La particularitat geogràfica d’Austràlia, sobretot la gran extensió territorial, ens permet apreciar una fauna molt diversa. Des d’animals menuts, innocents i insignificants fins a grans exemplars de carnívors, passant per astuts carronyaires. De tots els catàlegs de viatge recomanables per observar tota aquesta varietat d’animals, jo de vosaltres miraria la pel·lícula Animal Kingdom.
Centrada a la ciutat de Melbourne, el regne animal que ens mostra el film és d’allò més heterogeni. Només de començar assistim a la mort d’una femella adulta asseguda al sofà de casa i acompanyada del seu jove cadell, que està més pendent del concurs que fan a la tele que no dels intents de reanimació que li practiquen els sanitaris de torn. El cadell, que ben podria ser un llobató, se’n va a viure a casa de la seva àvia, una lloca amb l’obsessió de mantenir la família unida. L’acompanyen en l’hàbitat familiar tres fills: un lleó (es pensa que és el rei de la selva, sobretot quan no es pren la medicació), un dimoni de Tasmània (nerviós, inquiet i desconfiat) i un coala (tot i viure en una família de delinqüents, passa força desapercebut, quiet, amagat). L’arribada del cadell de llop a la casa coincideix amb l’inici d’una sagnant guerra entre el cos de policia (uns corruptes gossos) i la família. Encara hi falten alguns personatges, que ja anireu descobrint, com són l’únic policia decent (un cangur molt paternalista) o la xicota del llop (una dingo massa confiada). Tots ells formen l’opera prima de David Michôd, que molts ja volen comparar amb Francis Ford Coppola o amb Anthony Mann.
El film m’ha fet pensar amb Bloody Mama (1970) de Roger Corman. Sobretot per la interpretació de Jackie Weaver, nominada a l’Oscar d’aquest any per aquest paper, que té molts punts en comú amb Shelley Winters, protagonista del film de Corman. Totes dues són iguals de patidores i d’atentes amb els fills, encara que varien en les ànsies de venjança. La d’Animal Kingdom és una mare que intenta semblar sempre alegre, que res no l’afecta, sobreposant-se a tots els entrebancs que li van apareixent. Arriba un moment que no pot més i plora. Però no plora de pena, sinó d’impotència per no saber donar un tomb als seus pensaments i dissimular, fer veure que no ha passat res i que tot continua igual.
Luis Rojas Marcos, un dels psiquiatres més influents dels nostres temps, assegura que la resiliència (capacitat de les persones d’encaixar adversitats, resistir-les i adaptar-se per superar-les) té un límit: tres situacions. La nostra protagonista sembla que no, que ho pot superar tot. Només ho sembla.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1