Fa dos anys, Resacón en Las Vegas va suposar per als espectadors una alenada d’aire fresc, sobretot pel que fa al resclosit gènere de la comèdia nord-americana. El seu director, Todd Phillips, va encertar de totes totes a l’hora de reblar més el clau de l’humor irreverent en un terreny límit entre la grolleria i l’acidesa, i va saber aplicar un component formal i estructural de més volada que la mitjana de comèdies suposadament adultes que resten sepultades per la sensibleria institucionalitzada. Ara, com que la fórmula va funcionar i tal com està el pati, per què no repetir-ho? És així com aquest estiu ens trobem amb la segona entrega, titulada Resacón 2: ¡ahora en Tailandia!
Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra… i la veritat és que els protagonistes de Resacón 2 ho corroboren. En l’idíl·lic paisatge marítim de Tailàndia, Phil (Bradley Cooper), Alan (Zach Galifianakis) i Stu (Ed Helms) la tornen a fer grossa quan després d’una aparentment tranquil·la nit de cerveses a la vora del foc es desperten en un apartament lúgubre de la gran Bangkok. Novament, una el·lipsi temporal magistral, un buit mental dels protagonistes, serveix en safata perquè es desenvolupi la trama, o el que és el mateix: un seguit de gags cadascun més cafre i salvatge segons el cas. Tot, fins arribar a l’esperada resolució final, servida amb comptagotes per les fotografies que apareixen inserides en els títols de crèdit. I una altra vegada, inesborrables!
Aquí el company perdut és suplantat pel germà de la núvia protagonista i en lloc de trobar-se amb un bebè després de la ressaca es troben amb un mico i un monjo amb vot de silenci. Res extraordinari. Com que l’argument és prou conegut tot resulta previsible, però no per això deixa d’engrescar-nos, sobretot per les situacions que es troba en aquesta ocasió el futur nuvi de la pel·lícula, que és clar aquí no revelarem. Bé, i aquest perill públic que és Alan (Galifianakis), una mena de Perter Pan esquizofrènic que més que riure fa por. De l’aparició de Paul Giamatti, poca cosa a dir, perquè no aporta res destacable. Millor que ens quedem amb l’aparició estel·lar d’un personatge que repeteix i sempre pega dues vegades…
Que ningú no hi busqui res de nou. Resacón 2 és calcada a l’original, una variació sobre el mateix tema en què com a molt es canvien alguns personatges, l’escenari geogràfic i encara gràcies. Decepció? No, perquè la veritat és que els que ens va agradar la primera entrega repetim riallades amb aquesta. Això sí, l’aposta aquí és descaradament per la franquícia més pura i dura. Per a la tercera entrega, on? Per ser destralers, nosaltres proposem Ciudad Juárez.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn