Sóc una d’aquelles persones de naturalesa mandrosa. Sóc d’aquells que quan van pel carrer, i una pedreta els entra dins la sabata, continuen caminat, tot i que la pedreta els causi certa molèstia mentre caminen o, en alguns casos, els faci mal. Continuo caminant tot i que a cada passa que faig la pedreta es va transformant en pedra o, en alguns casos, en roc. Continuo caminant fins que hi ha algun motiu que em faci aturar una estona o arribo a destinació. Després sí, em descalço i llenço la pedreta (o pedra o roc, depenent del temps) ben lluny, no sigui que hi torni.
El mateix em passa amb algunes sèries. El cas més recent ha estat Blue bloods. Tot i que no ha estat una sèrie que m’agradés, setmana rere setmana he anat mirant-la i, setmana rere setmana, m’he dit a mi mateix:«Per què mires aquesta sèrie?»
Blue bloods tracta de la família Reagan, una família de policies model i exemplar de Nova York: l’avi, policia retirat i amb grans valors humans, els quals ha transmès a la seva família; el cap de família, el pare, cap de la policia de Nova York i que, tot i estar temptat políticament i econòmicament, mai s’ha deixat subornar i, com diu en més d’un episodi, “jo no serveixo l’alcalde, serveixo la ciutat de Nova York”; el fill protagonista, detectiu d’homicidis, exmilitar, pare de família i amant de la seva dona, encarregat dels casos més importants; la germana, ajudant del fiscal, honesta, mare divorciada que només pensa en el bé de la seva filla i dels desemparats, i el germà, un novell a la policia que va deixar una fantàstica xicota i una brillant carrera com a advocat per seguir les passes del seu pare i honrar el seu germà mort en acte de servei.
La família Reagan és d’aquelles famílies exemplars: tot ho fan bé. Catòlics, familiars (cada diumenge es reuneixen tots per celebrar un dinar), honestos… Molts cops em fan pensar en el prototipus de família convergent. No crec que Tom Selleck, que aquí fa el paper de cap de família, hagués pogut trobar un paper tan antagònic al paper que tenia a Magnum.
És per això que he decidit d’anar amb xancletes: perquè així, si m’hi entra una pedra, amb un cop de peu n’hi haurà prou.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats