Nick James, l’editor de la revista Sight & Sound, ho té clar; els nous films de l’era digital, incloent-hi l’allau de productes 3D, ja no els podem considerar cinema sinó noves experiències audiovisuals. El 3D fa que la percepció visual de la imatge sigui menys lluminosa del que en realitat és, fins i tot més petita i menys sòlida que en el sistema 2D. Les figures apareixen com fantasmes, sembla com si estiguin a punt de caure dels marges del quadre de la pantalla i no tenim sensació real de profunditat. Per defensar els seus arguments James posa com a exemple la queixa del crític de cinema Robert Ebert sobre el 3D. Per ell, el nou sistema en tres dimensions no funciona (ni funcionarà mai) amb el cervell humà, ja que fa que la visió de l’ull menys dominant treballa més del que li pertoca, i fa que l’experiència final sigui del tot antinatural.
A la mateixa revista d’aquest mes d’abril podem llegir una entrevista amb el director Werner Herzog sobre el seu nou film Cave of forgotten dreams. És un documental sobre la cova Chauvet-Port-d’Arc, descoberta l’any 1994, i que conté les pintures artístiques més antigues de la humanitat. Entrar a la cova està del tot prohibit però Herzog ha aconseguit els permisos del govern francès gràcies al ministre de Cultura, Fréderic Miterrand, un admirador incondicional de la seva obra, amb la condició que el producte resultant es pugui veure pel preu simbòlic d’un euro a les 40.000 classes (i per sempre), de França. Cave of forgotten dreams està rodat en 3D, una opció valenta per un director amb conviccions intel·lectuals profundes sobre el que ha de ser el cinema. El seu argument de l’ús d’aquesta tecnologia se centra en l’oportunitat de fer veure al món unes relíquies d’un valor artístic i històric inigualables. Per ell el 3D és 
una oportunitat única, però que no funciona en altres casos ja que la nostra ment (i seguint l’argument del senyor Ebert) no està dissenyada per aquestes experiències visuals. Veure espectacles pirotècnics com Avatar es pot entendre ja que no estem parlant de cinema, ens diu, però endinsar-nos en una comèdia romàntica feta en 3D no té gaire sentit. El 3D mai serè un substitut del cinema 2D com va passar amb la transició entre la televisió en blanc i negre i la de color. Per ell la tridimensionalitat acaba amb Cave of forgotten dreams. Els seus nous projectes passen per un documental sobre la pena de mort a Florida i a Texas i un film èpic al desert d’Aràbia, tot en 2D.
L’era postcinema, però, sembla que es va endinsant a poc a poc en el terreny del cinema intel·lectual. Wim Wenders acaba de presentar al festival de Berlín el seu documental Pina amb fragments rodats en 3D sobre la ballarina Pina Bausch i el seu grup de teatre de Wupperthal. El moment més espectacular, però (i segons la crítica de cinema Carmen Gray, també del S & S), és un petit fragment en què Pina Bausch balla al so de la música d’una peça de Henry Purcell. Les imatges, en aquest cas, són en blanc i negre i en 2D.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo