Arxiu de la categoria: Esports

Toca vendre un tipus de normalitat a Euskadi

[Youtube]v4A6HouTM-E[/Youtube]

Envien els reis a Bilbao per a la final de la Copa del Rei de bàsquet i passa el que era d’esperar: gran pitada inicial contra la sortida dels monarques al pavelló (sobretot els aficionats bascos i catalans), que després alguns mitjans de comunicació intenten magnificar i d’altres rebaixar. Però enviar els Reis d’Espanya a Bilbao tenia un missatge clar per transmetre més enllà de l’esport: un tipus de normalitat institucional a Euskadi des que Patxi López és el Lehendakari. A l’ACB ja li anava bé arriscar-se amb aquesta jugada pel pes mediàtic que podia adquirir l’esdeveniment, i més amb una final previsible que sempre és la que més interessa per l’audiència i els ingressos: un Barça-Madrid. I, per cert, on eren els representants polítics catalans al majestuós pavelló?

Amb els reis a la llotja, la polèmica estava servida i més quan els monarques no acostumen a ser-hi mai en les finals de bàsquet: l’última vegada va ser fa 9 anys a Màlaga. Però amb Juan Calors i Sofía a Bilbao s’assegurava també l’assistència dels dos presidents -Laporta i Florentino, com així va ser- i el pesos pesants de la política basca -Patxi López, l’alcalde de Bilbao, Iñaki Azkuna…-. És la demostració d’un intent més perquè des que no governen els nacionalistes a Euskadi, hi ha una altre País Basc més pacífic i integrador, això si sempre en clau espanyolista. A Catalunya, ja hi estem molt acostumats a aquestes dobles lectures perquè tenim més arrels fenicies que no els bascos.

Música / Sara # Revolver y Mikel Erentxun 

YouTube començarà amb els esports en directe

YouTube ha confirmat els pronòstics. Després de l’èxit de les primeres retransmissions musicals en directe amb els concerts d’U2 i Alicia Keys, que van ser gratuïtes i van tenir més de deu milions d’usuaris en línia, el canal de vídeos de referència a la xarxa acaba d’anunciar les primeres retransmissions esportives en directe: Google i Board of Control for Cricket in India han signat un acord per  retransmetre en directe 60 partits de criquet pertanyents a la Indian Premier League (IPL) a partir del març. És una primera prova pilot, centrada en el continent asiàtic, però que serà un bon indicador per valorar la imminent arribada de les retransmissions esportives en directe via canals d’internet. De moment, Google, que és el propietari de YouTube, està gestionant l’entrada d’un patrocinador que ho faci viable econòmicament i la inversió li puugi sortir a compte. La intenció de Google és trobar una marca internacional -escola global- i diferents patrocinadors locals -àmbit local-: glocalització un factor determinant a la xarxa. L’acord contempla que els ingressos publicitaris es compartirien entre YouTube i la IPL. Si l’experiència té resultat, especialment en mercats com els de l’Índia, Malàsia, Singapur, Hong Kong i, fins i tot, el Regne Unit… és probable que el proper pas de YouTube sigui el bàsquet, el futbol o el tennis, i després el mercat ja serà tan global, comercial i instantani com el que ja té la televisió.

Música / Bright Smile #  Josh Ritter

L’enfrontament de dues filosofies

[youtube]XdsmTuhRYdc[/youtube]

El clàssic d’anit va ser l’enfrontament de dues filosofies futbolístiques, amb un final que va demostrar que a base de milionades no es guanyen els grans partits. El Madrid, amb tot el que ha invertit amb el retorn de Florentino Pérez, no s’ha pogut treure l’espina del 2-6 al Bernabeu, aquell resultat que tan mal va fer a Madrid la temporada passada. Encara cou. Doncs bé, mig any després, el Barça continua demostrant que aquesta pot ser una altra gran temporada gràcies a una concepció futbolística basada en el talent, el sacrifici, el valor d’un equip i el planter. Un esperit inculcat per Pep Guardiola que va més enllà del que després pot transpuar per la rivalitat entre Catalunya i l’Estat espanyol, ja que, per exemple, diumenge el titular de l’ABC era: “El Madrid, en territorio Estatut“. Vergonyós. Sort que al camp no es va polititzar el duel i el públic, novament, va donar una lliçó de comportament. L’evidència esportiva que els milions no fan la felicitat i la crua realitat política que després de tres dècades de democràcia, tot i els nostres esforços, a Madrid continuen sense entendre els catalans. Qüestió de poder, quina llàstima!, perquè és el que només ens fa falta.

Música / Toca’s Miracle # Fragma

Creu de Sant Jordi per a Pep Guardiola

 

Pep Guardiola continua donant lliçons de professionalitat i excel·lència a mida que passen els dies. La temporada passada, la del seu debut al primer equip, va ser històrica amb el triplet -Lliga, Copa i Champions- i sembla irrepetible però, anit, en un partit clau per a la Lliga de Campions, el tècnic del Barça va tornar a evidenciar el que significa ser un entrenedor d’alt nivell i alhora liderar un grup humà. Cada vegada més intenta superar-se a base de dosis de professionalitat, sacrifici, talent i constància. I amb un suport total en el compromís d’equip, generant sempre fortaleses de grup, i alhora amb una alta efectivitat. Contra l’Inter no hi eren Messi i Ibrahimovic, però ni abans ni després de l’enfrontament es va lamentar ni queixar. Resultat final: va ser el “retorn” del Barça de la temporada passada i amb set jugadors de casa damunt del camp: Valdés, Puyol, Piqué, Sergio Busquets, Xavi, Iniesta i Pedro. I a la segona part van entrar Bojan i Dos Santos.

I diumenge ve com a líder el Madrid de Cristiano Ronaldo i Kaká i passi el que passi en el “clàssic” , tornarà a ser una prova de foc més per a Pep Guardiola, que em sembla encertat que no concedixi entrevistes i es limiti a les tradicionals rodes de premsa. Té molta facilitat de paraula, és bon orador i comunicador i , a més, es “mulla” i parla clar i català, respectant sempre les preguntes dels periodistes. Ell tornarà a ser diumenge el gran referent i estic segur que la seva passi el durà a viure el clàssic com si estés damunt el camp. Ahir mateix, va alliçonar Mourinho perquè l’excel·lència comença per ell mateix i el seu equip tècnic.

Per tot això i més com a gran exemple a valorar en temps de crisi, sóc partidari que rebi ja la Creu de Sant Jordi.

Música / Good Bye Lenin # Yann Tiersen

Si Obama va a Dinamarca…

Ahir es va confirmar que Barack Obama serà finalment divendres a Dinamarca, quan es decidirà quina ciutat celebrarà els Jocs Olímpics del 2016. I Chicago ha entrat en escena quan tocava, alhora de la veritat. Tot i que Madrid n’és una de les candidates i ha apostat fort. De fet, són experts en presumir de villa y corte i mostrar aquella superioritat basada en la grandesa d’una història passada. Però ara són nous temps i ja s’ha vist com mentalitats esportives com el “chorreo” de Boluda no els funcionen gaire bé. I per guanyar aquesta terna final de ciutats que volen succeir Londres, hi ha Rio de Janeiro com a ciutat molt més ben situada. I ja no parlem de Tòquio. Però si Obama va a Copenhaguen, la sensació de victòria de Madrid i Gallardón tindrà el mateix final que la de Londres 2012. Madrid ha apostat fort i ho va demostrar diumenge a La Cibeles, davant la nova seu de l’Ajuntament i ho evidenciarà divendres, però sinó surt escollida tornarà a ser un altre fracàs. I possiblement, quan els Jocs torni a Europa el 2020, la ciutat que ja s’està preparant és la de París. De moment però, a banda de les fluixes relacions internacionals dels representants de la capital espanyola, queda tota la maquinària que s’ha anat endagant per a l’ocasió. Aquesta sí que és una fortuna per a la ciutat, els madrilenys i per alguns, uns quants, una sort per a les seves butxaques.

Música / Dancing Queen # The Sunday Drivers

Millet, els estudis i ara… el “Barçagate”

Setmana moguda a Catalunya per notícies de rellevància que convulsen l’opinió pública: el cas Millet al Palau de la Música,  els estudis encarregats per la Generalitat i, des d’ahir, l’espionatge a la directiva del Barça (altrament dit auditoria de seguretat). Costa molt de creure tot el que va explicar Joan Oliver en la roda de premsa. Una cosa està clara i és que el director general corporatiu va defensar el president del Barça, Joan Laporta, dient que ell no en sabia res amb l’objectiu que aquest nou escàndol no afecti la seva figura, ara que es prepara per tornar a la vida privada. Tot i el guió, Oliver no va poder defensar amb vehemència com és que Laporta no tingués coneixement d’un espionatge en un club tan presidencialista com aquest.

El cas dels espionatges als quatre vicepresidents de l’entitat demostra la pugna interna que hi ha a la junta per a la successió del president, que vol tenir-ho tot controlat per garantir una candidatura continuïsta. La notícia també demostra que El Periódico ha de tenir garantida la filtració per publicar una notícia d’aquesta magnitud, amb el rerefons de les connotacions polítiques tan interessades que pugui tenir. I més en aquest moment tan especial: el relleu a la presidència, la preparació de candidatures com la de Sandro Rosell, l’aposta política de Laporta i el més important de tots, els resultats històrics de l’equip.

Una vegada més, hi perd el Barça i guanya Crackòvia, que té un Barçagate per temps. Amb la sensació que els ciutadans tornaran a veure més ombres que llums, més negre sobre blanc i mitges veritats en uns entorns que són les èlits milionàries de Catalunya i que devoren els propis protagonistes per la dimensió del Palau de la Música, el govern de la Generalitat i el Barça.

Música / Lifetime # Maxwell

Gran èxit invisible del bàsquet català

L’Europeu de bàsquet que va guanyar ahir la selecció espanyola és un gran èxit del bàsquet català, que fa anys que fabrica grans jugadors per a l’ACB i en els darrers anys, fins i tot, per a l’NBA. És difícil acostumar-se a veure com la brunete mediàtica s’atribueix ràpidament els nostres esportistes d’èlit i se’ls sap fer seus a base de dosis d’espanyolismes. Com ahir durant la retransmissió i avui a tots els mitjans. Ha passat amb el futbol, el bàsquet, el tennis, etc… mentre que han tingut més dificultats amb esports com l’hoquei sobre patins. El d’ahir a Polònia va ser un gran èxit d’una generació de jugadors catalans amb molt talent i que són les ànimes de la selecció i una referència per al bàsquet europeu i mundial. És un miratge pensar que la majoria d’aquest grup humà podria jugar amb Catalunya i ser tan competitius: fins i tot, en conquerir competicions de tant nivell. Encara sembla utòpic que es puguin trencar aquestes cadenes que ens condemnen a sentir una satisfacció amarga i haver de tragar l’espanyolisme més ranci i egoista.

Música / The Ride  # Milow

Madrid pot perdre Jocs però progressa

[youtube]OI6SE8WcVHc[/youtube]

Després de la derrota del 2012, Madrid ja comença a assumir la patacada del 2016, tot i que cal esperar encara fins el 2 d’octubre. En aquesta ocasió, Madrid ha fet molt bé la feina, està preparda en quant a infraestructures, té moltes ganes i il·lusions (Barcelona 92 encara fa molt mal a l’imaginari col·lectiu) i també presenta un bon lideratge (el de Ruiz-Gallardón; per cert, quin paperàs ahir!). Però té alguns handicaps que li pesen massa. El fet de fer-se quatre anys abans a Londres n’és un dels més importants: el COI no acostuma a repetir continent en els temps moderns. També necessita un clon de Samarach que pugui liderar la candidatura a alts nivells, més enllà del rei Joan Carles, i pugui fer decantar la balança en els països que decideixen, a canvi, és clar, de les espècies que podem imaginar. I després, obertament, els apartats que no funcionen són els de la lluita contra el dopatge, molt i molt secundari, i la rivalitat política per la pugna entre el PSOE i el PP. Factor important el d’aquesta guerra freda entre els dos grans partits espanyols. Aquest sí és un factor.

Però tot i les ensopegades que s’intueixen continuades, Madrid 2012 i Madrid 2016 estan potenciant una ciutat que evoluciona de manera espectacular en les últimes dècades. Proposar-se ser candidata a uns Jocs són reptes que suposen una gran inversió de milions, però també mentre va passant el temps, la ciutat es va enfortint a través dels projectes que ha d’anar preparant. És per això que a Madrid ja li surt a compte voler ser seu olímpica i, encara que perdi, la ciutat recull grans espècies. Hi guanya la ciutat, els madrilenys i la comunitat. Què més volen! Amb tants diners públics invertits i repartits, no és cap sorpresa que si els Jocs del 2016 cauen a Chicago (Obama és la clau), Tòquio o Rio de Janeiro, Madrid ja pensi en el 2020. El PP en sap molt de què va tot això! I té la maquinària i la gent preparada.

Música / Aquarela do Brasil # Gal Costa

PD: L’ara editor Jordi Nadal ja té a punt El paraíso interior.

Opulència en temps de crisi

Com ja va fer amb el “cas Figo“, Florentino Pérez ha tornat al Real Madrid fent una ostentació de milions i al mateix temps ha rebut la benedicció dels poders fàctics de Madrid i espanyols. En temps de crisi econòmica, un dels empresaris de referència de l’Estat, ha entrat al club blanc per “salvar-lo”. I ha decidit reinventar la fórmula de l’any 2000 amb la casualitat de dos davanters portuguesos: fa nou anys va fitxar Figo del Barça (ara s’ha quedat amb les ganes de Messi) i aquesta vegada ha triat Cristiano Ronaldo, el considerat el millor jugador del món. Però són 96 milions d’euros en el traspàs més milionari de la història del futbol. I al mateix temps, el president del Madrid rebenta el mercat per fitxar els millors i puja el llistó de la inflació, quan precisament ja està a límits que els clubs no poden resistir i la majoria tenen greus problemes per sobreviure al desgast de la competitivitat.

El més preocupant és qui pagarà aquest fitxatge i els que vindran com Kaká, Villa i algun més. Potser seran 300 milions i serà l’evidència de què un president d’un club de futbol pot arribar a cometre una obstentació indignant en el món de l’esport per molt que digui que Cristiano Ronaldo serà rendible per al club blanc. De la cultura del pelotazo del mandat del 2000 al 2006, amb la gran complicitat del PP, ara s’ha passat a la del mite del Rei Mides en temps de crisi i quan governa el PSOE a l’Estat. La societat necessita uns altres valors i l’esport, també. I el Barça, mentrestant, actuant bé i esperant el seu moment després d’un triplet històric que té molt més mèrit que els 300 milions junts.

Música / Said it All # Take That

El Barça, campió, i l’Espanyol, a tocar la salvació

El Barça ja és bicampió amb la copa i la lliga. Dos grans objectius assolits i una demostració d’un equip que sembla no tenir límits. Un èxit inesperat a començament de temporada però els qui confiaven en Pep Guardiola ja tenien la convicció que el tècnic català sabia exteure el millor d’aquesta plantilla. Ara ja només queda el gran repte de la Lliga de Campions per confirmar que aquesta temporada sigui històrica. Aquests excel·lents registres s’ha produït amb un nivell molt alt de futbol, una bona planificació esportiva i el sacrifici col·lectiu de la plantilla, evitant sempre les interferències que pot produir una directiva. El cas d’aquest resorguiment queda encarnat amb el mateix Henry, que sabia el propi entrenador que seria un jugador clau dins del vestidor. Tal com així ha estat. És una temporada que hauria de servir d’exemple, com a referent per evidenciar l’excel·lència.

I l’altre costat de la balança hi ha l’Espanyol, que finalment es pot gairebé anunciar que podrà estrenar el nou estadi de Cornellà a primera divisió. I és l’antítesi al Barça: una mala temporada esportiva i una mala planificació que han acabat per dur l’equip a les portes del descens. Però en l’últim i decisiu tram de la lliga ha capgiarat una tendència, sobretot, gràcies a l’arribada de Mauricio Pochettino. Ha assolit ràpidament l’inesperat però la lliçó també hauria de servir d’exemple perquè la directiva no torni a cometre tants errors seguits i a vegades doni la sensació que s’oblida de la gran afició que té, que és qui ha ajudat molt l’equip a base d’una mena de Yes, we can.

Música / Sweet About Me # Gabriella Cilmi