Quant de temps fa que Tim Burton va pujar als llimbs i viu de temps passats?! Que lluny que queden aquells temps en què el flamant president del jurat de Canes 2010 ens emocionava (i sobretot sorprenia!) amb cada nova pel·lícula… L’Imdb, el nostre arxiu cinèfil preferit, resulta infalible i ens demostra que ens hem de remuntar fins a principis dels noranta per trobar les dues grans obres mestres del director, i fins a principis del 2000 per trobar quelcom que s’hi acosti. Parlem, és clar, d’Eduard Manstisores (1990), Ed Wood (1994) i Big Fish (2003). (*Malson abans de Nadal, no compta, perquè en realitat és dirigida per Henry Selick).
Què li passa, al geni de Burton? Doncs que ell, com la seva adolescent Alícia en el País de les Meravelles, ha caigut en un forat profund que no sembla que tingui sortida; almenys fins que no resolgui el seu problema d’identitat. I, com la protagonista d’aquest conte pervers reciclat als cànons de Disney, a ell també se li apareixen els seus fantasmes interiors, i ens els recrea, com ha fet amb més o menys encert en cadascuna de les seves pel·lícules anteriors. Perquè després d’una arrencada esperançadora arriba el coitus interruptus quan notem que la història no avança i, un altre cop, ens envaeix aquella terrible sensació de déjà vu; una constant en els darrers Burton. Perquè si ja és prou dur estar assegut davant la pantalla i avorrir-se (que no és el cas), pitjor és tenir la sensació d’haver vist mil i una vegades el que t’expliquen sense que t’aportin res de nou. I això és malauradament el que succeeix en aquest film.
És una verdadera llàstima, perquè l’Alícia de Burton està ben confeccionada i la noia protagonista és d’allò més encertada. Però, com dèiem, passada la primera mitja hora (repetim, summament engrescadora) la decepció creix en majúscules i més quan l’únic que resta és una inacabable desfilada i successió de personatges estrafolaris propis del seu món, tòpics identificables i llocs comuns que hem vist desenes de vegades. I és que lluny de ser a Wonderland (el País de les Meravelles) on els espectadors estem és immersos a Burtonland. Sense anar més lluny, el Barreter Boig de Johnny Depp no dista gens del Willy Wonka de Charlie i la fàbrica de xocolata; els germans bessons semblen sorgits del circ de freaks de Big Fish, i el Gat de Chesire amb el somriure perenne podria ben bé ser la mascota del Joker de Batman. I aquests només són tres del munt d’autoreferències amb què està farcida la pel·lícula.
Tim Burton no és el primer que decendeix a l’univers carrolià en clau obscura. I per preferir ens quedem amb les aproximacions més personals i summament més suggeridores de David Lynch amb Mulholland Drive i Inland Empire.
Tampoc cal que siguem dràstics i demanem el cap de Burton, com sí que ho faria la Reina de Cors. Burton encara té crèdit. Però que baixi ja dels llimbs!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn