Cada 5 de desembre, a països com Holanda, Bèlgica, Alemanya o Àustria milions de nens i nenes esperen amb il·lusió l’arribada de sant Nicolau, que com els Reis Mags reparteix regals. Segons mana la tradició, aquest bisbe provinent d’Espanya (això sol ja fa por!) arriba carregat de mandarines i regals que un seguici –Zwarte Piet (‘Pere el Negre’)– l’ajuda a repartir entre tota aquella mainada que s’hagi portat bé durant tot l’any.
A diferència d’altres, aquest any l’arribada de Sant Nicolau ha vingut envoltada d’una forta polèmica. La culpa l’ha tingut l’estrena d’una pel·lícula holandesa titulada Sint –que respon al diminutiu pel qual es coneix sant Nicolau– i que no fa més que revisar la seva llegenda per convertir-lo en un assassí sanguinari que torna del més enllà per venjar-se. El film, dirigit per Dick Mass (el mític autor de L’ascensor i Amsterdammed), retrata sant Nicolau com un cruel assassí de nens a qui el poble va matar a l’edat mitjana però que cada 32 anys, quan la seva onomàstica coincideix amb la lluna plena, torna a la vida per venjar-se. És així com, la nit del 5 de desembre de l’any 2010, Sint es presenta a la ciutat dels canals per sembrar el terror… donant peu a tota una sèrie de decapitacions, però també persecucions policials i tirotejos que s’emmarquen en el gènere del terror còmic que tant li agrada desplegar al veterà cineasta holandès.
Malgrat que les crítiques han estat fluixes, el film s’ha beneficiat d’una ingent publicitat gratuïta provinent bàsicament dels combatius grups de pares catòlics holandesos (Ouders & Coo). El zel dels holandesos per mantenir impol·lut el mite de sant Nicolau ve de lluny i no és la primera vegada que es munta una croada defensora. El que no saben aquests grups bel·ligerants (o sí que ho saben) és que si hi ha un mite que rep de tots cantons aquest no és altre que el Pare Noel-Santa Claus (i no ho diem per les operacions del nostrat Comando Anti-Pares Noel de Balcó). I és que, tot sovint, sorgeixen pel·lícules que desmunten (per no dir dinamiten) el mite. La darrera és Rare exports: A Christmas tale, del finlandès Jalmari Helander, que al festival de Sitges no va deixar ningú indiferent i, a més, es va emportar el gran premi del palmarès a la millor pel·lícula. Santa Claus no hi resulta ser l’home rodanxó i afable a què estem tan acostumats. Per acabar-ho d’adobar, ja és oficial que Sony planeja produir una nova versió del clàssic de culte El sangriento Papá Noel, un dels slashers més polèmics de la dècada dels vuitanta.
En canvi, pel que fa al mite dels Reis Mags de l’Orient, no en recordem cap versió de terror… Bé, deixant de banda la versió sui generis d’Albert Serra i el seu El cant dels ocells. Però això és una altra història…
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn