Resulta fàcil, en una edició en què no hi ha res (de res) a destacar del Festival de Cinema de Sitges, parlar de la pel·lícula volgudament polèmica de l’any. Es tracta, com ja sabeu tots, de A serbian film, un film de terror extrem que vol superar les darreres aportacions al gènere dels gals del nord –Martyrs– i superar amb enters les dosis de violència i sexe de les torture porn –a l’estil Hostel i Saw– a bases d’hòsties de realitat.
Amb una estructura narrativa que recorda molt Resacón en Las Vegas –pel recurs d’omplir els buits de la memòria boirosa amb llargs flashbacks–, A serbian film narra la història de Milos, una exestrella del porno, actualment feliç pare de família, que un bon dia accepta a través d’un pacte fàustic de sou irrebutjable rodar sota les ordres d’un director de cinema misteriós una pel·lícula colpidorament real. Com és fàcil de preveure, el film gira al voltant del rodatge d’una snuff movie. Fins aquí res per destacar, al contrari, la pel·lícula funciona per allò que no mostra i que l’espectador veu a venir. Però, com malauradament passa massa sovint, tot l’interès s’esmicola quan el director, Srdjan Spasojevic –l’antítesi de Haneke– decideix posar tota la carn a la graella i mostrar-ho tot, tot i més…
La seva excusa moral –si és que en té, d’excusa– és esbossar una gran metàfora no tant de la “família sèrbia” com s’ha dit, sinó sobre la guerra dels Balcans i el desmembrament (literal) de l’antiga Iugoslàvia. El problema és que, a diferència de, posem-hi per cas Funny games de l’esmentat Haneke, on la inquietud se’ns injecta en petites dosis directament al cervell a través dels mecanismes del terror psicològic, Spasojevic es limita a remoure’ns l’estómac. Això sí, com en el seu dia Nekromantik (1987) se’n va parlar perquè Jörg Buttgereit va tocar un tema tabú com la necrofília, A serbian film cinematogràficament transcendirà per la seva única i reprovable aportació: inventar-se un subgènere tan repugnant com és el newborn porno. Sobren les paraules!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn