Etiqueta: 9N

Vodka

dovlatovSerguei Dovlàtov va ser periodista, alcohòlic, jueu, descregut, traficant, promiscu, dissident irreverent i vigilant d’un camp de presoners de la Rússia soviètica. És el còctel perfecte per conèixer a fons l’ànima humana i poder-la explicar en uns relats breus com dards afilats i d’una ironia tan negra com divertida i lúcida. Quan ho llegeixes no pots parar de somriure horroritzat, i sents la compassió profunda que amaga la burla d’un sistema tan absurd: per servir el règim amb total lleialtat i sentit del deure calia estar bastant sonat. A La zona, Dovlàtov descriu la seva experiència com a vigilant de presos comuns i una de les conclusions que en treu és que els carcellers no es distingien gaire dels presoners. Tan irracional resultava el món de dins com el de fora. Tots estaven una mica faltats.

Un altre escriptor, Vladímir Bukovski, va relatar com als dissidents polítics de l’etapa soviètica els tancaven en psiquiàtrics i els tractaven com a malalts mentals. Era d’una lògica simple i absurda: com que no podia ser que algú amb el cap ben moblat dubtés de les bondats del règim, qui ho feia era un malalt, tenia una obsessió, somiava disbarats i perseguia quimeres i derives impossibles. Els sona, això? Bukovski va registrar fins a 350 presos polítics que van rebre electroxocs i altres tractaments per guarir-los de pensar diferent. Franco també. El dictador espanyol va tancar presoners republicans en hospitals psiquiàtrics de Sevilla i València.

Amb tots aquests precedents, encara no entenc que cap demòcrata espanyol no posi el crit al cel davant del constant i perillós ús del llenguatge que la premsa i la política espanyola fan servir respecte de la voluntat política de molts catalans de viure en un estat independent. Dia sí dia també se l’anomena “deriva irracional”, “obsessió malaltissa”, “bogeria nacionalista” o “basta manipulació dels sentiments”. Tractar els dissidents com a bojos o menors d’edat és un tic fúnebre que estalvia als unionistes haver de debatre d’igual a igual amb una opció, la de la independència, que pot ser tan respectable, adulta i racional com la seva contrària. Inflats de suposada lleialtat i sentit del deure, es converteixen en realitat en fúnebres carcellers que no es distingeixen gaire de la irracionalitat que ells creuen veure a l’altre costat de la tanca. Calen glops de tolerància i lucidesa en redaccions i gabinets de partit. Cambrer: una mica de vodka, sisplau.

 (Publicat a El Punt Avui el 31 d’octubre del 2014)

Llibertat

barriNo es mira gaire TV3, de manera que per aquesta banda no l’han pogut adoctrinar gaire. Ni tan sols se la mira quan hi ha futbol, ja que passa força del Barça, cosa que el fa immune a la politització esportiva. La televisió de casa, quan està engegada, o bé emet dibuixos infantils perquè, des que s’ha jubilat, els fills no paren de deixar-li els néts dia sí dia també, o bé canals en espanyol amb pel·lícules de sobretaula diària i debats polítics de cap de setmana en què sempre parlen d’órdagos i sovint hi conviden l’Albert Rivera.

No va néixer en una masia a prop de Ripoll, ni en un doble àtic amb servei a Sant Gervasi, ni en un barri catalanista de la Barcelona menestral. Ho va fer en una caseta de l’horta de Múrcia, entre bancals i llimoners, sentint la remor de l’aigua de les séquies, ara fa sis dècades i mitja. A l’escola no li ensenyaven una història manipulada pel catalanisme ni l’obligaven a parlar en català, sinó tot allò que el mestre bonament podia ensenyar entre cants del Cara al sol i lliçons de formación del espíritu nacional. Alguna cosa sí que hi devia aprendre perquè finalment va poder estudiar ell mateix de mestre, va trobar xicota i quan va ser el moment de posar-se a treballar de mestre va resultar que l’enviaven a Catalunya.

Franco agonitzava i afusellava, i finalment va morir, però la dictadura cuejava. A l’escola de barri obrer on l’havien destinat, el director era un home del règim. Però els mestres joves volien fer-hi canvis. Entre aquests, el d’ensenyar en català, un idioma que ell tot just entenia. No havia militat en res, no tenia experiència en comitès ni lluites. Però com que ho veia just, amb un engany va aconseguir la firma del director franquista per convertir aquella escola en una de les primeres de Barcelona a ensenyar en català. Van venir els fills, els va criar el millor que va saber, va fer la feina com tocava. Li agradava la democràcia naixent i la llibertat que permetia, havia votat sí a la Constitució i a l’Estatut, mai no ha sabut per on cau el Fossar de les Moreres i cada estiu ha tornat sens falta a l’horta on havia nascut. Li va agradar Suárez, també el primer Felipe, d’Aznar ni el primer ni l’últim, i el van decebre Zapatero i la disbauxa de l’Estatut. I un dia es va trobar que ves, que potser sí, que calia fer un pas. Per això demà serà en una taula de Súmate en un poble del Maresme, explicant si fa no fa això, i forma part de l’exèrcit pacífic, anònim i imbatible, que, tot i els errors i dubtes de la política, ens porta de pet a la llibertat.

(Publicat a El Punt Avui el 17 d’octubre del 2014 )

Kafka a la V

115703_franz_kafka_vAquesta petita i tranquil·la revolució de vellut que els catalans, a la kafkiana manera, hem anat anomenant procés, té com totes les revolucions la capacitat de desmuntar construccions mentals i legals aparatoses però que en realitat tenien la consistència d’un castell de cartes. Sentir ministres espanyols fent prediccions exactes sobre caigudes del PIB i nombre d’aturats i navegacions sense rumb en l’espai exterior que patirà una Catalunya independent, quan ells mateixos van ser incapaços de predir la tempesta de deute, atur i caiguda de prestigi internacional del seu propi país, produeix el mateix efecte que el rei petulant que desfila nu davant dels seus sorpresos però encara atemorits súbdits.

Una de les conseqüències de començar una subversió és comprovar, astorat, com se subverteix i es desmunta la lògica del dominador, fins llavors tan congruent i tan incontestable. El senyor Josef K. no sabia de què l’acusaven, ni tan sols sabia del cert si l’acusaven o no, però l’angoixa el paralitzava en un laberint de tribunals, por, opressió i culpa del qual no sabia sortir. Així hem estat durant uns quants anys i tot sembla que la gàbia mental s’ha esquerdat definitivament. Ara ens voldrien encara com l’agrimensor K. d’El castell, demanant constantment permís a la porta d’entrada i rebent la negativa com a resposta un cop i un altre, però comencem a sospitar que en realitat només calia passar-hi cap dins i llestos. El poder deixa de ser-ho quan el súbdit deixa de creure-hi.

Després de tres diades consecutives multitudinàries, la conclusió és que el país ha canviat i el que estem vivint no és un procés sinó una metamorfosi. Kafka, l’escriptor de la crisi de sentit i la soledat i l’angoixa de l’home de principis del segle XX, també va fer una novel·la amb aquest títol. És possible que ens hagi passat una mica això: un dia vam anar a dormir com un marxant de betes i fils de províncies, i l’endemà vam despertar convertits en una altra cosa: un insecte incòmode per al poder de l’Estat, però una pacífica, bella i colossal V de vot i democràcia per a la gent.

(Publicat a El Punt Avui el 12 de setembre del 2014)