Participació ciutadana o política a cop de micro

La Paeria finalment convocarà una audiència pública sobre les Basses d’Alpicat i una altra sobre el museu Morera, el 24 i 25 de setembre. La manera com la Paeria ha gestionat aquest procés em sembla, per resumir-ho en una paraula, impresentable.

Tot comença amb l’aprovació per part de la Paeria d’una normativa de Participació Ciutadana anunciada a bombo i plateret però, pel que s’ha vist després, sense cap voluntat d’aplicar-la realment. Una mica com aquell consell de les religions, creat per debatre els possibles conflictes amb les diferents comunitats religioses de la ciutat però a les primeres de canvi, quan apareix un burca com a caramel electoral, és absolutament ignorat i s’ha d’assabentar de les intencions de la Paeria per la premsa. La CUP, que no té representants a  l’Ajuntament, va aprofitar fa un any aquest instrument per forçar l’Ajuntament a debatre en una Audència Pública amb els veïns el futur de les Basses d’Alpicat, en desús,  les quals la Paeria volia rehabilitar però amb el concurs d’algun inversor privat encara per trobar que hi posi algun dia calés i activitat comercial.

Durant un any els demandants no han rebut cap resposta de la Paeria, que incomplia així amb la seva pròpia normativa. Se’ls hi van unir els defensors del Museu Morera, que van llançar una altra petició d’Audència Pública i la Paeria va esgotar també el termini previst a la seva pròpia normativa sense dir ni ase ni bèstia als promotors.

Aquest dijous al migdia, poc després que els militants de la CUP fessin una roda de premsa per denunciar l’any d’incompliment de la Paeria davant les oficines de Cultura (amb trobada casual amb la regidora de Participació Ciutadana inclosa) l’alcalde Àngel Ros era preguntat en un programa de ràdio sobre el cas i sortia amb el següent anunci: hi haurà Audiència Pública. És a dir: qui vulgui audiència pública, ja sap què ha de fer: rodes de premsa i forçar els governants a funcionar a cop de micro, que sembla a vegades l’única manera de fer-ho.

Hores després, la Paeria emetia un comunicat on justificava el retard dient que en temps electoral no era pertinent fer una audència pública promoguda per un grup que es presentava a les eleccions. És evident que la CUP no és neutral i que agitar una solució popular per a les Basses forma part del seu programa. Però seguint aquest criteri profilàctic i de demagògia antipolítica, podem arribar a l’absurd que ni als plens ni als consells de districte ni en cap acte públic l’alcalde Àngel Ros ni el seu govern no haurien de tractar cap tema durant un any electoral perquè poden embrutar el procés. Afegint-hi, digue’m-ho també tot, que els cicles electorals són ja tan llargs i constants que es fa difícil de dir quan n’ha començat un i quan n’ha acabat l’altre.

El cas és que per fi la Paeria ha trobat oportú convocar una audència pública sobre les Basses i sobre el Morera. Benvingut sigui. Segurament servirà perquè la Paeria pugui aportar alguna novetat sobre aquests dos projectes. Ha tingut temps suficients per trobar-ne.

I segurament servirà també perquè els governants de Lleida perdin la por a un instrument que van fer en plena orgia de bonisme participatiu sense calcular que algun dia algú ho intentaria utilitzar no pas per a l’autocomplaença paternalista de la Paeria sinó en benefici ideològic propi. Faran l’audiència, donaran explicacions, els de la CUP podran fer el seu discurs, l’alcalde el seu, els grups de l’oposició també, potser fins i tot podran parlar els veïns,  i aquí no haurà passat res. Potser a la propera no hauran de deixar passar un any ni hauran de posar micros als morros de ningú per obtenir resposta.

Les basses d’Alpicat

Fa uns anys escassejaven els xalets amb piscina a l’horta de Lleida, era ciència ficció imaginar que cada poble del pla de Lleida tingués la seva pròpia piscina municipal, i l’única i veritable platja de Ponent eren un conjunt de piscines situades als afores de la ciutat, les Basses d’Alpicat. Diversió popular de xiringuito i migdiada per als que no es podien pagar l’apartament a Salou. Jo les vaig conèixer poc abans que tanquessin, en la segona meitat dels anys noranta, quan aquell model d’oci ja havia entrat en decadència i tots plegats estàvem a punt de convertir-nos en uns nous rics insportables, aficionats a comprar bitllets d’avió per internet i a demanar cava rosat per acompanyar les pizzes en restaurants de plats quadrats i espelmetes a les taules, cretins que elogien la cuina de Ferran Adrià sense haver posat mai els peus a cala Montjoi. Què els d’expilcar. Continua llegint «Les basses d’Alpicat»