Hola, us parla Bob Merrick,
Els Maleïts Bastards estan fent una bona feina. Si no fos així el col·lectiu Bob Merrick no els hauria deixat sols i hauria fet vacances. Amb tot, no hem estat aturats i us hem preparat unes bones sorpreses. Amb tot, l’actualitat ara mateix mana amb Super 8 (2011). L’esperat treball del J.J. Abrams no ens ha decebut, tot i que queda una mica lluny de la pel·lícula que esperàvem. Per al que sí ha servit Super 8 és per deixar clar que de Steven Spielberg només n’hi ha un. El treball funciona; és un gran collage del millor -i també del pitjor- de l’Abrams i del mateix Spielberg. No en revelarem l’argument, però en tot cas sí que us direm que és un gran homenatge a la sèrie B.
Ho explicarem d’una altra manera, i lluny de crítiques en plan Cahiers: Super 8 és un decàleg de tòpics, però amb la diferència que funcionen. Perquè hem de tenir clar que si ha una cosa que tant Abrams com Spielberg saben fer molt bé és crear moltes expectatives. Però on Spielberg ens compensa, i de sobres, a vegades amb aquests finals monyes que només ell pot fer, Abrams, en aquest cas, queda curt. I tot i ser un candidat a ser insultat pels fans de la seva sèrie capital, Lost, aquesta es converteix en un bon exemple del que diem. El final de Lost el vàrem trobar coherent
-d’alguna manera havia d’acabar aquesta gran farsa-, però no va complir amb les expectatives. Amb tot, això ens importa poc, perquè Super 8 és una gran reivindicació de l’espectacle honest, aquell que busca fer passar una estona; un treball que intenta apel·lar a aquell nen que tots portem a dins. Meravellosos, absolutament meravellosos, els nens protagonistes. No havíem vist un planter així des de Els gonnies (Richard Doner, 1985), i d’això ja en fa una colla d’anys. Aquells meravellosos -i no volem posar-nos nostàlgics- vuitanta. El conflicte de la pèrdua de la mare present en el film, o la pèrdua d’un dels progenitors, és un element que dóna dramatisme, però és un element dramàtic més, i molt habitual; recordeu que no hi ha pel·lícula o telefilm americà en què els pares no estiguin separats o hagin enviudat. Només cal recordar E.T. (Steven Spielberg, 1982). Una dècada, com dèiem, en què finalment els pantalons acampanats afortunadament havien passat a la història i, tots, per Nadal, esperàvem la nova “Steven Spielberg presenta”. Quina dècada, nanos! La màgia va tornar amb A la recerca de l’arca perduda (Steven Spielberg, 1981), us ho recordo. Molts ens vàrem enamorar o tornar a enamorar del cinema.
Super 8, és cert, que no ho aconsegueix del tot, però sí que per alguns ens hi retorna una mica. Excel·lentment filmada -que algú n’enviï una còpia al Michael Bay-, amb una deliciosa fotografia i uns trucatges literalment integrats, incrustats, d’un realisme espectacular, lluny dels efectes apastelats de Llanterna verda (Martin Campbell, 2011). Imatges per al record. Nosaltres escollim el descarrilament del tren, que, com diem, és una icona del film. I és que quan veus coses així et preguntes: què hauria fet amb aquesta tecnologia actual Cecile B. DeMille (1981-1959) en l’escena del descarrilament d’El més gran espectacle del món (1952)? El que dèiem, tot el que es veu a Super 8 està vist, però tot, tot, funciona. També la interpretació que fa la nena protagonista en un moment del rodatge que els nanos fan a l’estació de tren. Cine del d’abans -perquè els vuitanta ja són abans- fet avui. I ben fet. Una anotació a peu de plana: no us perdeu els crèdits finals. Aquí veureu que el cinema és realment el millor joguet que pot tenir un nen. Gran Orson, on ets…? Torna!
Us ha parlat Bob Merrick, que, val a dir-ho, opina que el bastard Marc Bataller no ha vist la mateixa pel·lícula.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas