Arxiu de l'autor: Eduard Batlle

L’efecte Twitter en l’huracà Irene

L’efecte de l’huracà Irene a la costa est dels Estats Units ha provocat un altre fenomen a internet a través de l’allau d’informació que els usuaris generaven en xarxes socials com Facebook i Twitter. Amb l’etiqueta o hashtag #irene #hurricaneirene s’ha pogut informar i al mateix temps intercanviar informació entre els governs, les organitzacions humanitàries i els ciutadans. Com va passar amb les revoltes socials al nord de l’Àfrica o amb el terratrèmol del Japó, a gran escala com són els Estats Units, la nova societat “connectada” està oferint uns canvis comunicatius i unes transformacions fins fa poc impensables. A tots nivells (amb enllaç). Amb mitjans de comunicació i portals que s’obrien al nou periodisme social per anar seguint la trajectòria de l’huracà de sud a nord del país. I als Estats Units, la dimensió dels anomenats social media encara és més espectacular: per quantitat de persones i extensió del territori. Per això, Twitter es va convertir en una font d’informació, auxili i agraïments durant la tempesta, i al mateix temps un canal per compartir experiències.

Una vegada més, és l’era de la revolució digital i la demostració de com es propaga la informació a l’instant a escala global per ser compartida. I aquesta transformació tan ràpida està provocant nous canvis empresarials (periodisme, música…), comercials (compres) i noves fórmules educatives. Amb milers d’exemples que ho confirmen. Facebook, mateix, ja és el mitjà més potent de captació de la història. És la suma de  canvis imparables perquè els nadius digitals són cada vegada més internautes, consumidors i dependents del mòbil.

Chris Brogan: “Hi ha un ésser humà darrere cada tweet, blog i correu electrònic. Recorda-ho.”

La retirada forçada de Steve Jobs


Steve Jobs ha hagut d’anunciar una decisió forçada: deixar de ser el cap executiu d’Apple a causa del càncer que pateix. El gran visionari d’aquest canvi de segle deixa un llegat d’admiració mundial i una companyia que és un referent d’innovació, superant fins i tot Google, Facebook, General Electric, Nike, Nokia… Al mateix temps que s’aparta del dia a dia de la companyia, Jobs ha anunciat qui vol que sigui el seu substitut.: Acostumat a visionar l’ús de les noves tecnologies a escala global, d’ençà la seva malaltia que ja anava planificant les fases de la companyia amb la visió que ens té acostumats. En aquest conjunt de frases, ja deixava clar (la número 7) quin era el seu pensament: “El meu treball és fer a tot l’equip executiu el suficientment bo perquè siguin el meus successors.” I d’aquí surt el nom de Tim Cook.

Admiro Steve Jobs perquè ha sabut liderar les expectatives de canvi digital i tecnològic a la societat. Es podria dir que ha canviat les vides dels “religiosos” de la marca Apple. Té consumidors globals molt fidels perquè Apple és una de les companyies que més productes radicals ha llançat al mercat en les últimes dècades: iPod, iTunes, iPhone, iPad… L’iPod, per exemple, ha significat una manera totalment diferent d’entendre la música. I què dir de l’iPone! O l’iPad! I no ens podem deixar Pixar, que ha suposat un altre trencament en el cinema amb les pel·lícules d’animació. Sempre trenca les cadenes d’innovació de la competència i se salta una generació.

I l’admiro perquè ha trencat els conceptes clàssics empresarials de finals del segle XX per potenciar altres ordres professionals: la capacitat artística, el disseny, la passió, la creativitat, el talent… I els ha sabut hibridar: ordre i fantasia, control i passió, talent i innovació. Un nou “management” que aposta per la combinació de la creativitat en estat pur, les idees disruptives, vendes amb guanys a escala global i desig de marca.

Henry Ford: “Si li hagués preguntat a la gent què volien, m’haguessin dit que un cavall més ràpid.”

Generació Guardiola


He recuperat el vídeo de la presentació de Pep Guardiola com a entrenador del Barça -juny del 2008- perquè m’agrada el que proclama i com s’explica. Fa només tres anys del seu discurs inicial i la seva visió personal i futbolística continua vigent des del primer dia. La  filosofia li està donant resultats, èxits, títols i la satisfacció de fer la feina ben feta. Continuo admirant com lidera la plantilla i com en temps de crisi, quan falten hi ha més desmotivacions que esperances a la societat, ell continua cohesionant la plantilla i aplicant una metodologia que serviria per a qualsevol manual empresarial: talent, professionalitat, resultats, esperit d’equip, humilitat, respecte pel rival…

Ha cohesionat cada any la plantilla i ha sabut treure-li cada temporada el màxim rendiment. Són ja tres anys a la banqueta blaugrana, amb la pressió que això comporta i el desgast personal que suposa. Ell n’és conscient i els seus col·laboradors, també. Són els primeres en exigir-se i desgastar-se, quan ja fa anys que tenen la vida resolta. Però, de moment, no es volen aturar (encara que la pausa no sembla lluny). I amb registres únics i que semblen insuperables, amb onze títols ja i va camí de més rècords. Un que és clau en el joc, per exemple, és que el Barça ha superat els rivals en el control de la possessió de la pilota en tots els partits que ha disputat. I són més de 150. Ho va anunciar com a proclama fa tres anys i ho demostra tres anys després: amb joc, amb victòries i títols. I despertant una admiració global que, per sort, gràcies a la nova era comunicativa digital la marca Barça pot tenir ressò mundial a l’instant sense ser filtrada pel poder mediàtic de Madrid.

Johan Cruyff: “El futbol sempre s’ha de jugar de manera atractiva, has de jugar de manera ofensiva, ha de ser un espectacle.”

“Thank You & Goodbye” Murdoch


Un dels magnats de referència del món com és Rupert Murdoch ha ofert una de les imatges més decadents aquests dies (un bon resum a BBCMundo). Per molt imperi periodístic que tingui i per molt que sigui un model a desitjar per a molts grans empresaris de la comunicació, la compareixença davant d’una comissió del Parlament britànic posa en evidència que hi ha un model de periodisme sense escrúpols i sensacionalista que trenca els fonaments del que haurien de ser els principis periodístics. Ja no es tracta del famós off the record convertit en notícia sinó concentrar informació per tenir poder i convertir un diari sensacionalista com The News of the world en una eina maquiavèl·lica.

Les imatges d’ahir per l’intent d’agressió i la declaració de Murdoch al costat del seu fill James parlen soles. És indefensable que un magnat com ell es defensi declarant que no sabia res de les escoltes telefòniques, malgrat va admetre sentir-se “avergonyit”. Està tenint el final que mereix aquest cas: un imperi mediàtic contra les cordes i un magnat víctima de les seves pròpies ànsies de poder, influència i riquesa. El diari s’ha acomiadat dels lectors amb un Thank You & Goodbye, que seria com dir-li Thank You & Goodbye Murdoch!

Albert Camus: “Una premsa lliure pot ser bona o dolenta, però sense llibertat, la premsa mai serà una altra cosa que dolenta.”

50 anys d’Òmnium, mig segle d’una necessitat


Catalunya ha necessitat i necessita una entitat com Òmnium, que just avui compleix 50 anys. Felicitats! I enhorabona a tots els qui han contribuït per arribar a aquesta xifra. No ha estat un camí fàcil perquè aquest trajecte és d’espines i reivindicacions, de reclams i enveges, d’ànsies i frens. Però Òmnium sempre hi ha estat; per això ha arribat als 25.000 socis. Són molts i també podrien ser més. Però s’avança! La d’aquesta nit és la commemoració d’una causa que va néixer el 1961 com si fos una petita administració catalana alternativa, per fer de segona administració: mantenir la llengua i la cultura catalana. I el “país”.

Mig segle després, els temps han canviat per sort nostra, som a la democràcia, s’ha complert 35 anys de la mort del dictador, però Catalunya continua amb el mateix desig en l’imaginari de la independència.  I això té un preu. I és car, molt car. Perquè indepedència és una paraula que massa sovint inquieta, molesta, avorreix i es fa pesada. Però l’autodeterminació és un objectiu que està per damunt dels partits polítics que, de tant dividits, ja han demostrat que el 10-J de 2010 no ha tingut la força que va evidenciar. Però Òmnium va saber liderar aquella gran manifestació per demostrar també la seva vigència, actualitat, força i pes en el territori.

I mirant l’horitzó, Catalunya continua necessitant Òmnium. Que sigui valenta, agossarada i amb seny. I si després de tant desig, mai s’arriba a la independència, que la realitat faci que continuem necessitant aquesta entitat. Ja no serà pel país, perquè el tindrem, però si per continuar estirant del territori a través de sumar esforços i complicitats. De falta, en farà! Per tant, gràcies i enhorabona Òmnium. I llarga vida als 25.000 “òmniums”!

Friedrich Nietzsche: “Ser independent és una cosa d’una petita minoria, és el privilegi dels forts.”

Escola Internacional del Camp: la nova educació


Si no t’agrada el model educatiu actual, què fas per canviar-lo? Només critiques o et comences a moure per canviar-lo? A través d’aquestes preguntes i reflexions va néixer la idea de l’Escola Internacional del Camp, una escola privada que és a punt de construir-se a Salou i començar les classes a partir del curs 2012-2013. Un centre privat ideat pel doctor Gabriel Ferraté que, a través de l’Institut Cerdà, van començar a planificar què era necessari a la demarcació de Tarragona i que pogués cobrir una mancança del territori. Després de la fase de consulta amb els referents de la zona, es va analitzar que seria necessària una escola que potenciés els idiomes, tingués esperit internacional -com les que hi ha a les grans ciutats- i al mateix temps adaptés l’educació de present i futur al segle XXI.

Canvi de paradigma, canvi de sistema. Amb una idea d’una educació més digital, interactiva, participativa i global. El model pedagògic que ha ideat Ferraté (anomenat Sòcrates Educa) i que planifica Claudi Fuster -autor de La volta a l’escola en vuitanta mons– té quatre grans eixos: els idiomes; les TIC; el compromís amb la societat; i la sostenibilitat. O sigui, potenciar un model que aposti per fer sortir els alumnes de l’aula -necessari- i  fer-los viure més la realitat del seu entorn. La idea ja ha rebut els ajuts de patrocinadors, el suport de l’Ajuntament de Salou i les crítiques positives de professors. A més, l’Institut Cerdà becarà alguns estudiants. Aquest repte, me l’explicava divendres amb molta il·lusió Josep Maria Oliveras, un dels actius de l’institut, saltenc il·lustre i admirador del Doctor Ferraté de la seva vinculació a la UOC. En temps de crisi, també neixen reptes interessants gràcies a una de les grans ments pensants d’aquest país.

Benjamin Franklin: “Digues-m’ho i ho oblido, ensenya’m i ho recordo, involucra’m i ho aprenc.”

Madrid no té mar… però té els trens

Vist des de 600 quilòmetres de distància, és una sort que Madrid no tingui mar, però al mateix temps suposa també un inconvenient per a Catalunya. Ara bé, si Madrid no té mar, ja es preocupa de tenir els trens. I fets a mida, tan a mida que fins i tot ara en paga les conseqüències: Renfe suprimirà l’AVE Toledo-Conca-Albacete perquè té només 9 viatgers al dia dels 2.190 potencials. Un ridícul que surt a 18.000 euros diars. I l’evidència d’un fracàs i que confirma un desastre d’infraestructura només sis mesos després de la posada en marxa del servei.

Aquesta notícia arriba quan les reivindicacions del corredor de la mediterrània són tan històriques per a Catalunya que tant retard suposa un llast per als nostres interessos econòmics i comercials. Els directors del Port de Barcelona ho saben perfectament. És un fre a les nostres aspiracions que el mediterrani espanyol no estigui ben connectat i suposi un eix entre el nord de l’Àfrica i el nord d’Europa. Barcelona i Catalunya hi tenen un paper vital en aquest corredor però clar, Madrid queda en fora de joc. I així ens va. Per això, necessitem que el titular de Sixte Cambra a L’Econòmic no se l’endugui el vent: “Cal una llei de grans ports que estableixi l’autonomia de gestió.”

José María Aznar: “Als qui em demanen un AVE amb aturades aquí i allà, en tots els llocs, els dic el que em va dir un amic, per això és millor un tramvia, que és més barat.”

Neix el primer club de lectura en anglès a Catalunya

Catalunya ja té el primer club de lectura en anglès (la crònica al diari), després que la revista Catalonia Today i Abacus Cooperativa van presentar ahir la iniciativa English Culture Club (ECClub). Un repte tan innovador com necessari per potenciar la lectura en anglès al nostre país per a qualsevol edat i més tenint en compte que Catalunya és a la cua d’Europa pel que fa a la lectura en llengua anglesa. Tom Sharpe, una referència mundial literària, va ser el “padrí” de l’acte de presentació, al qual també hi van ser presents Miquel Berga i Miquel Àngel Oliva, director general d’Abacus. Gairebé un centenar de persones, entre les quals hi havia Matthew Tree, van donar suport al tret de sortida perquè les 36 seus que la cooperativa té arreu de Catalunya puguin ser punts de referència per fomentar l’objectiu. Ho va explicar el mateix Oliva que la iniciativa és tan innovadora com arriscada, però va admetre que els nous temps “també suposen canvis i t’obliguen a marcar-se objectius per diferenciar-te de la competència”. De moment, la sinèrgia Catalonia Today i Abacus ja apunta a la nova hibridació empresarial que el segle XXI comença a fomentar.

Francis Bacon: “Vella fusta per cremar, vell vi per beure, vells amics en qui confiar i vells autors per llegir.”

Quins bancs guanyaran la partida?

El president del BBVA, Francisco González, va passar ahir a l’atac en el seu balanç del panorama econòmic actual. Especialment, pel que respecte el sector bancari. S’espera un estiu molt mogut per a les caixes espanyoles amb vista als canvis que s’intueixen per a la tardor. Més fusions-concentracions a curt termini al marge de les conseqüències que pugui tenir: Tant previsiblement positives, amb entitats que seran molt més potents i competitives; com negatives, tancaments d’oficines i, per tant, prejubilacions i possibles ERO.

I González va ser clar i contundent amb la reforma que cal aplicar i que ha quedat mig camí, amb crítiques al govern espanyol per la manca d’instruments per dur a terme la reestructuració amb més rapidesa. Si es compara amb els grans potències té raó: els països capdavanters de la UE ja fa dos anys que han complert amb els deures. Per això, va insistir que cal finalitzar ràpidament el seu procés de sanejament, identificar les entitats més dèbils, intervenir-les i subhastar-les en funció de les condicions del mercat, assegurant l’entrada de gestió i capital privats solvents.

Tot aquest nou procés tindrà un cost i està per veure quin paper predominant poden tenir les més grans: la Caixa, el Banco Santander i el BBVA. En el nou escenari, encara seran més grans. I després, què passarà amb tota la resta, amb el Sabadell, Unimm, el Popular, Bankia, la Kutxa, la CAM, Banco Pastor, Caixa Galicia, Ibercaja… Molts noms de present i pocs noms de futur.

Adam Smith: “Mai guardis tots els teus diners en el país on vius, perquè pot passar alguna cosa. I generalment, passa.”

Retallades amb IVA (Idees, Valors i Actituds)

Sabíem que seria difícil, molt, però cal reclamar integritat i convicció al govern català en les retallades públiques. Després de sis mesos d’arribar a la Generalitat, Convergència ha de fer front a rebaixa pressupostària per la crisi. És més, Artur Mas, com a candidat, n’era conscient durant la campanya, tot i les previsions d’una àmplia victòria electoral. Però ara és l’hora de la veritat. I “tocar” l’administració significa valentia i prioritzar (l’educació i la sanitat haurien de ser intocables). D’acord que la crisi s’emmarca dins d’un escenari i tenim el gran handicap de continuar supeditats al govern espanyol, però cal afrontar aquest escenari retallant per on toca. I prioritzant uns objectius d’eficiència i bon funcionament per molt que passar la tisorada tingui un preu.

Ja sabem que la crisi ha servit per ressaltar allò que no funciona en un model econòmic -no som prou productius i tenim els serveis saturats-, producte també del canvi de paradigma de l’era digital, però existeix l’evidència de canvi i veure com qui governa aposta per la paraula IVA (Idees, Valors i Actituds) per trobar les solucions necessàries per afrontar aquest mal cicle. Paraules i fets. L’empresa privada ja fa cinc anys que pateix aquest escenari i ara és l’hora de l’administració pública. No serà fàcil, ja se sabia, però cal actuar i retallar pensant més en les necessitats que no l’statu quo funcionarial. Amb transparència. I, per tant, no és qüestió d’un 5% menys de les nòmines sinó la fermesa d’afrontar el camí de l’excel·lència a base d’IVA.

Ovidi: “Parlar de democràcia i fer callar el poble és una farsa. Parlar d’humanisme i negar als homes és una mentida.”