El revival cinematogràfic i nostàlgic dels anys vuitanta s’ha anat imposant, darrerament, sobretot en forma de remakes i noves versions. Molt més subtil i profunda és la intenció de Super 8, la pel·lícula de J.J. Abrams, produïda per Steven Spielberg que s’estrena avui, i que pren l’aspecte d’una veritable recreació homenatge al cinema fantàstic de final dels setanta i vuitanta que Abrams va veure d’adolescent.
Si Steven Spielberg ha dedicat la seva filmografia a reconstruir el cinema que el va impactar de jove –de John Ford a David Lean passant per Alfred Hitchcock–, Abrams –que ja a Missió: Impossible III i Star Trek va partir d’universos aliens– s’inspira a Super 8 en les produccions que Spielberg va impulsar a través de la productora Amblin, i que van marcar la joventut d’una generació. Super 8 fa venir a l’espectador ecos de títols com ara Encuentros en la tercera fase, E.T. o Els goonies i, de fet, els responsables de la pel·lícula admeten que buscaven fer la sensació que Super 8 s’havia rodat el 1979 –any en què transcorre l’acció– però amb l’espectacularitat dels efectes especials digitals. El film reserva un lloc a una controlada pirotècnia visual, però –a diferència de la majoria de superproduccions fantàstiques contemporànies– cedeix un lloc privilegiat als sentiments.
Escrita pel mateix Abrams, la pel·lícula explica la història d’un grup d’amics d’Ohio que, mentre roden una pel·lícula de zombis en súper 8, són testimonis d’un catastròfic accident de tren; poc després, comencen a tenir lloc al seu poble una sèrie de desaparicions i esdeveniments inexplicables. Un argument que, en pantalla, aglutina harmònicament elements dels universos d’Abrams i de Spielberg. Com en d’altres creacions del primer (les sèries Lost o Fringe), aquí també hi és present la irrupció d’un element fantàstic i misteriós en la vida quotidiana dels protagonistes. Les complexes relacions amb la figura paterna també apareixen a Alias i Fringe, mentre que es repeteix la presència d’un ésser devastador de Monstruoso, la pel·lícula de Matt Reeves que Abrams va produir. D’altra banda, també s’hi incorporen trets recognoscibles dels films de Spielberg, com ara el protagonisme infantil, una família desestructurada o l’ambientació en una zona suburbial.
Però, sobretot, el tret principal que uneix en la pel·lícula les personalitats de tots dos cineastes és la fascinació pel cinema materialitzada en les filmacions domèstiques en format súper 8 i 8 mm, terreny en què tant Spielberg com Abrams van fer les seves primeres passes. Tal com va explicar a aquest diari l’esmentat Matt Reeves –amic de la infantesa d’Abrams– en una entrevista a Bernat Salvà en l’últim Festival de Sitges: «Quan J.J. Abrams i jo érem petits ja fèiem pel·lícules i vam anar a un festival de cinema per a nens on vam poder veure totes les pel·lícules de súper 8 de Spielberg. Ell havia llegit una notícia sobre aquest festival i, com que ell mateix havia fet pel·lícules de nen, va anar a veure’l. Uns sis mesos després, va trobar les seves pròpies pel·lícules de súper 8 a les golfes de casa seva a Arizona i no sabia què fer-ne. Va decidir enviar-les a aquest festival de films infantils, que van haver de restaurar-les. […] N’hi havia un que es deia Fire light, una pel·lícula de ciència-ficció en què es podien veure coses que utilitzaria més endavant, com ara un efecte d’una llum vermella, que anys després apareixeria a Encuentros en la tercera fase.»
