Menú de navegació+

Nazis de cartró

Publicat el 7 maig, 2010 per a Cinema |

A+ | a-

Set variacions sobre un mateix tema.

Variació 1: Christoph Waltz ha guanyat l’Oscar per Inglorious Basterds. Tots els mitjans de comunicació alemanys celebren el premi de l’austríac com si l’actor fos del país. De sobte alguns comencen a veure el que realment està passant. La imatge de Waltz disfressat de coronel de les SS està present a tots els monitors de metro, als noticiaris, a les revistes de cinema i a les portades principals dels diaris amb més prestigi d’Alemanya. Hi ha una sensació generalitzada que alguna cosa no funciona del tot bé.

Variació 2: Daniel Brühl confessa a la revista Stern que, per no perjudicar la seva carrera, mai s’atreviria a sortir despullat en una pel·lícula. «El que sí que ha de fer tot actor alemany és fer alguna vegada a la seva vida el paper de nazi.»

Variació 3: Til Schweiger entra al nou edifici ultramodern de l’Escola Internacional d’Hamburg per recollir les seves filles petites. A vegades, entre rodatge i rodatge, fa el paper de pare. Un grup nombrós d’alumnes adolescents i mares vestides de neoadolescents s´acosten per demanar-li un autògraf. En Til és com un Déu a Alemanya, ha dirigit la pel·lícula més taquillera del seu país (Keinohrhasen) i a més és guapo. Un professor observa l’actitud poc comunicativa de l’actor. Algunes mares comenten que és molt més baixet del que es pensaven. Fora del seu país només rep ofertes per actuar com a oficial de les SS.

Variació 4: Som a l’estiu de l´any 2006 i Alemanya vibra com a organitzadora del mundial de futbol. Per primera vegada després de la segona guerra mundial la població s’atreveix a treure les banderes sense vergonya. Són pertot arreu, a les botigues, als supermercats, als restaurants i als videoclubs. «Estem orgullosos de sentir-nos alemanys», escriuen alguns articulistes. El 12 d’agost la realitat mossega un altre cop les seves consciències; el Premi Nobel de Literatura Günter Grass acaba de confessar al Frankfurter Allgemeine Zeitung que de jove va servir les Waffen-SS. D’un dia per l’altre desapareixen els símbols nacionals de tots els racons de les ciutats alemanyes.

Variació 5: A en Klaus l’han traslladat a Birmingham, Alabama, per portar tota una fàbrica de la Mercedez Benz. Hi ha anat per dos anys amb la seva dona i el seu fill de deu anys des del land de Bremen. El dia en què l’huracà Katrina rebenta els dics de Nova Orleans, Birmingham també nota els efectes devastadors del tsunami climatològic. La família es trasllada a un dels refugis de la ciutat. En Klaus ha donat instruccions precises al seu fill que quan li preguntin d’on és contesti que d’Europa. L’enemic número u de les pel·lícules americanes han estat, sempre i sense excepció, els nazis alemanys.

Variació 6: Un conegut meu em confessa que tot i les bones crítiques que ha rebut Inglorious Basterds no té cap intenció de veure-la . «Per què?», li pregunto jo sorprès. No tinc ganes de pagar per presenciar com en Til Schweiger i el seu grup de bastards torturen i maltracten un alemany com jo. Encara que siguin maleïts nazis, en aquest país no podrem mai respirar amb tranquil·litat.

Variació 7: Inglorious Basterds. He decidit tornar-la a llogar. Pel mateix preu, al videoclub del meu barri al centre d’Hamburg, et regalen un cartró de crispetes dolces amb la bandera americana i unes grans lletres (POP CORN) envoltades d’estrelles daurades. M’ho estic passant realment bé; en Tarantino ha fet una obra d’art. Demà aniré a comprar-me l’últim llibre d’en Günter Grass. Així potser compensa.

Autor: Víctor Gonzàlez

Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards