Menú de navegació+

No cal rescatar el cinema grec, està en plena forma

Publicat el 30 juny, 2011 per a Cinema |

A+ | a-

Grècia és el país amb més dificultats econòmiques de la zona euro, per saber això no s’ha de ser un gran expert en economia. Davant d’aquesta situació es podria esperar que el cinema del país focalitzés la mirada apassionadament en la crisi. Els productes cinematogràfics grecs que arriben a la resta d’Europa no intenten explicar les raons del desastre econòmic (com han fet als Estats Units amb «Indide Job» o el darrer treball de Winterbottom, «La doctrina del shock»), sinó que expliquen filosòficament l’origen de la decadència grega, la gènesis de la degradació. Un bon exemple en són «Canino» (Giorgos Lanthimos) i «Attenberg» (Athina R. Tsangari).

La primera d’aquestes, votada pel vostre humil narrador com la millor pel·lícula de l’any 2010, és una sàtira sobre l’educació familiar a partir de la relació, basada en la por, entre uns pares i els seus fills. La família viu apartada de la societat i utilitza un llenguatge basat en un vocabulari propi. Tenen l’esperança que l’evitació de paraules amb significats negatius els facin ser més feliços. L’aïllament familiar es pot comparar amb la facilitat amb què el país s’ha mirat al melic i el vocabulari positiu, en com s’ha evitat la paraula «crisi» per no espantar la població, fins que ha estat massa tard. Grècia només ho pot arreglar si rep ajuda externa, com els protagonistes de «Canino», posant-hi, també, alguna cosa per part seva.

«Attenberg» vol anar una mica més lluny. La protagonista és una noia amb poca autoestima, sense cap experiència amorosa, fràgil i amb dificultats per expressar les emocions. El seu pare, arquitecte que pateix una malaltia terminal, és l’única persona amb qui pot tenir una conversa profunda. El seu cercle d’amistats es redueix a la seva única amiga, antagònica a ella, i un enginyer que li servirà per introduir-se dins l’enigmàtic món del sexe. Així com a «Canino» no ens podíem situar temporalment, a «Attenberg» sí que sabem que arriba el final del segle XX i que l’herència que deixarà el pare a la seva filla és idèntica a la que es troben ara les generacions joves. En una conversa entre ells dos, el pare li diu: «Estem dissenyant ruïnes. De pastors hem passat a excavadores, d’excavadores a mines i de mines a la histèria burgesa. L’era industrial ens ha vençut».

El cinema grec ha fet un canvi de paradigma, ha deixat enrere els plans seqüència eterns i el missatge intrínsec en les no-imatges (Angelopoulos és el seu referent), i s’ha indignat per mostrar les obsessions amb crueltat, sense tabús.

Ja estic esperant la darrera obra de Giorgos Lanthimos, «Alps», per continuar gaudint del bon moment del cinema a Grècia.

Autor: Jep Soler

L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.