 |
|
Machete SÍ:
|
Machete NO:
|
| Machete té una virtut, una gran virtut. No enganya ningú. Quan compres l’entrada, ja saps què vas a veure. Vas a veure el nou heroi mexicà de sèrie B, del cinema bizarre. Ja no esperes grans guions ni una història que et faci caure de cul de la cadira. Busques el que busques. Busques allò que vas veure i et va fer posar els pèls de punta al tràiler de Grindhouse (2007). Busques Robert Rodriguez en estat pur i que l’adrenalina corri per les venes.I Machete ho aconsegueix. Aconsegueix treure de dins teu aquell punt freak que tothom té. Aconsegueix que la violència es converteixi en un sainet. Aconsegueix fer reviure alguns referents del cinema d’acció dels anys vuitanta. Aconsegueix endinsar-se en les entranyes de l’espectador –qui hagi vist la pel·lícula pot entendre el doble sentit d’aquesta frase–. Aconsegueix que vulguis veure la segona part i la tercera, que ja s’anuncien al final de la cinta:Machete kills i Machete kills again. Aconsegueix lluites memorables com la de Steven Seagal i Machete, interpretat per l’enigmàtic Danny Trejo. Aconsegueix fer una crítica àcida sobre la situació dels immigrats mexicans als Estats Units. Aconsegueix que Robert de Niro faci el pallasso com mai. I per al públic masculí, aconsegueix reunir dues muses: Jessica Alba i Michelle Rodriguez.
En aquest escenari, vull trencar una llança a favor de Robert Rodriguez. Alguns el menyspreen i el mal anomenen el germà dolent de Quentin Tarantino. Partint de la premissa que el gran mestre Tarantino és insuperable, ja ens agradaria a tots ser el seu germà, encara que fóssim l’ovella negra de la família. Enviat per MARC BATALLER |
No us ha passat mai aquella malaurada sensació de sortir del cinema i pensar que el millor que heu vist d’aquella sessió han estat els tràilers? Doncs amb Machete ni això, perquè el tràiler en aquest cas el vam veure fa un parell d’anys, quan Machete no era res més que un fals tràiler d’una pel·lícula inexistent…Precedia Grindhouse, aquella entranyable operació de regurgitació cinematogràfica de les velles pel·lícules –la majoria de sèrie Z– dels cines de barri i els programes dobles. Si ja aleshores Tarantino li passava la mà per la cara amb Deathproof a Rodriguez i la seva divertida Planet Terror, el director chicano precisament es va guanyar la claca amb la seva aportació al conjunt amb un dels falsos tràilers que més va fer fortuna, l’esmentada Machete.
I és que amb tan sols un parell de minuts escassos, Rodriguez demostrava la seva capacitat per oferir un (repetim, fals) avançament d’una pel·lícula imminent en què s’explicava tot i res. El film, intuïem aleshores, seria penós però com que aleshores se’n fotia ens feia gràcia… El gran problema ve quan resulta que sí que existeix!…, i el que aleshores prometia es fa realitat: gairebé dues hores de violència a dojo, gore salvatge, nenes tremendes, aparicions estel·lars, i gags més o menys reeixits. I és així com ens adonem que al final la cosa no dóna per tant, tal com ell mateix ja anunciava. Danny Trejo està bé, les nenes també, algun gag també… però tot plegat esgota per sobredimensionat i excessiu. Ho exemplifica el mateix Robert DeNiro, convertit en una caricatura de si mateix, no aquí, ja des de fa moltes pel·lícules. Ah, per cert, com que no té vergonya ens amenaça amb un parell de seqüeles: Machete kills i Machete kills again. O és que són també falsos tràilers…? Enviat per JORDI CAMPS |
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries