L’any 1996 George R.R. Martin va publicar A game of thrones, la novel·la que el catapultaria cap a l’èxit més inesperat i de la qual l’HBO ha fet una de les sèries més esperades de l’any. A dins la contracoberta del llibre, a la biografia de l’autor, s’hi podia llegir que en aquells moments estava escrivint A dance with dragons, el segon llibre d’A song of ice and fire, sèrie de la qual A game of thrones era el primer volum. El 1999 el segon llibre va arribar i no es deia A dance with dragons, el títol era A clash of kings, amb tot, a dins la contracoberta del llibre i al final de la biografia de l’autor s’explicava que en aquells moments treballava en A dance with dragons, el tercer llibre d’A song of ice and fire. L’any 2000 fou publicat el tan esperat tercer llibre i tampoc es va dir A dance with dragons, aquest cop es deia A storm of swords. Res d’això no importava gaire al nombre creixent de lectors de la sèrie, ja que la qualitat del llibres no és que fos excel·lent, sinó que semblava millorar amb cada nova entrega. A storm of swords era un monstre de 924 pàgines que deixava el lector en estat de xoc i desitjant llegir més. Cap problema, la sèrie tenia corda per estona i a l’interior de la contracoberta es podia llegir, al final de la breu biografia de l’autor que aquest… en aquells moments treballava en A dance with dragons, el tercer llibre d’A song of ice and fire.
A dance with dragons semblava que era el llibre que com la tortuga aquella no era possible atrapar mai, quelcom que va semblar que es confirmava un any després. George R.R. Martin va explicar que havia vist que calia fer uns quants canvis en l’estructura de la seva història i que el proper llibre de la sèrie no seria A dance with dragons sinó que es diria A feast for crows. Van passar els mesos i els anys i el llibre no s’acabava d’escriure, fins que finalment el 2005 l’autor va anunciar que el llibre se li estava allargant de tal manera que no tenia més remei que dividir-lo en dues parts, la primera de els quals seria publicada aquell mateix any amb el títol d’A feast for crows i la segona l’any següent, amb el títol d’A dance with dragons. A feast for crows va deixar un regust agredolç, tot i que era un bon llibre no estava a l’altura dels anteriors, alguna cosa fallava.
A dance with dragons no va sortir publicat el 2006, ni el 2007 ni el 2008. Molts lectors estaven molt nerviosos i alguns es dedicaven a fer el troll al blog de l’autor queixant-se que aquest es dedicava a treballar en altres projectes i assistir a convencions. Altres es preguntaven per la seva salut i si seria capaç d’acabar la sèrie. Els fòrums de discussió a internet anaven plens de queixes i baralles entre els incondicionals i els crítics. Un dels punts de discussió era si l’autor tenia una obligació moral envers els seus lectors d’acabar la sèrie que havia començat, discussió que va donar lloc a la mítica frase de Neil Gaiman que faig servir com a títol d’aquest article, i que inspiraria una cançó basada en la resposta de l’escriptor britànic a un lector enfurismat.
Recentment i enmig de la campanya promocional de la sèrie de televisió, les editorials nord-americana i britànica que publiquen A song of ice and fire varen anunciar la notícia tan esperada: A dance with dragons estaria a les llibreries el 12 de juliol. L’autor encara no havia acabat d’escriure el llibre, però només quedaven uns quants capítols, la resta ja era a les mans dels editors des de feia temps; revisats, corregits i paginats. El rebombori ha estat considerable i ara tothom espera que un dia d’aquests George R.R. Martin informi en el seu blog que el llibre ja està acabat.
Queda una pregunta: per què ha passat això? Per què un autor que treia un totxo de llibre més o menys cada dos anys o any i mig s’ha quedat encallat fins al punt que en deu anys només n’ha publicat un?
La resposta és complexa; s’ha de tenir en compte l’edat de l’autor, com el mateix George R.R, Martin va explicar quan va visitar Barcelona l’estiu del 2008. Tot i això, semblaria que el problema és més de caire estructural i és aquí on crec que la cosa es posa interessant perquè George R.R. Martin va concebre aquesta sèrie de llibres amb una forma episòdica inspirada en la de les sèries de televisió, no en va ell havia treballat una bona pila d’anys a Hollywood escrivint guions de sèries de televisió. Hi ha un gran arc narratiu dins el qual s’insereixen trames menors i les subtrames personals dels principals personatges. El resultat és una història d’una gran complexitat i com més complex és el sistema més fàcil és que aquest peti per alguna banda. I per descomptat el sistema va petar; en el primer llibre. En aquest llibre un dels personatges va fer una cosa que l’autor no havia previst, però que quan escrivia li va semblar la més raonable i lògica. Al llarg dels llibres això ha continuat passant i en certa mesura és una de les raons de l’èxit de l’obra; la seva complexitat i els girs constants en la història que porten a situacions inesperades i sorprenents. El problema és que cadascuna d’aquestes subtrames, cadascun d’aquests girs, complica més la trama i arriba un punt, normalment cap a la meitat de la sèrie, quan l’autor s’adona que no pot continuar així de manera indefinida. Cal redreçar el rumb per arribar a la conclusió prevista i això és difícil. Cal fer confluir totes aquestes trames cap a un final satisfactori; el problema és que aquestes trames s’han embolicat molt.
Deia George R.R. Martin, quan li varen preguntar si sabia com acabaria la sèrie, que evidentment sí que ho sabia, el problema era arribar-hi. Va fer servir el símil d’un viatge en cotxe des de Nova York fins a Los Angeles: quan surts saps més o menys per on aniràs, però no saps on pararàs a dinar i a dormir, ni si et desviaràs per visitar algun lloc interessant o per contemplar el paisatge. Podem estar contents que almenys George R.R. Martin sap on va, no com els creadors de Battlestar galactica, per posar un exemple. Hi ha un quants executius de l’HBO que així ho esperen de tot cor.
