Menú de navegació+

Mad Men. L’ombra allargada de John Cheever.

Publicat el 17 febrer, 2011 per a Sèries |

A+ | a-
John Cheever és ara per ara un escriptor nord-americà de referència, pel seu estil inconfusible però sobretot per la seva habilitat per retratar una classe mitjana americana submergida en l’avarícia, l’aparença i la pobresa d’esperit. Les seves narracions costumistes i molt detallades expliquen, i no d’una manera amable, el modus vivendi d’una American way of life que juga sempre amb cartes marcades. Cheever desperta en el lector l’interès per unes vides aparentment desproveïdes de tota èpica, però que amaguen darrere històries increïbles, emocions ocultes i pertorbades. No només Cheever ha treballat en aquests paràmetres, Raymond Carver, JD Salinger i Richard Yates, són altres exemples d’aquest estil, un estil que ha estat transportat al cinema tant en adaptacions literàries com ara Revolutionary road (Sam Mendes), de Richard Yates, i El Nadador (Frank Perry), de John Cheever, com també amb pel·lícules com ara Far from heaven, de Todd Haynes; Magnòlia, de PT Andersoon, i American beauty, de Sam Mendes, totes elles de reminiscències cheeverianes.

La televisió no ha quedat al marge d’aquesta herència, una herència que es veu clarament en el retrat de les vides dels publicistes de Madison Avenue protagoniostes de Mad men, la sèrie creada per Matthew Weiner. El personatge clau de la sèrie és el carismàtic i obscur Don Draper, un personatge que mostra una façana de falsedat (ni el seu nom és real) amagada darrere un espès fum de Lucky Strike. Un personatge fet a si mateix, que trenca amb el passat per esdevenir una figura de la publicitat a la Nova York de mitjans anys seixanta. Draper cada dia abandona l’illa de benestar de la seva urbanització per anar a una feina al centre de Nova York. A Manhattan, Draper pot tenir una vida paral·lela a la que té als afores juntament amb la seva esposa soferta Betty, una dona atractiva dedicada a les feines de la casa, a la cura dels fills, a les activitats vàcues i a les visites al psicoterapeuta. Draper té, doncs, tres vides paral·leles: la de la seva autèntica realitat, la que manté amb la seva família i la vida alliberada i abocada a les faldilles de què gaudeix a Manhattan. Aquest esquema, molt semblant a les vides dels protagonistes de Revolutionary road, evoluciona al llarg de les temporades: l’estoica Betty, al més pur estil Julianne Moore a Far from heaven, va evolucionant i troba noves formes d’alliberació i de fugida d’una vida que no li és pròpia, la d’una exmodel reclosa en una urbanització fictícia, símbol de la vida plena del somni americà. L’alliberació de Betty va en paral·lel amb els processos de canvi d’una societat a punt d’entrar als anys de contestació i reivindicació que representen els darrers seixanta.

Aquesta trama va acompanyada d’un retrat impressionat del món de la publicitat, de la creació d’esterotips, símbols i nous esquemes de la imatge capitalista i consumista contemporània, però també de la figura de l’home d’èxit que crea tantes antipaties com simpaties, que col·lecciona tants èxits com fracassos, i provoca tants amors com odis.

Tot això a l’empara de l’allargada ombra de John Cheever i amb una imatge al més pur estil de les pintures d’Edward Hopper. Una imatge que ens endinsa en un món idíl·lic, que amaga una part sòrdida de tots i cadascun dels personatges.

Mad men és una obra imprescindible de la televisió dels darrers anys que ha col·leccionat premis, elogis i audiència a parts iguals, una obra que no volem que acabi mai, volem capítols nous que ens facin la sensació d’aquells relats de Chever on crèiem que ens trobàvem en «una d’aquelles tardes de pluja en què la secció de joguines de Woolworth’s, a la Cinquena Avinguda, és plena de dones a qui sembla que han enxampat cometent adulteri i busquen un regal per portar al seu fill petit».

Autor: Jordi Dorca

Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.