A vegades (alguns de nosaltres) ens podem sentir molt propers a la gent, ser un d’aquells éssers que es mostren d’allò més sociables i actuar en conseqüència. L’intent pot ser lloable, però també pot arribar a cansar i una persona no sociable fent un esforç titànic pot acabar convertida en una fera desbocada, i provocar l’efecte contrari del que pretén de bon principi. A Wilson, el personatge de Daniel Clowes, li passa quelcom semblant; la primera frase del llibre, que ara podeu trobar en una molt bona edició en català, gentilesa de l’editorial La Cúpula, defineix perfectament la idea que aquest personatge té de si mateix: «M’encanta la gent! Sóc una persona molt sociable!» Ell ho creu, n’està convençut, es reconeix com un gran conversador, amb el qual tothom frisa per compartir taula, cafè i conversa a qualsevol bar de la ciutat. Però no és així, Wilson és l’ésser antisocial per excel·lència, un ésser a qui la culpa i el remordiment el porten a practicar grans esforços per deixar de ser com és, un autèntic misantrop.
La narració en peces curtes, que unides formen el tot de la novel·la gràfica, és un estil bastant utilitzat actualment, en el cas de Daniel Clowes és una tècnica habitual, un equilibri perfecte entre les peces soltes i la continuïtat narrativa, que dóna al lector un gran ritme de lectura i que el porta a submergir-se en l’obra, fina al punt que et sap greu polir-te els 16 euros que val el llibre en una mica més d’una hora (pausa cafè inclosa).
Wilson està traçat amb un dibuix acurat, entre el realisme i la caricatura, que fa que sempre tingui, ja sigui en les pàgines més realistes com en les caricatures, la pàtina de patetisme freak que el defineix com a personatge. En alguns moments, m’ha fet pensar en aquestes pel·lícules independents americanes, en el món de Todd Solonz o en algun dels magnífics contes de Carver o Quim Monzó. Però, tot i les referències anteriors, crec que mai havia vist descrit un personatge tan curiós com aquest, un home solitari de bon cor que alhora és el més gran dels idiotes i un sociòpata d’enormes dimensions. Tot i que Wilson no és un mirall per a ningú, en alguns moments de la lectura, et sents identificat amb ell, en el meu cas sobretot amb la seva àcida crítica al papanatisme del món actual. Quan et passa això, tens uns minuts de preocupació que s’esvaeixen passejant una mica pel teu entorn proper, perquè com molt bé diu Wilson: «Com se suposa que has de canviar el món amb tots aquests maleïts tolerants al voltant?», una altra prova de la difícil convivència de l’home en societat.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta