Està comprovat que molt sovint per reflexionar sobre la vida no hi ha millor punt de partida que fer-ho des de la mort. Per constatar-ho, una bona mostra la trobem amb El Documental del Mes de febrer, que titulat Químio (Chemo), esdevé per una banda un colpidor testimoni sobre què pensen, com viuen i què senten els malalts de càncer; i per l’altra, un cant d’allò més vitalista a la importància del temps.
Dirigit per un de tants realitzadors de documentals sorgits del gran planter polonès, Pawel Lozinski (Varsòvia, 1965), Químio convida a la reflexió sobre aquest tema, que toca de prop tantes persones, partint d’una posada en escena hiperrealista, formalment sòbria per no dir ascètica. El fil argumental es teixeix a base de diàlegs i converses carregades d’humanisme, mirades i silencis que diuen tant o més que les paraules. Tot, filmat amb primeríssim primer pla per fer més propers els testimonis, fins a fer-los intimar amb l’espectador, a qui es fa partícip de la confiança i confidencialitat de tot allò que s’hi diu. Frases emotives dites pels pacients com ara que “el càncer és una grip, s’ha de superar” o “viurem fins a la mort… i un dia més” sorgeixen d’entre els diferents pacients (homes i dones d’edats diverses) de les quatre parets claustrofòbiques de la unitat d’oncologia de l’hospital de Varsòvia. Les seves veus i la dels seus acompanyants són l’únic so del documental. De tant en tant, el pas d’un avió ens recorda que el temps passa, malgrat que a l’interior de l’hospital, sembla que el temps s’hagi aturat.
Entre altres sales de cinema, Químio es projecta en el marc del festival DocsBarcelona, i tindrà la presència del director.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn