L’any 1985 a Sundance van decidir començar un festival encarat a un tipus de cinema més alternatiu fora del circuit habitual de les majors americanes (els primers guanyadors van ser els germans Coen amb Blood simple). Es va començar a conèixer el cinema independent, que encara no sé ben bé què vol dir ni com diferenciar-lo. Un any més tard, per acabar-ho de complicar, naixien els Independent Spirit Awards (amb un punt d’originalitat donaven el premi Blood simple). Ara el batibull és considerable perquè la llista de les pel·lícules considerades menors, tant per pressupost com per producció, cada vegada s’assemblen més a les dependents. Algunes de les més mediàtiques són Sideways, The kids are all right, Precious o Juno, que se serveixen d’actors i directors bastant reconeguts.
En canvi n’hi ha una altre tipus, amb films com Frozen River o Winter’s Bone, que, a més de tenir una qualitat considerable i utilitzar personal no tan mediàtic, ens mostra una Amèrica lluny del somni de llibertat, de riquesa, de benestar i ens acosta a les entranyes de la desesperació, de la soledat i de la misèria. Els personatges d’aquestes tres pel·lícules (hi afegeixo Killshot) podrien viure al mateix poble, durant la mateixa època i trobar-se en qualsevol cantonada. De fet, podrien formar part d’una trilogia sobre l’Amèrica freda i violenta.
Recordeu quan l’agent especial Cooper anava buscant pistes per trobar l’assassí de la Laura Palmer i viatjava a la frontera per visitar els bars de la zona? Segur que va passar pel mateix poble.
A Winter’s Bone el personatge principal és una jove de 17 anys (Jennifer Lawrence, amb nominació a l’Oscar per aquest paper i la pròxima Mística a X-Men:First Class) que té a càrrec seu els seus dos germans i la seva mare malalta. Un dia rep la notícia que el seu pare ha donat com a fiança per sortir de la presó la casa i les terres i si no es presenta al jutjats en una setmana els faran fora. Aquest és l’inici d’un viatge per una zona rural, perillosa, desconeguda i amb personatges amb molta mala llet, a la recerca d’un pare en fuga constant.
La màgia de la història recau en la complicitat que neix entre la noia i el seu oncle, amb el qual cada vegada té una relació més paternofilial, tot i començar amb mal peu, i també amb la duresa de les situacions, que fan pensar en les pel·lícules clàssiques dels baixos fons, canviant els humits carrerons d’una gran ciutat per les cases aïllades d’un poble disseminat i fred.
Els secrets s’amaguen darrere cada habitant de la zona, però tothom sap el que està passant. En un principi l’espectador culpa la majoria dels personatges de la desgràcia de la protagonista, però de mica en mica comença a entendre la seva posició, que no canviïn d’actitud, que no ajudin. Tenen por i estan acostumats a viure amb ella, a sentir-se còmodes amb les normes (implícites) establertes, encara que vagin en contra dels drets humans i del sentit comú. I si no, fixeu-vos en la permissivitat del xèrif.
Un últim apunt: si paguem el peatge corresponent a Caront pot ser que ens salvem de l’infern, però aquí les barqueres t’hi porten directament. Ja ho veureu…
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1