Una sobretaula, sobretot si l’àpat ha estat copiós, desemboca en una conversa sobre l’ésser humà i la seva naturalesa. En aquest moment ens toca prendre posició a favor de Rousseau o de Lorenz (per exemple). Som bons per naturalesa i la societat ens corromp o tot el contrari, som malvats i violents però l’entorn ens controla, ens domestica.
Michael Cuesta a Twelve and holding (traduïda a l’Estat com a El fin de la inocencia) apostava per la primera opció, mentre ens ensenyava un grup d’amics preadolescents que vivien la pubertat embrutant-se gràcies als adults, els quals els convertien en petits monstres tallats amb el patró patern. Creies en la humanitat i en la possibilitat, encara que mínima, de la puresa de l’espècie, que l’autodestrucció es podia evitar. Tres anys després, el 2008, James Watkins tornava a assenyalar els pares i mares com els culpables de les malifetes dels seus fills a Eden Lake i ens proposava una reflexió sobre l’educació deixant de banda la naturalesa humana.
Michael Winterbottom ens baixa dels núvols i exposa que Rousseau i Cuesta estan equivocats. No hi ha res a fer. Tota persona amaga una única i veritable naturalesa: la violència. La manera de demostrar-ho varia segons l’espècimen i podem classificar-los en “violents de facto”, “violents voyeurs”, “violents interessats”, “violents permissius” i “amants de la violència”. Tots ells apareixen a The killer inside me, adaptació de la novel·la de Jim Thompson, però de manera sublim queda retratada en el personatge interpretat per Casey Afleck, que sortosament no actua com el seu germà, demostrant com es pot enganyar la societat i comportar-se d’una manera correcta, noble i honesta però ser un grandíssim fill de puta.
Winterbottom té ganes de provocar, regirar els budells dels espectadors posant-los al límit en un parell d’escenes en què s’acaba demanant l’hora. El més cruel és que fins i tot es desitja que la víctima deixi de patir, que es mori d’una vegada, que ja n’hi ha prou; fins que ens sentim incòmodes. Encara que quan més s’acosta el final menys interès desperta la pel·lícula, proposo que un cop vista ens parem a pensar en les sensacions que s’han experimentat, com ens hem sentit, com hem reaccionat i, sobretot, quin dels papers ens podríem atribuir.
Dubto que cap de vosaltres sigui capaç de definir-se, perquè ningú vol treure’s la careta i mostrar el violent que porta dins: jo m’identifico amb Bob Maples (Tom Bower) i una mica amb Joe Rothman (Elias Koteas).
Una última qüestió: només surten dues dones en el film i el seu paper és del tot ambivalent i preocupant. En un moment de grans debats sobre la violència masclista, posa el dit a la nafra. Potser de manera massa arriscada i discutible.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1