Que ja siguis vell quan fondegis a l’illa

Lost no és la millor sèrie de tots els temps. No ho és perquè no ha marcat cap abans ni cap després en la construcció d’una ficció seriada. D’obres per entregues, hi ha, abans, una colla de novel·les de Dickens i els còmics de Tintín i Astèrix. I, si parlem de la tele, convé dir que, des dels inicis han caminat pel costat fantàstic, de les quals, la inaugural i més destacada és La dimensió desconeguda (Twilight Zone), plena de sorpreses i cops d’efecte, però, ai jo!, és en blanc i negre. Després, en efecte, hi trobem Twin Peaks, també la resolta més de pressa i malament de la història. I Expediente X (X-Files)? La recordeu? Va generar tanta seqüela literària com la que ara generarà Lost. Perdidos és important perquè ha estat la sèrie global, la de la immediatesa, la de la xarxa: ha demostrat que la tele codificada com ara ja és un antigalla. Lost ha tingut uns aficionats enganxats, uns seguidors compulsius. Quasi ha estat entesa sempre com una final que s’ha de veure en directe. Precisament, aquest desfici és digne d’estudi. Qui s’hi ha enganxat? He tingut la sensació que, a part dels habituals de les sèries, ha estat gent que vol viure a la moda, esnobs. I gent nova que ha descobert l’argument de la ficció, més enllà de l’entreteniment.

Per això, tanta gent no va anar a dormir per esperar el final de Lost, com si fos transcendental. Si una història és bona, el final és el que menys importa. La gràcia a les grans històries de la narrativa no és el final. Per això, es rellegeixen com si fos el primer cop. Al final, el Quixot recupera el seny i mor. I permeteu-me escriure un dels més bells final de la literatura universal: «Todo lo escrito en ellos era irrepetible desde siempre y para siempre porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra.» Per no dir que la gràcia d’Ulisses, de Joyce, és començar la lectura per qualsevol part i acabar-la, just en la línia anterior d’on la vas començar.

Si és bo rellegeixes. Si no, t’atures a la tercera plana, al tercer capítol o a la tercera temporada. Pagava la pena quedar-se o aixecar-se ben aviat per veure el final? Rotundament: no! L’important és que s’acabi. És important per als qui hi estan enganxats i per als qui estàvem tips d’aquesta nova modalitat de màrqueting: si no parles de Lost ets un individu off. Puc entendre aquesta expectació, perquè a partir d’ara es publicaran molts estudis i es farà molta metaliteratura i simposis sobre Lost. I espero que algun dels simposis m’aclareixi per què per tot el món hi ha milions de perduts per aquest remake postmodern de bon pressupost per a gent pija, filmat amb format i colors a cavall entre la revista de viatges de qualitat, el National Geographic.

Un final té importància si és versemblant i intel·ligent. Versemblant no ho sé, però intel·ligent, vists els debats ho és molt.

Tanmateix, el preocupant d’aquest final és que no el tinguessin clar des del primer dia, si és que, com s’ha dit, Perdidos duraria sis temporades i prou. Vull dir que volia pensar que sabien a on anaven, ja que s’havien imposat sis capítols i no pas el criteri de la productora o de la cadena –basat en l’èxit comercial–Vaig pensar que el tenien clar des del començament, malgrat que, com totes les sèries, els guions avancen en una mena de work in progress. En aquests treballs fets en equip surten diàlegs brillants i situacions inoblidables, com ens ha demostrat Hollywood durant anys i, sobretot, HBO.

Vaig tenir la sensació que la sèrie grinyolava a la quarta temporada, després d’haver estat seduït per les tres primeres temporades. La vaig abandonar amb recança, perquè els guionistes fabricaven situacions memorables, per culpa dels guionistes o del seu cap: narrativament no s’aguanta per enlloc. És massa plena de cops d’efecte i sorpreses que s’haurien d’explicar per fets passats, no pas per accions futures. Crec que és una enganyifa i no entenc per què és una sèrie de culte. És més de moda que de culte. No arriba a la sola de sabata de cap sèrie produïda pels mags d’HBO. Cada cop que he intentat reenganxar-me he perdut l’esma. No és pas pels fets repetitius que s’hi narren cíclicament, ni per la munió de personatges que hi han figurat. He llegit obres molt més complexes i amb molts més personatges; m’havia fet els arbres genealògics d’obres de moltes planes, amb personatges amb noms massa semblants de fills, pares i néts.

Hem de convenir que de les sèries, no n’hauríem de parlar fins a tenir-les cancel·lades i en tinguem tots els DVD i els puguem veure seguits, conclosos i resolts. I hagi passat la febrada. I el pitjor de tot és que els seguidors es pensen que són el 2.0. dels nous formats de narració. I allò que adoren no és res més que un remake postmodern d’un film de sèrie B dels anys cinquanta del segle XX, o d’algun còmic. I, fins i tot, usen icones gastades, com ara l’ós polar al tròpic de capricorni. L’èxit em sembla equiparable al d’Avatar en 3D. Moltes grans sèries ho són quan han madurat.

Seguir Lost em va semblar una pèrdua de temps i m’ha carregat que s’hagi parlat tant d’aquesta sèrie que el temps es cuidarà de posar al seu lloc. I qui sap, si vista d’una tirada em recuperarà a mi. Qui sap si algun dia no caic en una illa deserta i no em queda més remei que veure Lost.

Tanmateix, sempre tindré present Kavafis, via Carles Riba: