Fa temps que membres d’aquestes petites revoltes d’indignats, presumptes hackers de la xarxa coneguda com a anonymous i fins i tot integrants dels moviments de resistència al Magrib s’han apoderat de la imatge del revolucionari anglès Guy Fawkes. Aquest personatge històric fou més o menys desconegut en la cultura occidental fins que Alan Moore el va rescatar per a la posteritat en la seva monumental obra gràfica V de Vendetta. Fawkes faria un pas més cap a l’eternitat en la brillant i mai prou ponderada versió cinematogràfica de la novel·la a càrrec del novell James McTeigue, que va acabar a mastegots amb els productors, els germans Wachowski, el mateix que li va passar a Tony Kaye, per exemple, amb American History X. Cap dels dos s’ha refet encara de l’experiència.
Però tornem al nostre amic V. Amb el que està passant al món i al nostre propi país, la novel·la gràfica de Moore i també el film, amb una colla d’actors britànics en estat de gràcia (sobretot Stephen Rea, Stephen Fry i John Hurt), mereixen una revisió urgent. El discurs és especialment indicat per a tota aquesta colla d’aprenents de revolucionaris que pul·lulen pels nostres carrers, alguns dels quals també canten consignes del Che, un altre revolucionari que si ressuscités i veiés la realitat tornaria a la tomba pel seu propi peu.
Personalment quan veig alguns indignats amb la màscara de V defensant la seva revolta pacífica em poso les mans al cap. Guy Fawkes va ser penjat a la forca per intentar fer volar pels aires el Parlament britànic i la Cambra dels Lords amb tots els membres a dins el 5 de novembre del 1605. El seu objectiu era el de posar punt i final a un règim corrupte i totalitari. I això és el que fa V –amb la simbòlica màscara amb la cara de Fawkes– en la novel·la de Moore. No va al Parc de la Ciutadella a insultar i pintar quatre polítics! Simplement carrega el metro de Londres amb tones d’explosius i engega a dida tot el sistema. Això és una revolució, companys. Aquestes acampades no fan ni pessigolles a l’actual statu quo polític, financer i social planetari. No és que personalment defensi que s’ha de volar el Parlament –tot i que de vegades en tindria ganes–, simplement recordo que no es pot usar la màscara de Fawkes en va. Tant ell com V, el seu successor en la ficció, defensaven la violència com a arma imprescindible per fer justícia contra els poderosos, per fer una revolució com cal. En el cas del personatge de Moore la seva revolta té lloc en una societat inspirada en la que descriu George Orwell a 1984. En la versió que va rodar Michael Radford de la novel·la d’Orwell, John Hurt és qui interpreta el torturat Winston Smith. A V de Vendetta és precisament Hurt qui es posa a la pell d’Adam Sutler, la reencarnació del Gran Germà. L’elecció, doncs, no va ser casual.
Evey, la protagonista femenina que en el film interpreta una inspirada Natalie Portman, es posa al principi les mans al cap per les activitats “terroristes” de l’heroi de la funció, però al final no tan sols l’aplaudeix sinó que hi col·labora directament. Si V veiés un indignat amb un esprai es faria un tip de riure abans de tornar al seu cau, la ja llegendària “galeria de les ombres”.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda