Concebut com a revers fosc i egomaníac de Superman, el personatge de Supreme va ser creat per Rob Liefeld, controvertit guionista i dibuixant de còmics de superherois caracteritzat pel seu efectisme a l’hora de dibuixar hiperbòliques musculatures masculines. Després de passar per les canòniques DC i Marvel, Liefeld va fundar, juntament amb d’altres socis, l’editorial Image Comics per tal de gestionar directament els drets d’autor, i allà es van començar a publicar les aventures de Supreme, un superheroi messiànic sense particular carisma.
Però, a partir del número 41, Liefeld va tenir l’encert d’encarregar les històries de Supreme al visionari Alan Moore, que va acceptar el repte a canvi de posseir llibertat total sobre la sèrie; de passada, cal dir que aquest conflicte d’egos va degenerar en crítiques públiques de Liefeld vers el treball de Moore. Aquest, que a mitjan dels anys vuitanta havia posat cap per avall les historietes de superherois amb Watchmen –després de la qual el gènere ja mai més tornaria a ser el mateix– es va plantejar l’encàrrec com una entremaliadura lúdica i irònica, després d’haver-se vist embolicat en la densitat d’una altra de les seves obres magnes, la tèrbola From Hell.
El britànic va fer amb Supreme el que ara es diu un reboot: una refundació, que passava per alt les anteriors entregues del personatge i li edificava un nou univers, clarament inspirat en el de Superman (personatge per al qual Moore havia escrit algun número especial). L’escriptor –que gràcies a aquesta obra va aconseguir el premi Eisner al millor guió el 1997– es va proposar Supreme com un sincer homenatge a l’edat d’or dels còmics nord-americans en clau metalingüística: d’entrada, l’alter ego civil del protagonista ja no és un periodista sinó… un dibuixant de còmics.
Aquest plantejament autoreferencial impulsa la brillant estratègia narrativa d’aquesta etapa de Supreme, on s’il·lustren els flashbacks que rememoren el passat de l’heroi recreant gràficament diversos estils de la història del còmic nord-americà. Òbviament, alguns dels passatges de Supreme evoquen la ingenuïtat de les primeres historietes de la DC i la Marvel, però –en funció de l’època en què transcorren– també n’hi ha que parodien el terror de l’editorial EC Comics o la farsa de la mítica revista Mad, en un patchwork postmodern que inclou picades d’ullet a Picasso, Disney, Dalí i el manga.
