Les expectatives s’han complert. Game of thrones (Juego de tronos) s’ha convertit en una de les sèries de l’any. Fidel en la seva concepció a les sagues de fantasia i de capa i espasa més tradicionals (El senyor dels anells com a referent ineludible), la sèrie que porta imprès el segell HBO ha sabut anar més enllà de les aventures i l’acció per focalitzar el seu interès en les trames de la política d’estat i en el retrat de la condició humana, amb totes les seves misèries i mesquineses. Tot s’accentua amb traïcions, assassinats, decapitacions, fornicacions i violacions que desplacen tot sovint els intents d’honor i cavallerositat que són propis del marc històric i genèric al qual solen ser ambientades aquestes històries, per satisfer les expectatives dels espectadors més adults.
Basada en Cançó de gel i foc, la saga de fantasia heroica escrita per George R.R. Martin, la nova sèrie es va vendre com Els Soprano de l’edat mitjana, i realment els clans familiars dels Set Regnes no s’allunyen gaire dels mètodes i la violència que practicaven a la cèlebre família mafiosa catòdica. Però també, és més, i fins i tot la podríem comparar amb The Wire i El ala oeste de la Casa Blanca perquè té molt de sèrie política i de reflex d’aquest món.
La sèrie, de la qual ahir Canal Plus va emetre el capítol final, esdevé un viatge –de gran pressupost– a un món on no hi ha normes morals i on la lluita pel poder arriba a límits insospitats. A grans trets, i simplificant la trama a consciència, aquesta es desenvolupa als Set Regnes de Westeros, on fins ara manava un rei borratxo la muller del qual ha planejat desfer-se’n per col·locar al tron el seu fill bastard, fruit d’una relació incestuosa amb un dels seus germans. Mentrestant, paral·lelament, el lleial cavaller Ned Stark (Sean Bean, Boromir un altre cop, no!) fa tot el possible per salvar el regne… Ben aviat, els espectadors descobrirem que en aquest món ningú no és lliure de pecat, com tampoc que ningú no és lliure de morir. La tendència Psicosi –matar el protagonista al cap de vint minuts–, que cada cop s’aplica més a la ficció televisiva, aquí arriba a límits insospitables: El rei ha mort, visca el nou rei!
Tot això, mentre l’hivern s’acosta, i cada cop és més a prop!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn