Arxiu de la categoria: Catalunya

La cruesa de la crisi. Dia 13

Dilluns el president del Parlament, Ernest Benach, ho admetia en l’esmorzar amb periodistes a Girona: “Aquesta és la campanya més dura que he vist mai.” El motiu està clar; els efectes de la crisi han passat factura en aquesta campanya i els actes públics són reivindicacions als polítics dels qui no tenen feina o tenen familiars o amistats a l’atur. O sigui, que els eslògans i discursos preparats per “vendre” partit serveixen de ben poc quan es visita un mercat i l’interlocutor està sense treballar. O fins i tot, admetre que la llei electoral i el finançament dels partits no són tan prioritaris dins aquesta escala de valors.

I aquesta mateixa reflexió l’ha fet aquest matí el conseller Josep Huguet, en el moment de passar balanç a la legistaura en tres grans eixos de país com són Empresa, Universitats i Innovació. Huguet, a més, reclamava canvis importants en l’administració pública per tenir una administració sostenible. Tocarà afrontar una àmplia retallada i són temps de mesures impopulars, de poc optimisme. Tocarà pagar aquest preu per al mandat 2010-2014. I el mateix ha ressaltat aquest migdia el líder de CiU, Artur Mas, en el dinar al Palau de Congressos de Barcelona amb emprenedors i persones vinculades a l’àmbit TIC. A banda del possible canvi polític a la Generalitat, vénen temps difícils en època d’economia global. Per tant, és la suma d’avisos de què ens espera un mandat molt complicat, amb més economia submergida i la lluita contra l’atur juvenil. I la mateixa proclama la podríem extrapolar als altres partits que, tot i ser en campanya electoral, ningú esquiva el factor crisi, tot al contrari del que com va fer Zapatero en el 2008. Més val que sigui així.

Dia 13 de campanya: “Confiem en el poder comunicador de la felicitat. Creiem que quan una persona és feliç pot fer feliços els altres” (Howard Schultz).

La frustració de sempre. Dia 12

Al final, ens hem quedat sense el debat a 2 entre Mas i Montilla a TV3. Ho ha impedit a última hora la Junta Electoral Central per un defecte en el procediment perquè s’havia de comunicar un debat electoral en un termini de 5 dies. Qüestió de les imperioses lleis que, en el fons, estan per aplicar-se. Per tant, ha denegat el debat, que hagués estat el primer televisat de la nostra història. Però el dictamen de la JEC també suposa un molt mal final a un mal inici. Una prova més de les fragilitats del nostre territori i també, dels nostres polítics. Una campanya que podríem dir que fa tants mesos que va començar es podia haver planificat molt millor en clau interna per acabar generat un debat a 2.  Aquesta estratègia ha estat massa poc cuinada i fa treure els colors als respectius estadistes  perquè no coneixen la llei electoral.

Així és que última hora, amb presses i de manera improvisada, encara s’ha gestionat pitjor.  Un desgast més com ambició de país. Ara bé, aquest nou foc mediàtc que s’ha originat no pot amagar altres “alarmes” que pateix la nostra societat, com ara la crisi econòmica i la desafecció política. Dues grans raons de pes i que marcaran la jornada de diumenge. Un exemple: una diputada plorava ahir a la tarda en veure que no hi havia pràcticament assistents al míting, quan aquell indret sempre era un feu que responia en escreix. Causa, efecte.

Dia 12 de campanya: “La vida es contreu o s’expandeix en proporció al teu propi valor” (Anaïs Nin)

Mas-Montilla cara a cara. Dia 11

Mas va jugar ahir amb blanques i va guanyar la partida d’escacs a TV3. Era el més previsible i, per tant, es van confirmar els pronòstics; tot i que recentment Rubalcaba va vèncer De la Vega jugant amb negres en l’ultima remodelació del govern espanyol. Però tornant a casa nostra, anit també va néixer un cara a cara entre Mas i Montilla que, de manera tan improvisada, posa en evidència la manca de qualitat del nostre sistema polític. Amb tant temps per planificar-ho que, al final, va haver de ser l’atreviment del líder de CiU que forcés la situació a contrarellotge. I aquest matí s’ha tornat a polemitzar sobre el format del debat a 2. Montilla, vist el desencís del primer debat, ja poc més té a perdre. Arrisca més Mas i Montilla “només” té l’oportunitat de reaccionar.

Quan en la cultura nord-americana els cara a cara televisius en horari de màxima audiència formen part ja de l’essència de les campanyes electorals, aquí tot just ens estrenem per primera vegada en 30 anys de democràcia (aquest 23 de novembre de 2010 passarà a la història). Massa por al fracàs, a la derrota, quan hauria de ser una posada en escena més de les campanyes, sobretot, en una televisió pública. Debats a 6 a 9 o a 3, tot i la lògica reacció adversa de les formacions que en queden excloses. L’audiència està gairebé assegurada i, en el fons, és el moment de més valentia dels aspirants a la presidència. No hi ha xarxa quan s’està en directe i per molts que els assessors i els spin doctor vulguin influir en el missatge del seu líder, és el candidat qui està sol davant les càmeres. Demà es juga una nova partida. Mas torna a jugar amb blanques: ho té tot a favor, però tot i la seva progressió política, dos pactes de les esquerres li han impedit governar tot i ser el més votat. Per fi -cal celebrar-ho!- un primer cara a cara televisat en la història de la política catalana, malgrat encara no s’aprofiti l’esperit 2.0 dels nous temps.

Dia 11 de campanya: “Quan es perd la popularitat, un es converteix en un autèntic líder” (Konrad Adenauer)

L’únic debat a 6. Dia 10

Avui és el dia. TV3 ofereix en directe ara l’únic debat a 6 dels candidats a la Generalitat, mentre que n’han quedat exclosos els líders de les noves formacions que no tenen representació al Parlament: Carretero, Laporta i Nebrera. L’esperat debat, encaixat en un guió perquè Cuní tingui un rol protagonista que tant li agrada, evidencia que la campanya fa massa mesos que dura. Denota, fins i tot, com un cansament dels protagonista en la seva pluja d’idees, propostes i tòpics de frases fetes. Com era d’esperar, els candidats trasnmeten una imatge d’estar molt estancats per por a perdre punts en intenció de vot a set dies de les eleccions. Demagògia, pracmatisme, electoralisme i rivalitats habituals en qüestions que centren la campanya: la identitat, la crisi  i el finançament. I un repte interessant: el de Puigcercós a Mas per convocar un referèndum d’independència si el govern espanyol rebutja el concert econòmic. Al final, com sempre, ens hem de sotmetre a la realitat: esclaus de les nostres paraules i un status quo forçat, enclat en el passat, per haver “mort” el Nou Estatut. I trobo a faltar l’esperit de la manifestació del 10-J, que va ser un gran i històric esperit després de la derrota.

Dia 10 de campanya: “La democràcia és el procés que garantitza que no siguem governats millor del que ens mereixem ” (George Bernard Shaw).

Senyeres als mítings. Dia 9

És curiós veure com en el cap de setmana considerat com el més important per a les eleccions del 28-N, les banderes van en augment en els mítings. Aprofitant que són dies festius i es poden omplir més fàcilment els escenaris, la posada en escena es basa en atapeir-la de gent, intentar ser més atrevit en els nous formats, tenir clar els missatges que es volen vendre als mitjans i omplir-la de senyeres. Això els partits catalanistes, és clar. El que ja és un clàssic és que, una vegada configurat el  nou govern, després ja no calen tants “extres” a les graderies i tampoc tantes estel·lades al vent. Doncs, personalment, m’agradaria que l’esperit de la senyera hi fos present sempre i no només fos un símbol més que s’utilitza cada quatre anys perquè, no ens enganyem, televisivament queda més bé. I cohesiona més el míting. I funciona per esperonar les bases i fer pujar l’adrenalina. El catalanisme de proclames hauria de ser molt més sostingut en el temps i si, veritablement, els nostres governants creuen en Catalunya vagin més enllà de repetir les senyeres cada quatre anys. Estel·lades al vent avui, demà i sempre. Com a col·lectiu i sense fractures polítiques, l’esperit de la manifestació del 10 de juny n’és la prova.

Dia 9 de campanya: “En la política és como en les matemàtiques: tot el que no és totalment correcte, està malament.” (Edward Kennedy).

Vot en blanc. Dia 8

Després que la campanya catalana ja hagi demostrat fins a quins nivells pot arribar amb la presentació d’alguns vídeos, frases trabucaires i actes com el de la Carmen de Mairena a la Pompeu, arriba el moment de preguntar-se quins efectes poden tenir en els resultats del 28-N. I en aquesta balança negativa, també caldria afegir-hi els casos de corrupció al Palau de la Música i els urbanístics a l’àrea metropolitana de Barcelona, més la contundència de la crisi econòmica. Veure’m què passa i si augmenta la desafecció i el vot en blanc. Una baixa participació seria una frustració per als partits, però el vot en blanc seria el pitjor vot de càstig. I vistos els resultats de les últimes eleccions és fàcil imaginar què pot acabar passant. Les estadístiques de les darreres eleccions són prou clares: 31.417 en les del 1995 (0,97% del total); 28.968 en les del 1999 (0,92%) i 30.212 en les del 2003 (0,91%). De moment, una línia força lineal que no supera l’1%. Però el salt espectacular es va produir el 2006, amb un resultats prou contundents: els vots en blanc van arribar als 60.025, que suposen el 2%. Així és que està per veure si aquests 60.000 vots es mantenen estables o bé hi ha un canvi significatiu. En tot cas, també serà destacable veure en quin índex se situa la participació, que fa quatre anys va ser del 56,77%, amb l’entrada de nous lideratges com els de Laporta, Carretero i Nebrera.

Dia 8 de campanya: “Encara que narrar històries és una de les coses que més plaer ens causa, també és un assumpte molt seriós” (Jerome Bruner).

Sexpolítica. Dia 7

La campanya política ha entrat en el seu clímax. I no és precisament pel que fa al creument de declaracions i contradeclaracions per acusar-se d’afers polítics i extrapolítics sinó sexualment parlant. Carnassa mediocre, pura i dura, per intentar captar l’atenció dels espectadors, especialment, a través de la xarxa: com demostra aquesta imatge penjada a Twitter per Guillem López i Bonafont. Montilla i l’orgasme de votar els socialistes, l’atreviment de Nebrera i l’streptease de Carmen de Mairena a la Pompeu. Realment, tenim un nivell tan baix els ciutadans per què ens surtin amb aquestes? I els internautes? Però si calen aquests xous, en campanyes tan estudiades i que neixen a tants mesos vista, és també perquè cal fer plantejament de curta volada per intentar ser notícia. Com sigui. La visibilitat a qualsevol preu. Notorietat sense base però repte aconseguit si s’obté repercussió mediàtica. Ho han aconseguit segons aquestes imatges. Res d’idees. Res de projecte. I els mitjans, ho compren. El cicle virtuós s’autoalimenta.

I en aquest sac també caldria afegir-hi el vídeojoc de la Sánchez-Camacho i el PPC, que és indignant. Invitar a liquidar immigrants il·legals en un vídeojoc, que després han de retirar,  suposa treure’s la careta, posicionar-se estil Le Pen a França, i forçar la maquinària perquè Ciudadanos no repeteixi al Parlament amb els tres diputats. I això que el febrer del 2009, la Sánchez-Camacho prenia com a exemple la campanya d’Obama. Realment, cada vegada potencien més la desafecció i el vot en blanc. Si en un moment econòmic tan delicat com aquest s’atreveixen amb un nivell tan baix com aquests… cal reiventar ja massa coses de la política actual.

Dia 7 de campanya: “La narració d’històries és fonamental en la recerca humana de significat” (Mary Catherine Bateson).

Generació “si-si”. Dia 6

[youtube]l72UFXqa8ZU[/youtube]

Fa uns quants anys es parlava de la generació JASP, els joves sobradament preparats, per etiquetar una nova generació amb ambició i formació. Va ser la classificació per promoure els protagonistes d’una lleva que se sentien preparats per afrontar el relleu. La marca va ser també producte del bon cicle econòmic. Però ara, amb la crisi la tendència s’ha capgirat. Amb l’estrena d’aquesta nova campanya electoral, un dels protagonisme l’ha agafat la generació ni-ni, la que defineix als joves qui ara ni estudien, ni treballen. Aquest pla econòmic de crèdits salari que ha estipulat la Generalitat ha provocat la disputa del govern amb els partits de l’oposició per l’ajuda a última hora.

D’entrada, a banda de l’oportunisme de l’anunci, es continua fent llenya de l’arbre caigut amb la polèmica que envolta aquests joves però també estaria bé no oblidar tots aquells i aquelles joves que s’estant formant amb esforç i ambició per ocupar llocs de treball que faran que el nostre país estigui més preparat i sigui més competitiu. I, fins i tot, aquests joves, a més d’estudiar carreres universitàries amb futur, treballen els caps de setmana per poder pagar-se la carrera. Serien el si-si, que com que fan bé la feina i es formen amb bones perspectives, no generen portades ni polèmica. Però Catalunya necessita si-sis i que ens agafin el relleu aviat. Els nous temps cada vegada més competitius i globals ni esperen, ni perdonen.

Dia 6 de campanya: “Mirada de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny, sembla una comèdia”  (Charlie Chaplin).

“Smartcities”. Dia 5

Resulta que el terme de les gran ciutats per afrontar els reptes del futur s’anomena smartcity. Suposa la denominació per planificar la ciutat intel·ligent a base de ser urbs més innovadores, digitals, ecològiques i sostenibles. I aquestes eleccions del 2010 tambñe han servit per posar a prova les nostres ciutats i, malgrat la crisi econòmica, continuen existint els mateixos cartells i anuncis publicitaris electorals a tot arreu. Potser, amb la davallada econòmica, era el moment que calia reinventar-se i apostar per altres fórmules més econòmiques, com ara cartells digitals o vídeos urbans, ja que dóna la sensació que la despesa publicitària i econòmica ha estat la mateixa que els comicis del 2003 o 2006. Per exemple, què costaria a una multinacional aquesta publicitat per omplir tots els municipis de Catalunya? No era el moment de combatre la despesa dels aparells, ara que en teoria han de tenir més problemes de finançament?

És evident que els partits han intentat posicionar-se com han fet en les últimes tres dècades, però pel que respecte a nivell urbà, la crisi potser era un bon moment per apostar més pel concepte de smartcities i, realment, creure que en la primera dècada del segle XXI ja hi ha noves maneres d’arribar a demanar al vot dels ciutadans. Especialment, amb la consolidació d’internet a les llars i a les feines i dels smartphones. És l’evidència que les ciutats intel·ligents són encara una utopia per a l’e-govern o l’e-administració. Almenys, electoralment parlant.

Dia 5 de campanya: “Regla número 1: Mai perdis diners. Regla número 2: Mai oblidis la regla número 1.” (Warren Buffett)

Participació. Dia 4

[YouTube]Z029bwDX1Ug[/YouTube]

Un dels portals que ha nascut en aquestes eleccions és Elecciones, impulsat per un dels socis i fundadors d’Atrápalo com l’emprenedor eslovac Marek Fodor -afincat a Catalunya-, amb el suport dels periodistes Teresa Turiera, Ana Cinthya Uribe i Marc Vidal. Elecciones, com a portal innovador, confirma l’onada d’iniciatives de la societat civil que pretenen millorar el seguiment de la informació política a la xarxa. Una manera més de promoure la participació 2.0, intentar lluitar contra la desafecció i defugir dels missatges que els mateixos polítics i partits promouen a partir de les seves respectives plataformes. Així és que més enllà dels tòpics, aquest portal vol que els líders polítics i els partits es “mullin” en aspectes com el copagament, l’atur, l’educació, les centrals nuclears…

D’aquesta manera, l’usuari que vulgui fer el test ha de contestar vint preguntes que estan dividides en cinc grans temàtiques que permetin veure quin és -o són- els partits més propers a les seves idees. Aquesta mena de portals ja existeixen en països com els Estats Units, Holanda, Irlanda… i és l’evidència que internet mou cada vegada més projectes i és una eina fonamental per promoure la participació activa. En el vídeo de presentació, es mostra el test que va fer Buenafuente a Artur Mas i l’impuls que va donar a aquest portal, just en la seva estrena recent. El “salt” de visites va ser espectacular per començar a dinamitzar la campanya que el seus autors voldran traslladar en altres àmbits, com ara en les properes eleccions locals i després generals.

Dia 4 de campanya: “El polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions” (Winston Churchill).