No sé qui tingué la idea d’exportar les cassolades (utilitzades per primer cop per la burgesia xilena a l’era Allende) a Barcelona, però aquestes han acabat arrelant en la vida política. Estrenades arran de la invasió de l’Iraq, van anar tenint rèpliques en els següents anys. Les hem vist (o millor dit escoltat) en situacions tan diverses com la jornada de reflexió de les eleccions del 2004, la primera nit “en blanc” arran de l’apagada del 2007 o per protestar per les anomenades “retallades”. Ahir per exemple n’hi va haver una davant del Palau de la Generalitat per protestar contra els canvis en la gestió del PIRMI. Els manifestants protestaven, entre altres coses, pel canvi del sistema de pagament d’aquesta prestació, que ha consistit en enviar un xec nominatiu en comptes de fer una transferència bancària, que era la pràctica habitual.
Amb tot el respecte per als manifestants, no entenc massa bé de què protestaven. De fet jo aplaudiria una mesura que té com a finalitat detectar possibles situacions d’irregularitat. Enviar un xec en comptes d’una transferència és una mesura enutjosa per a tothom (i també cara de gestionar), però permet visualitzar qui satisfà els requisits, i qui en canvi el percep mentre viu a un altre país o comunitat autònoma, o qui està passant les vacances fora de casa seva. I sembla que aquests darrers no són pocs. Un 20% dels beneficiaris encara un han bescanviat el seu xec. Traient casos excepcionals (per exemple, el de persones ingressades a l’hospital) ja s’intueix que la bossa de frau no és precisament residual. I això sense comptar altres possibles tipus d’irregularitats que el nou sistema no permet detectar.
Personalment prefereixo un sistema de renda mínima amb moltes limitacions i restriccions, que no pas que no existeixi cap sistema, que és al que ens podríem veure abocats si no fem res i permetem que la percepció fraudulenta esdevingui la norma i no pas l’excepció. A aquesta mateixa conclusió van arribar per cert els escandinaus fa un parell de dècades quan el seu estat del benestar va entrar en crisi. L’extrema generositat dels estats del benestar van generar dos efectes perversos: el primer, el de grups de persones que vivien a costa de la resta de ciutadans; el segon, la fugida de professionals qualificats cansats de pagar a preu d’or el benestar d’altres. La solució que es va adoptar, i que ha funcionat prou bé fins ara, ha estat mantenir l’estat del benestar però alhora es van reforçar els controls, en els quals per cert, hi participa activament la població.
Potser que desem la cassola per a una millor ocasió. O potser que anem a fer les cassolades davant dels domicilis dels qui irregular o fraudulentament estan percebent aquesta prestació. Aquests són els responsables de què algun dia pugui qüestionar-se la renda mínima d’inserció, i no pas la suposada ideologia dels qui manen ara al Palau de la Generalitat, els quals per cert van ser qui en la seva etapa anterior van establir aquesta xarxa de protecció social de manera pionera a l’Estat.