Sempre recordaré que Laporta posava d’exemple a la seva candidatura com a aspirant a la presidència del Barça la grandesa del Manchester com a gran club del món. Tot allò dels power point i les gràfiques comparatives amb el club anglès que lluia una junta jove, renovadora, amb moltes aspiracions, desconeguda, i que es va atrevir a enfrontar-se a Bassat. Doncs bé, gairebé sis anys després d’aquell estiu i de la victòria sorprenent, el Barça ha aconseguit aquest gran repte, ja que la final de la Lliga de Campions de Roma és la més desitjada. De fet, és la final global d’uns temps globals. El duel dels nous temps mediàtics, el que pot mobilitzar durant dues hores tot aquest gran món audiovisual de les pantalles planes, en qualsevol racó del planeta: pels mòbils, els ordinadors i les televisions.

És la final dels dos clubs més universals del moment i que arriba en una fase cíclica en la qual el Manchester vol demostrar que continua sent el club de referència de la dècada, mentre que el Barça aspira a destronar el rei. I la final també és la demostració que cada vegada és més gran la diferència d’aquests clubs amb els de les seves respectives lligues i que ja és innegable que el futur més proper passa per a una gran lliga d’equips europeus i no disputar una lliga espanyola de 20 equips.

Laporta va posar d’exemple el somni d’aquesta final i tot i les dificultats més recents del seu mandat, en pocs anys ha aconseguit fer-lo realitat. Quan potser tothom s’esperava menys d’aquesta directiva després de les dimissions i les dures i constants crítiques de Rosell, el Barça, amb el mèrit que li pertoca a Pep Guardiola, acarona els tres títols i ha arribat a la final de la Champions demostrant, com bé va declarar el mateix Laporta al final del matx, que “el futbol estima el futbol”.

Música / We Will Rock / We Are The Champions # Queen