Menú de navegació+

«Super 8», homenatge als vuitanta malgrat Abrams

Publicat el 19 agost, 2000 per a Cinema |

A+ | a-

Els que em coneixeu, sabeu que sóc un gran defensor del cinema fantàstic dels vuitanta (per mi representen sí o sí la gran dècada d’or del gènere), gran part d’aquest encarat a un públic juvenil i familiar, i no tan replet de remakes com jura i perjura el bastard Jep Soler. Quan el considerat per molts com el nou guru del fantàstic, el novaiorquès J.J. Abrams, va dir que la seva nova pel·li Super 8 (amb Spielberg com a productor) volia ser un homenatge clar a aquest tipus de film fantàstic vuitantero, ja el vaig veure venir…

Agradi o no, Abrams s’ha convertit en el nou flautista d’Hamelín gràcies sobretot a haver sabut vendre fum en sèries com ara Lost i Fringe, i ho dic pel mèrit que això té; no per casualitat Abrams es considera més un creador televisiu que un cineasta, i és clar, les estratègies narratives són unes altres. Exceptuant MI:III (en què cal recordar que estava collat pel Tom Cruise productor, i sort d’això!), la nova Star Trek (en què els trekkies l’han assenyalat com el seu nou enemic públic número 1), i aquella presa de pèl que només va produir (Cloverfield), entenc que l’Abrams cineasta encara s’està coneixent. Super 8 recorda en essència i estructura E.T., The Goonies, Gremlins, Una pandilla alucinante, i un llarg etcètera vuitantero de videoclub, però aquesta maleïda marca de la casa de no voler mostrar fins quasi al final el quid del que succeeix, ho malbarata tot. És com fer E.T. o Gremlins a l’estil d’Alien, no ensenyant el pobre E.T. fins al final, sense haver caigut en l’obvietat que això no té gaire gràcia. De fet, això és el que fa que sembli que estiguem veiem dues pel·lis diferents, que el film no acabi d’avançar amb l’alegria i el ritme amb què ho hauria de fer, i que la credibilitat final de la història en quedi malmesa. Resumint: li falta concreció i li sobra metratge. El film, ambientat durant la tardor de l’any 1979, arrenca quan un grup d’adolescents es troben en una vella estació de trens als afores del poble, per gravar amb una càmera super 8 un film de zombis amateur (per què em sona tant això, a mi?), quan l’inesperat descarrilament d’un tren militar procedent de la mítica Àrea-51 allibera una força destructiva i misteriosa (el mencionat curt titulat El caso, es projecta juntament amb els crèdits finals, i no cal dir que és de les millors coses del film).

Malgrat tot, Super 8 és un bon entertainment, com feia temps que no es veien, sí, amb certes dosis de nostàlgia i un grapat d’homenatges, una superproducció amb un guió decent (tot i els errors), una direcció eficient, uns bons actors, uns excel·lents efectes, una gran banda sonora i una resolució final bellíssima (quasi de mocadors), però li falta allò essencial dels films que reverencia, i que ni amb vuit intents a l’esquena Harry Potter no ha tingut prou nassos de desprendre: màgia.

Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz

Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat