Arxiu d'etiquetes: Catalunya

La tensió a Salt es radicalitza

Després de la celebració del ple ajornat dilluns a l’Ajuntament de Salt per una manifestació de veïns que demanaven més seguretat, durant el dia d’ahir es van reviure moments d’extrema tensió a dins i a fora del saló de plens. I també va ser molt impactant veure el desplegament policial d’anit a Salt. Cotxes i més cotxes de policia i els mossos que envoltaven el cèntric ajuntament abans de la manifestació de més de dos-cents immigrants que van voler protestar contra la situació que viuen. La tensió ha anat en augment en els últims dies i els nouvinguts van demostrar que estan cansats de no poder sortir al carrer per la pressió veinal que reben i els constants controls  dels agents per controlar si tenen vigent la documentació personal. Per sort, els agents cívics van intentar complir a contrarellotge per intentar que la manifestació no anés a més i es generessin enfrontaments que afegissin encara més llenya al foc. Els agents polícials, reforçats per a l’ocasió, van voler donar una imatge de seguretat però al mateix temps va provocar més malfiances entre els protestants.

Al final, no es van produir incidents, tot i que la tensió entre l’ajuntament, els veïns i els nouvinguts serà difícil que es calmi a curt termini. Mentre els saltencs protesten per la manca d’inseguretat, els immigrants i els seus joves fills lamenten que sense feina i amb poc recursos no poden fer res més que passejar pels carrers. Alguns dels portaveus de la manifestació no es cansaven de repetir a alguns dels periodistes que van ser seguir l’acte de protesta que el que volen és treballar, poder alimentar les seves famílies, que se’ls deixin tranquils i no se’ls culpi a tots dels robatoris que s’ha produït en les últimes setmanes. Mal problema social aquesta conseqüència més de la crisi i que, de moment, ho està pagant un dels municipis catalans i espanyols amb més índexs d’immigració. Com deia un veí del carrer Major de Salt, “si no tenen menjar, és normal que els ganivets corrin de nits. I si la cosa va a més, els ganivets correran de dia i després serà molt pijtor”. Com deia un altre saltenc periodista: “això és tot just l’inici de la crònica d’una mort anunciada”.

Música / Who I Am # Nick Jonas

La crisi econòmica i la crisi política

Estem en el considerat pitjor any del mal cicle econòmic que vam començar el 2008. Són ja dos anys per intentar remuntar la situació amb mesures integrals que ens permetin progressar i evitar circular per aquest camí sense sortida, més enllà de culpar els bancs i les caixes com a protagonistes de la crisi. La travessa del desert com a col·lectiu, sobretot de les persones més desafavorides, és cada vegada més dura i tot plegat dóna la sensació que està massa embolicat  i encallat entre els governs, les entitats financeres, les patronals i els sindicats. Assumida la crisi econòmica i els seus efectes amb les preocupants xifres de l’atur, també està quedant en evidència la crisi política pel fons i les formes que transmeten les constants rivalitats al Parlament i al Congrés. Quan la societat reclama mesures amb urgència i que puguin ser efectives, els partits polítics continuen evidenciant que són maquinàries estructurades per arribar al poder i no per crear unitat entre govern i oposició a no ser que s’arribi a una situació límit.

Potser, en el fons, és que ara, més enllà de les confrontacions polítiques constants i les paraules estimulants llançades al vent, recollim el que vam sembrar durant el cicle econòmic de bonança, tant en en l’àmbit financer com el polític. I mentre això passa, la bombolla es va desinflant i els ciutadans continuen reclamant mesures urgents per evitar que augmenti l’atur. I sinó hi ha cap progrés real, és evident que encara creixi més la desafecció política i ens veiem obligats a pensar que la generació dels nostres pares, els nascuts als anys 20, 30 i 40, potser van lluitar molt més del que ens pensem i, fins i tot, per molt menys. Vagi per a ells, aquest petit record en forma d’homenatge.

Música / Waiting on the World to Change # John Mayer

“You’re in Catalonia”

És ja una confirmació que el Mobile World Congress dóna prestigi a la ciutat de Barcelona. És un esdeveniment de pes internacional que li permet ser una referència mundial durant quatre dies pel que fa el segment de la telefonia mòbil. En aquesta edició, tot i l’evidència de la crisi, ha aconseguit captar l’atenció d’empreses, usuaris i els mitjans especialitzats per les novetats que si van presentar. Passejar-se pel congrés significava com sentir-se a Londres, París, Nova York o Los Angeles, per la quanitat de companyies estrangeres i visitants foranis. La llengua que s’escoltava era l’anglès i suposava un gran contrast veure els diferents origens dels empresaris i els visitants: indús, nord-americans, asiàtics, llatinoamericans…

Ara, arribarà l’hora del balanç, que més enllà de la tan relativa xifran finals d’assistents, el que realment s’hauria de valorar és si Barcelona amortitza la fira que, de moment, es quedarà dos anys més. O sigui, gestió empresarial per rendibilitzar la inversió. I més en època de recessió. I vist que aquests quatre dies suposen un Open City Barcelona al món, com a gran aparador, vaig trobar que era desaprofitar l’ocasió per tan sols penjar una pancar-te a la zona d’accés a la Plaça d’Espanya que digues als milers de visitants diaris que eren a Catalunya. Una senzill plafó com el que surt a la imatge que, després de promoure la marca Barcelona, digues “You’re in Catalonia”. Tampoc hagués costat tant: només era qüestió de creure-s’ho. O és que després del Jocs del 92 el segell internacional de qualitat només pot ser Barcelona i no Catalunya? Una oportunitat més deixada escapar mentre les empreses del sector TIC cada vegada més marxen de Barcelona per posicionar-se a Madrid. I també hi perd Catalunya més enllà del pes, l’oportunisme i la gran política urbana de la seva capital.

Música / Llença’t # Novo

S’acosta un il·lusionant 13-D

Després del referèndum d’Arenys de Munt, tornen aquest diumenge les consultes populars sobre l’autodeterminació de Catalunya amb el suport de moviments nacionalistes i dels partits catalanistes. M’agraden aquests actes desacomplexats i motivadors per al sentiment de país. Aquesta vegada el que va iniciar Arenys de Munt el 13 de setembre tindrà una repercussió que arribarà a uns 160 municipis (uns 700.000 electors) gràcies a una societat civil amb ganes de “tirar pel dret”. Espero que sigui una festa i que tot allò que surti del poble, dels seus ciutadans, pugui tenir la força necessària per convertir-se en un clam de realitats. Els ciutadans ho necessitem i el país, també. El més fàcil sempre és criticar-ho i veure el got mig buit, però quan arriben aquests moments són com petites dosi de victòries. No sabem si el país està preparat, tot i que alguns dels seus ciutadans sí que ho estan. En el fons, són etapes d’un procés que cal anar afrontant amb optimisme, mentre per pessimisme, ja tenim el recorregut del Nou Estatut, que es troba “frenat” a la seu del Tribunal Constitucional, que fa tres anys que examina que diu “la part contractant de la  primera part serà considerada com la part  contractant de la primera part”, després de les paraules al vent pronunciades a Catalunya per Zaptero quan volia ser president del govern espanyol.

De ben segur que totes aquestes manifestacions de la més pura democràcia quedaran enregistrades en la memòria d’un poble que clama la seva llibertat. I juntament amb el vot dels adults ens hem de quedar amb la mirada dels infants que els acompanyen en un gest de llibertat de ser i de caminar cap a un futur nou i millor. Són moments únics, irrepetibles i mai vistos es la nostra història de país. No els oblidem i assaborim-los amb total harmonia d’esperit.

Música / Shine On # RIO

Madrid sempre necessita presumir

A l’espera que s’aprovi el tan esperat finançament per a Catalunya, que serà premonitori per veure si s’avancen les eleccions catalanes, hi ha massa gestos que demostren que Madrid, amb tota la seva dimensió, encara no ha paït l’històric triplet del Barça. És l’evidència de què Madrid no està preparada per patir humiliacions i menys de Catalunya, en el terreny que sigui, com l’esportiu. Especialment, és clar, el 2-6 del Bernabeu. Aquesta acció ha comportat reaccions en el temps com les d’ahir amb la presentació de Cristiano Ronaldo. I és que la capital de la villa y corte necesita sempre gesticular que encarna el poder i el domini sobre la resta. Ho vol fer en tots els àmbits i s’activen tots els mecanismes quan Catalunya més pot contrarestar-ho o, fins i tot, exercir un lideratge que pugui denotar que la capital pot arribar a ser Barcelona. Els Jocs Olímpics del 1992 ja en van ser un clar exemple. Però ara tornem-hi. I això que Madrid vol els jocs de 2016, amb tot el que això ens costa, però mala peça al tel·ler només de comprovar que Londres ja organitzarà els del 2012 i Chicago, la ciutat d’Obama, vol aquesta edició.

I mentre tot això està passant, a Catalunya hem de “tragar” amb l’espectacle taurí de José Tomás a la Monumental, que per molt aficionat català que hi hagi a les corridas, és com posar dalt de l’escenari la festa estiuenca de la FAES a casa nostra. I si ens queixem, quedem com a persones primitives amb mentalitat retrògada, mentre la premsa espanyola compleix com a altaveu del diestro. Just, precisament, el que no vol fer quan és a la inversa.

Música / Killing Me Softly # Fugges

Impactes locals al costat d’impactes globals

En pocs dies ens han deixat dues personalitats catalanes de rellevància internacional com són Vicenç Ferrer i Baltasar Porcel. El primer en l’àmbit de la cooperació i el segon en la literatura, en ser el relleu de Josep Pla. Dos referents que Catalunya trobarà a faltar en el temps pel llegat que ens han deixat. Ferrer, a l’Índia, amb el tot el simbolisme d’ajuda que pot representar el seu afany de superació personal. Porcel ha deixat escrita tota la seva obra, que és molta i serà un dels referents de finals del segle XX i just a l’inici del XXI. Són dues grans pèrdues que el nostre país petit potser no estava ni preparat per tenir informativament parlant. Tot dos, òbviament, són més notícies locals que globals al costat de la magnitud que suposa els escàndols sexuals de Berlusconi, el trist adéu de Michael Jackson i l’estrena de la nova gira d’U2 a Barcelona (amb el ridícul com a ciutat per la polèmica del soroll).

És la demostració d’aquesta informació global que funciona en els temps de la nova era d’internet: gairebé a la majoria de joves (i no tan joves) els ha interessat més la mort polèmica de Jackson (els Estats Units se saben vendre molt bé) que no tot el que poden significar les absències de Ferrer i Porcel. I, mentrestant, el nostre país petit intentarà continuar avançant sense alguns referents i amb alguns de nous mentre el món global ens continuarà impactant perquè a Catalunya som 7 milions i no passen gaire coses informatives més enllà de la rivalitat política amb l’Estat espanyol, mentre el món es mou a l’instant si és seguit per internet, on pot informar sobre icones globals i més de sis mil milions de persones.

Música / Cry Me a River # Diana Krall