Ciència-ficció o ciència predicció?

El visionari Craig Venter va sacsejar fa unes setmanes la comunitat científica mundial en anunciar que havia creat un genoma sintètic, la base per a la creació de vida artificial. Tot just un minut després d’haver-se comunicat la notícia va començar un debat, que probablement no s’acabarà mai, sobre el dret dels humans de crear vida, una potestat considerada divina des dels temps de la costella d’Adam. A Catalunya Ràdio, en una tertúlia en què els plats voleiaven sobre la taula l’Antoni Puigverdva assegurar que la ciència ja estava en disposició de crear humans amb ales (sic), entre d’altres possibilitats més excèntriques. Aquí, ho admeto, se’m van alçar les orelles, a l’estil de l’Spock. Com sabem tots, la ciència-ficció, ja sigui a través del cinema o la literatura, ha tractat la vida artificial des de tants punts de vista que necessitaríem una enciclopèdia sencera per fer una llista de grans obres sobre la superació d’aquesta frontera biològica.

L’home amb ales de la tertúlia, tanmateix, em va remetre directament a una pel·lícula que s’estrenarà properament, Splice, de Vincenzo Natali. El film podria estar perfectament ambientat en els laboratoris privats de Craig Venter. Els protagonistes, Clive (Adrien Brody) i Elsa (Sarah Polley), són dos científics brillants que gràcies a l’enginyeria genètica es dediquen a crear variacions d’espècies conegudes. En un dels seus experiments faran un salt (moral i mortal) en la nostra pròpia evolució. La qüestió que em plantejo ara, uns mesos després d’haver-la vist, és si parla realment de ciència-ficció pura i dura o d’un drama sobre la realitat que viuen diàriament els científics que treballen o investiguen sobre l’ADN humà.

El mateix Natali, autor de dues grans joies de la ciència-ficció moderna (Cube i Cypher), va presentar el film a Sitges, on va ser rebut amb cert entusiasme pels fans del gènere perquè, tot i no ser una pel·lícula tan rodona com les anteriorment citades, conserva els ingredients clàssics del gènere (escena gore inclosa) sense insultar la nostra intel·ligència, que ja és molt en els temps que corren. En tot cas imagino que Venter, un ric d’aquests a qui jo mateix espoliaria si fos ministre d’alguna cosa, no està al darrere de la producció, bàsicament perquè la investigació genètica que promou no en surt gaire ben parada.