1. Natalie Portman. El procés de transformació d’una fràgil ballarina de cristall en un vertader àngel de la mort és bell i aterridor. Natalie (que ja no és la princeseta de Star Wars) ho fa creïble tot i la complexitat que li devia suposar aprendre la tècnica d’un dels arts físicament més exigents. “And the Oscar goes…”
2. El final. D’això, és clar, no en podem dir res aquí. Simplement s’ha d’avisar que l’escena que tanca el film és tan gloriosa que, amb un mínim de sensibilitat, romandrà eternament en la nostra memòria.
3. El guió. El més interessant i pertorbador és que la versió (alternativa) que el director del ballet (Vincent Cassel) prepara del clàssic de Txaikovski El llac dels cignes és, de fet, la mateixa història que transcorre tràgicament, paral·lelament o de forma creuada en la vida real de la protagonista. Hem d’estar, doncs, molt atents al moment en què Cassel (ai, aquests ulls perversos) explica als components del ballet allò que es proposa fer amb la seva obra…
4. El gènere. Del drama passem al terror psicològic i del terror psicològic, al terror sobrenatural, tot amanit amb un embolcall i un ambient de musical clàssic. Un còctel imbatible.
5. Darren Aronofsky. Com el nostre amic Mark Zuckenberg, ell també fou alumne avantatjat de Harvard. Ningú dubta del seu virtuosisme i de la seva absoluta independència respecte de les lleis del mercat. Fa una mica el que vol. Aquí mescla l’elegància gairebé documental de The Wrestler (2008) amb les obsessions i el descens a l’infern de Requiem for a Dream (2000) amb unes gotes, les justes, del cinema, també obsessiu, de David Cronenberg. Ara mateix la certa revolució (de forma i també de fons) que als anys setanta van suposar per al cinema de Hollywood la santa trinitat formada per Francis Ford Coppola, Martin Scorsese i Steven Spielberg ha estat rellevada, definitivament, per Aronofsky, Christopher Nolan i David Fincher.
6. Els referents. Un festí per als mitòmans. Aquesta mare (tan mala puta) quants cops l’hem vista? I des d’Apocalypse Now quants cops hem presenciat, en diferents escenaris, aquest maleït i apassionant viatge al cor de les (nostres) tenebres?
7. La música. El tema central pertany lògicament a la partitura de Txaikovski, però al seu voltant els brillants The Chemical Brothers i Clint Mansell en fan una reinterpretació fosca i malèfica amb instruments i percussió electrònica.
8. Sexe, violència, drogues i ballet Doncs això.
9. Premis. Qui hi estigui interessat, se n’emportarà uns quants (per no dir que la majoria).
10. Conclusió. Si som maleïts i som bastards, aquesta és la nostra pel·lícula.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda