He de confessar que just abans de començar a escriure aquestes línies encara intentava trobar els motius que podien haver justificat el remake d’aquest nou Conan. A part de voler arrasar en la propera edició dels premis Razzies, no n’he trobat ni un. És de llarg la pitjor pel·lícula que recordo haver vist mai en una sala de cine, i creieu-me quan us dic que he pagat per veure molta porqueria. Fa uns mesos, quan vaig descobrir per internet el tràiler, ja vaig fer un article sobre el que honestament em transmetia. Com a fan del personatge i la mitologia creada per Robert E. Howard i el còmic de Marvel, he mantingut l’esperança fins al final. Sóc un romàntic, no tinc remei (això explicaria també la meva desastrosa vida sentimental).
Narrada amb el cul, amb un grapat d’el·lipsis sense sentit, un guió i uns diàlegs que ni una pel·li porno de les d’ara, una presentació del personatge absurda i infantil, unes escenes de lluita que en ocasions recorden vergonyosament Águila roja, una banda sonora impersonal i uns efectes digitals que de ser la gran justificació del nou show aconsegueixen ser sorprenentment la gota que fa vessar el got, si encara queda alguna cosa positiva que es pugui extreure d’aquesta insultant revisió del guerrer cimmeri, és la constatació que la pel·lícula original de John Millius i protagonitzada per l’enyora’t “Arnie”, és una autèntica obra d’art del cinema, ja no només del gènere d’aventures, espasa i bruixeria. Sí, davant d’aquest panorama és inevitable caure en la comparació. ¿Qui no recorda aquella minimalista i encisadora introducció sobre negre amb aquella veu tronadora que avançava la nouvinguda de Conan, el guerrer bàrbar cridat a ser el nou rei d’una Aquilònia sumida en la foscor de la guerra i en una funesta obsessió pel control del secret de l’acer, que donava pas, seguidament, als crèdits i a aquell insuperable main theme de la banda sonora, obra del gran Basil Poledouris? ¿I aquelles hipnòtiques seqüències com la de la poètica i alentida decapitació de Nadiuska (mare d’un jovenívol Conan, encarnat en el cos de Jorge Sanz, sens dubte, el millor paper de tota la seva carrera), a mans d’un odiós James Earl “Darth Vader” Jones, un malvat comme il faut? O quan Conan és salvat de la crucifixió pel seu fidel escuder Subotai i corren camps a través a la troballa d’aventures, en un celebrat cant a l’amistat; o la lluita contra la serp gegant; o la transformació de Jones en ofidi, i un llarg etcètera. Tot això i més l’han convertit en un film de culte, i han fet una mica més gran el setè art. No continuaré reverenciant el film de Millius, carregat de detalls enginyosos i també de frases mítiques (entre elles la pregunta feta crit de guerra «Vols viure per sempre?»), perquè podria fer una lloa fins i tot dels incomptables defectes que també té. Això sí, acabaré amb una pregària:
«Crom, mai abans t’havia resat, no serveixo per això. Ningú, ni tan sols tu, deus recordar si vam ser homes bons o dolents, per què lluitem, per què morim, per què paguem entrades per veure films que fan pudor de caca d’una hora lluny… No, l’únic que importa és que aquest film és espantós, i que un indigne vigilant de la platja s’ha atrevit a fer-se dir Conan; això és el que importa. Crom, concedeix-me, doncs, una petició: que aquest Jason Momoa, el director Marcus Nispel, i ningú més, ja que hi som, no tornin a embrutar el nom de Conan. Concedeix-me això o la venjança de l’acer. I si no m’escoltes… Vés a l’infern!»
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat