El western, gènere entre els gèneres cinematogràfics que segueix apareixent periòdicament a la pantalla gran, torna de la mà dels germans Joel i Ethan Coen amb Valor de ley (True grit), que, més que un remake del clàssic de Henry Hathaway, s’hauria de considerar una segona adaptació, més fidel al text en aquesta ocasió, de la novel·la de Charles Portis.
Si bé argumentalment és semblant al film original, els germans Coen saben portar la història al seu terreny i deixar petja de la seva manera particular de fer cinema, en la que és una de les propostes més destacades de la cartellera, malgrat no ser tampoc una obra rodona.
La seva versió sobre una nena de 14 anys que capgira la vida d’un veterà caça-recompenses al qual contracta perquè vengi la mort del seu pare assassinat a trets és tractada amb un cert to de conte, això sí, més ombrívol i decadent, i amanit amb bones dosis del seu habitual humor negre. D’aquesta manera, la història esdevé un suggeridor relat d’iniciació d’una adolescent al món dels adults, a través d’un company de viatge tan terrible com és la mort.
La pel·lícula arrenca amb un pròleg brillant en off i es clou amb un dels millors finals vistos en els darrers anys. Formalment és excepcional –cal destacar la fotografia de Roger Deakins, amb aquells paisatges corprenedors– i les interpretacions resulten impecables, amb un Jeff Bridges al capdavant en el paper de Rooster Cogburn que s’acosta a l’inoblidable El Nota d’El gran Lebowski i alhora es desmarca de la interpretació de l’oscaritzat John Wayne. El problema, però, el tenim pel mig. No sempre el pols narratiu es manté fluid i alguns dels passatges semblen ficats amb calçador.
Malgrat aquests aspectes, la pel·lícula té prou elements per atrapar l’espectador i, de passada, superar l’original cinematogràfic. A diferència d’aquell, aquí la relació entre el vell cowboy i la nena s’enriqueix gràcies a la potenciació d’un personatge a priori secundari, com és el del ranger de Texas LaBeouf (encarnat per aquest gran actor que és Matt Damon), que no fa res més que dibuixar una de les relacions triangulars més caòtiques que un recorda.
I com dèiem, només pel pròleg i l’epíleg (inclòs en bona part del metratge final), impregnats d’una màgia i una majestuositat que evoquen (i som conscients que són paraules majors) La nit del caçador, ja val per si sol la pena. Us imagineu si haguessin mantingut aquest to de faula entre onírica i màgica al llarg de tot el film?
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn