, i quan ens fa mal alguna cosa anem a cal metge per descobrir que nosaltres mateixos estem fets de tubs i conductes silenciosos que transporten líquids i impulsos nerviosos en tràfic invisible però constant. Així que ens hauríem de fer a la idea que a l’hora de fer política i economia el poder, la més humana de les construccions humanes, s’acabi guiant per la mateixa lògica hidràulica que guia les nostres vides.

A vegades tenim rampells i ens enfadem i canviem governs per dissenyar circuits i conductes més nous i transparents. Però mentre seguim dient-li al mecànic que si us plau no posi l’IVA a la factura, l’únic que fem és posar pedaços a les nostres velles canonades.

(Publicat a El Punt Avui el 6 d’abril de 2016)

Com poden ser tan llords

40331b7e1bff315124ae08febdb491c5Escriure és com netejar el terra. Segurament per això jo no sóc alcalde, ja m’ho diu ma filla. Però és que et trobes la realitat feta una porqueria i el primer que et surt és fer una passada d’oracions simples. Subjecte, verb i predicat, com et van ensenyar a casa. Però així només surt la brutícia més superficial. Llavors hi afegeixes alguna subordinada, i la passes amb energia sobre la ronya. Però mai no és suficient: la corrupció, per molt que miris de dissimular-la amb el pal de fregar ben sucat en frases de relatiu, l’únic que fa és escampar-se més i més pel pis.
Llavors t’arremangues i hi poses adjectius. Amb compte, perquè si et passes destenyeixen. I si convé hi barreges algun adverbi: poquets, que alguns són corrosius i fan malbé les lloses, especialment (amb perdó) els que acaben en ment. Si després d’unes quantes passades la merda encara hi és, com sol passar, llavors cal rascar i rascar amb força, un cop i un altre, paraula rere paraula, mentre et preguntes com és que els senyorets poden arribar a ser tan llords i si casa seva la tenen igual de marrana. El més curiós de tot és que, com més t’acostes a la part noble de l’immoble, més ditades hi trobes. Hi són per les parets, per les adjudicacions d’obres, per les portes giratòries i pels consells d’administració amb seient a la llotja del DOGC o del BOE. Un desastre.
Però a mi el que més fàstic em fa és la brutícia que no es veu a simple vista però que si hi passes un dit te’l deixa ben negre. És com si hi fos des de fa segles sense que ningú no gosi passar-hi un drap a fons: les taques d’elitisme barrejat amb estupidesa, l’homofòbia, el fanatisme religiós, l’odi a la democràcia i la desconfiança en aquell que pensa o actua diferent, el masclisme que redueix les dones a gerros decoratius i els homes a organismes unilaterals amb l’ambició de poder com a únic motor vital, ja sigui un ascens a trepador sènior, un despatx de director executiu o una regidoria del PP a Palafolls.
Bé, ja em dispensaran els senyors tanta xerrameca. Parlo massa, ja m’ho diu ma filla. Però a servidor li agrada anar dient mentre fa la neteja. Ara la columna ja està pràcticament redactada i neta. Si us plau, mirin de no trepitjar les paraules humides, no fos cas que rellisquessin. Passin pels substantius, que s’assequen abans. En fi, quina vida.

(Publicat a El Punt Avui el 23 de març de 2016)

Titellaires a la garjola

IMG_0784Un jutge de Madrid ha desarticulat aquesta setmana una banda de titellaires i ha enviat els seus membres a la presó preventivament. Entre el material comissat figuren diversos putxinel·lis de drap –un amb forma de bruixa, un de policia i un que els titellaires anomenen amb l’àlies San Cristóbal de Polichinela–, així com un decorat de fusta i un petit cartellet amb la inscripció, en lletres irregulars, “Gora Alka-ETA”. Els titellaires tenien previst perpetrar amb aquest material diverses representacions d’una sàtira política anomenada La bruja y san Cristóbal. Ho van aconseguir en algunes places populars i en un teatre municipal de Granada, on van passar desapercebuts. Però, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Madrid, que els va donar la infraestructura necessària per actuar en una plaça aprofitant les festes del carnaval, van cometre el guinyol, que va causar una alta xifra d’indignació, pares i mares de família inclosos. Les víctimes hi van portar la canalla pensant-se que era per a públic infantil, com fatalment havia informat l’Ajuntament. Els dos titellaires han passat a disposició de l’Audiencia Nacional. De moment, no hi ha hagut detencions a l’Ajuntament de Madrid.
Els detinguts ja han prestat declaració. Al·leguen que el cartellet formava part de l’obra, en la qual un policia colpeja la bruixa fins a deixar-la inconscient i després construeix un muntatge amb proves falses posant-li el cartellet al damunt. El jutge instructor Ismael Moreno Chamorro els acusa d’un delicte d’enaltiment del terrorisme, que està castigat amb un pena d’entre sis mesos i tres anys de presó.
Es tracta, doncs, d’un nou triomf de l’estat de dret, la convivència i l’imperi de la llei a l’Estat espanyol, i un fracàs dels enemics de la democràcia, que no dubten a agafar formes cada cop més sofisticades: directors de diaris, urnes de cartró i ara putxinel·lis de fira, disfressa aquesta darrera d’una gran intel·ligència i perversitat, ideada per crear confusió, ja que, als ninots, els vestits de drap els hi pengen com ho fan les togues als bons jutges que vetllen per la bona salut de la democràcia, i al final un ja no sap distingir qui és el guinyol ridícul i qui és el magistrat d’un alt tribunal.
Sisplau, l’últim a sortir que abaixi el teló.

(Publicat a El Punt Avui el 10 de febrer de 2016)

Alcaldes franquistes

Orson Welles, un sinistre Macbet

A Shakespeare li va sortir brodat, i des de llavors els personatges literaris més interessants són sempre els dolents, els traïdors, els que tenen l’ànima confusa i plena de contradiccions. L’obscur cortesà Iago va posar fi, amb la seva malèvola humanitat, al domini dels herois de cavalleries. El filó encara dura, en literatura, teatre i cinema: ens avorreix l’heroïcitat ingènua de Lucke Skywalker i ens apassiona la presència maligna de Darth Vader i la seva espurna final de torturada humanitat. Som així.

A Lleida debaten aquests dies què fer amb els alcaldes que ho van ser durant el règim franquista. La CUP i ERC han presentat una moció per treure el nom dels carrers dedicats als sis alcaldes lleidatans del franquisme i altres personatges del règim. Però el debat incomoda en alguns sectors. Que no van fer coses per la ciutat? CiU prefereix que un comitè d’historiadors salvi la papereta als polítics i sigui qui decideixi qui mereix l’honor de tenir placa en un carrer de Lleida i qui no. El PSC, que governa la ciutat de forma gairebé ininterrompuda des de 1979, mai no ha vist la necessitat de treure’ls, per la seva obra a la ciutat. C’s també s’apunta a l’ambigüitat: durant quaranta anys, diuen a C’s, qui volia exercir un càrrec públic no tenia altre camí que el del règim: eren col·laboradors del feixisme o servidors de la ciutat?

Shakespeare ho tindria clar: totes dues coses. No hi ha dictador, fins i tot el més brutal i sanguinari, que no hagi inaugurat en algun moment una carretera. Això els salva? Samaranch, que hauria estat un gran personatge literari, va fer carrera en la repressió franquista i després va portar els Jocs Olímpics a la Barcelona democràtica: ningú millor que un polític forjat en un règim estraperlista i clientelista per moure en benefici de Barcelona els opacs interessos econòmics i cortesans del COI. Es va quedar, però, sense placa de carrer.

Ara els polítics de Lleida poden decidir entre l’ambigüitat d’agrair serveis prestats als alcaldes franquistes, o bé honorar altres ciutadans que mai no van servir dictadures. Si malgrat tot opten per l’ambigüitat, almenys que siguin literàriament honestos i interessants: afegeixin si us plau a les plaques de cada alcalde la xifra de presos polítics engarjolats i sentències de mort signades en els seus mandats, perquè aquells anys alguna cosa feia olor de podrit, i no només a Dinamarca.

Foto: Orson Welles, caracteritzat com un sinistre Macbeth

(Pubilcat a El Punt el 27 de gener de 2016)

L’Estat ja no som tots

3633-98197Les invocacions colossals a l’“imperi de la llei”, l’“obediència a l’estat de dret” i a la “Constitució que tots ens vam donar” han quedat nues i desprotegides, i no pas per la complexa tesi argumental d’algun intel·lectual dissident, independentista i revolucionari ni per la força d’un milió i mig de manifestants posant en qüestió any rere any aquesta visió monolítica, ultralegalista i autoritària del que es pot fer i el que no es pot fer a l’hora d’organitzar-nos com a societat. No: qui ha convertit en paper mullat els eslògans que Rajoy repeteix i repetirà mentre duri el procés constituent català ha estat una advocada de l’Estat que, tot esforçant-se en la defensa de la infanta Cristina, ha acabat dient que allò que Hacienda somos todos no és pas veritat: es tracta tan sols d’un simple eslògan publicitari.
Doncs ara ja ho sabem. Una dècada de frase d’èxit indiscutible, assumida per tothom i que ens feia assentir amb gest de greu acceptació cada cop que omplíem la declaració de la renda, i ens trobem de sobte que tot allò de la hisenda i la igualtat a l’hora de pagar no era res més que el truc d’un publicista espavilat.L’advocada de l’Estat va despatxar el tema amb fredor funcionarial, seguint el fil argumental que els seus superiors jeràrquics devien haver revisat i aprovat per aconseguir que la germana de Felip VI surti indemne de l’escàndol que ha corcat la monarquia. Que siguin els servidors de l’Estat els que ja qüestionin alegrement les columnes que el sostenen mostra fins a quin punt el règim sorgit de la Transició espanyola s’està esquerdant en els seus fonaments més centrals, i no en les perifèries dissidents. Qui ens diu ara que la Constitució aprovada el 1978 no era, en realitat, més que un recurs publicitari per mantenir a ratlla la voluntat dels ciutadans de comprar productes més suggeridors i republicans? Rajoy, en funcions i amb el seu partit fatigat pels casos de corrupció, amenaça el Parlament i el nou govern català amb l’“imperi de la llei”, però ara ja no és fàcil discernir si parla seriosament o ens vol vendre una colònia masculina econòmica, anunciada just abans que comencin les autèntiques rebaixes.

(Publicat a El Punt Avui el 12 de gener de 2015)

Intempèrie

Migrants walk along rail tracks as they arrive to a collection point in the village of Roszke, Hungary, September 6, 2015, after crossing the border from Serbia. Thousands of refugees and migrants streamed into Germany on Sunday, many traveling through Austria from Hungary where they had been stranded against their will for days, while European Union governments argue over how to respond. REUTERS/Marko Djurica TPX IMAGES OF THE DAY - RTX1RCXC

Més d’un milió de refugiats han entrat a Europa durant el 2015, segons les dades de l’OIM. La crisi de Síria ha estat la més recent, mediàtica i identificable de les crisis que porten la humanitat a sortir a la intempèrie i abandonar-ho tot per buscar menjar, seguretat, aventura, felicitat o una mínima oportunitat de supervivència. En diem fluxos migratoris perquè resulta més fàcil pensar el món com un cos estable amb líquids que circulen en silenci per les artèries i els teixits de l’economia i la política mundials, en lloc de posar-hi el microscopi i descobrir un nen mort en un platja, uns joves dalt d’una tanca de filferro plena de punxes o un home a qui una periodista fa la traveta mentre fuig de la policia. Els fluxos són fluxos i no fan soroll, ni s’amunteguen a les fronteres ni naveguen en bots amb els nadons tremolant als braços. Després d’analitzar els fluxos, ens podem treure els guants, rentar-nos les mans amb sabó desinfectant i emetre alguna opinió raonada que ens aixoplugui la consciència.

La incertesa, però, s’ha instal·lat arreu. Aturats de llarga durada, treballadors empobrits i joves que deixen l’aixoplug de casa nostra per buscar-se lluny un futur millor. Fins i tot les eleccions estan deixant parlaments i governs de països fins ara forts a la intempèrie. França se les ha de veure amb les punxes de la ultradreta esquinçant la seva pell republicana, a Espanya el desgast del règim obligarà ara Rajoy a tastar en ell mateix la precarietat laboral i existencial dels seus súbdits amb una legislatura, si aconsegueix iniciar-la, en risc constant de desnonament; i al nostre país el procés ha quedat a la intempèrie, amb les contradiccions tàctiques i estratègiques a la vista i amuntegades davant del mur de la investidura.

Quan sortim de la zona de confort, ja sigui a la força o per buscar la felicitat  o la independència, quedem a la intempèrie, la vida s’accelera, la pell s’omple de carícies o cicatrius i ens trenquen el cor o bé en trenquem nosaltres. Europa està sortint, a la força, de la zona de confort en què vivia i torna a la remor de la història. Diuen els científics que els astres i planetes emeten soroll: ones de ràdio de diferents freqüències que surten a l’espai sense que ningú les pugui sentir. La de la Terra deu ser la remor dels somnis i de les esperances que es mouen d’un indret a l’altre, d’un continent al del costat, des que el planeta va començar a girar en la intempèrie de l’espai.

(Foto: REUTERS/Marko Djurica, un grup de migrants després de travessar la frontera entre Sèrbia i Hongria, el 6 de setembre)

(Publicat a El Punt Avui el 25 de desembre de 2015)

La paradeta

Cappuccino&Tattoo700El cap de setmana passat vaig dinar en un d’aquests restaurants llibreria que es van posar de moda fa uns anys, on a més de tastar les darreres novetats editorials un es pot endinsar en la suggeridora trama gastronòmica d’un xef encasellat en algun subgènere de la cuina d’autor. Aquests restaurants llibreria tenen tota la lògica del món: la cuina i els plaers del paladar tenen cada cop més a veure amb la ficció, mentre que el món editorial va entrar fa temps en una espiral depredadora en què les novetats es cuinen, es degluteixen i es paeixen sense temps per distingir els bons plats literaris del menjar de ranxo.
El maridatge i els establiments de doble ús s’han estès a molts altres sectors. Hi ha perruqueries que també són sales d’exposicions d’art, i sales de massatges on pots degustar vins de diverses denominacions d’origen. A Balaguer tenim una perfumeria que també és un servei de missatgeria ràpida per a tota mena de paquets, i a Nova York, que no volen ser menys, m’expliquen que hi ha un cèlebre establiment on fan caputxinos i tatuatges amb un ample assortit de totes dues coses. Els humans fa temps que som així: hi ha persones que ofereixen un altruisme angelical i a la rebotiga s’hi pot admirar un ego fabulós; n’hi ha que tenen els aparadors plens d’aventures i experiències, i a dins els seus prestatges estan àvids de ser reomplerts de seguretat familiar; d’altres ofereixen tendresa i busquen luxúria, o viceversa, i alguns són intel·lectuals cerebrals que criden com animals en els partits de futbol. El secret de no parar boig i que l’establiment rutlli bé és la negociació tranquil·la entre les diverses línies de negoci.
A l’independentisme, que em perdonin, li passa el mateix. La petita botiga resistent i esquerrana de fa trenta i quaranta anys s’ha ampliat ara amb tota mena d’articles diferents i contradictoris. Un procés constituent és un restaurant llibreria on alguns van a buscar un llibre d’Abbie Hoffman i d’altres a llegir la carta de vins. O s’accepta la diversitat, o tanquem la paradeta.

(Publicat a El Punt Avui el 11 de desembre de 2015)