Jordi Camps:
Què feia jo l’11-S de fa 10 anys? La pregunta és fàcil: enganxat a la televisió. Recordo perfectament, com si fos ara, les sensacions i l’efecte que em va provocar aquell esdeveniment que, com el foc, se m’ha marcat per sempre a la memòria. Recordo, com si fos ara, estar mirant les notícies i aquell tall informatiu que anunciava com una “avioneta” s’havia encastat a una de les Torres Bessones de Nova York. I recordo, com si fos ara, com un avió (ara sí, ben identificat) explosionava amb una violència extrema a l’interior de l’altra torre. I aleshores: l’horror. El meu procés cerebral, que encara es presentava en un estat de pura incredulitat, segurament traïit pel meu bagatge audiovisual, va seguir tot aquell succés talment com si fos una pel·lícula, gens allunyada de les ficcions catastrofistes dels Roland Emmerich i Michael Bay de torn; o, millor, les ficcions especulatives de thrillers com ara La jungla 3 o El Pacificador. Però no, com vam aconseguir desxifrar mitjançant trucades on line amb amics i coneguts (entre ells el meu estimat Bastard Víctor) que allò era tant real com la vida mateixa.
I després diuen que la realitat mai no supera la ficció!
Col·lectiu Bob Merrick:
Hola, us parla Bob Merrick. Què feia jo l’11-S de fa 10 anys? La pregunta és fàcil: enganxat a la televisió mirant com es malmenaven vides humanes i un grandiós exercici d’arquitectura. Fins aquí, res. Però, a partir d’un moment, recordo que vaig reflexionar sobre què és el que estava passant davant meu. Fins aquell moment no havia vist cap pel·lícula que m’oferís aquell grau d’espectacularitat. Una espectacularitat voyeaur, tot s’ha de dir. Era irreal: jo no formava part de l’acció, com en un film, sinó que m’ho mira de lluny. Era com una gran operació de dramatisme televisat des de l’asèpsia. Caldrà, de tota manera, que el Jordi Camps i jo parlem perquè no sé a què ve treure el nom de Michael Bay en al seu post. Seguim: en tot cas, a partir d’un moment, jo que estava a Osona, i fent cas a la meva esposa -que ja us avanço bastards que pel que fa a vosaltres és com la dona del Colombo- vaig optar per renunciar a seguir fent de voyeaur i vaig marxar de casa. Aquella tarda vàrem anar veure Els Altres (Alejandro Amanábar, 2001). De pertobació en pertorbació, com veieu. Però la segona era falça. La primera, curiosament, no ho era, però ho semblava. La vida pot ser una catrastrofe. I el cinema no n’ha estat alié. M’he de posar nostàlgic amb això de l’11-S pensant en destruccions. Em van marcar de petit: San Francisco (W.V. Dyke, 1936), que recreava amb un espectaculars efectes el trerratrèmol del 18 d’abril de 1906; L’aventura del Poseidó (Ronald Name, 1972), per la seva originalitat, i dues que sempre m’han resultat simpàtiques, A l’est de Java (Bernard L. Kowalski, 1969) i El diable a les 4 (Mervyn LeRoy, 1961). Però la meva gran pel·lícula de catàstrofes, la reina indiscutible -la vaig veure al cinema Urgell- ha estat, és i serà: El colós en flames, del gran Irwin Allen amb John Guillermin de company de realització (1974). Profètic el final quan el jefe Michael O’Hallorhan (Steve Mcqueen) deia a l’arquitecte Doug Roberts (Paul Newan): “Un dia d’aquests moriran 10.000 persones en aquestes rateres, i jo seguiré empasant-me fum, i traient cadavers fins que algú ens consulti abans de construir-los“. Profètic, com deia.
Us ha parlat Bob Merrick.
Víctor González:
La celebració de la diada de l´11/9/01 la vaig passar sol davant de la pantalla del televisor veient Alien 3 de David Fincher, versió gravada en VHS d´Antena 3, i que m’ havia perdut a les sales de cinema. Estirat al sofà, i disfrutant de la pel.lícula, vaig sentir la terrible necessitat d´anar al bany. Després de prèmer el botó de pausa, les imatges dels aliens em varen saltar cap a la CNN: la primera torre bessona de Nova York estava envoltada en flames. Estava davant d’ una escena d´un film que no coneixia? Eren aquells els efectes especials més espectaculars de la historia del cinema? No, les imatges de la torre incendiada apareixien també a TV3, Tele 5, Antena 3, TVE1 i a totes les cadenes alemanyes o les franceses. Quan el segon avió va explotar sobre la segona torre ho vaig entendre tot: com un alien, el cinema havia finalment conquerit el meu sistema nerviós. Sabia que algun dia em passaria: les al.lucinacions del cel.lulòide s´havien fet realitat.
Marc Bataller:
El trauma d’aquell llunyà 11 de setembre ha fet que encara no hagi pogut mai anar en cavall i que segurament no ho provi en la meva vida. Sonorà estrany, però m’explico. Aquell dia havia quedat amb un amic per muntar per primera vegada en cavall. Ho recordo perfectament. Havíem d’anar a l’Escala, a prop de les ruïnes d’Empúries. Una meravella, vaja. El vaig anar a buscar a casa seva disposat a passar una tarda d’aventures, al més pur estil d’Indiana Jones, i me’l vaig trobar enganxat a la tele mirant una última hora del telenotícies de TV3. Un avió s’havia estavellat a les Torres Bessones. Evidentment ens vam quedar tota la tarda palplantats davant de la caixa tonta i fent zàpping per totes les cadenes possibles (llàstima que fa deu anys no n’hi havia tantes com ara amb la TDT). Des de llavors he decidit que no aniré mai en cavall. Digueu-me supersticiós. L’11 /09/01 el meu Indiana Jones es va convertir en El colós en flames.
Jep Soler:
Es torna a ficar al llit, em besa i diu “Són més de les dues. Preparo alguna cosa per picar, val?”. El meu perjudicat cervell reacciona lentament, ja fèiem tard per anar a escoltar el manifest i cantar Els Segadors a la Plaça del Vi. Desprès d’una reconstituent dutxa i obligada neteja bucal, entro a la sala i la veig remenant per la cuina. “Hola nena, com va?” “Molt bé! Ara mengem”. Em deixo caure al sofà i engego la tele, faig zapping i m’aturo quan veig en Matias explicant que a Nova York ha passat alguna cosa.
Li dic que vingui al meu costat, que una torra bessona està en flames!. Quan s’asseu un avió s’encasta a la segona torra. Se m’escapa un somriure,“No sabia que feien Aterriza como puedas”.
David Ruiz:
Aquella funesta tarda de l’11-S em trobava fent un whisky post-ruptura en una cafeteria de mala mort de Figueres, aprofitant el fet que aquell dia, també, lliurava de les pràctiques no remunerades (això que tan comú és en aquest país) que estava fent a El Punt (i que val a dir, per aquells temps, disposava d’un sistema d’escriptura més proper al de certes tribus africanes que al dels editors de textos convencionals). De sobte, la televisió d’aquell tuguri va fer que m’oblidés per sempre d’aquella primera ex. Com bé apunta el Bastard Bob Merrick, aquelles imatges hiperrealistes em van traslladar a El colós en flames i a altres títols del cinema catastrofista, i sobretot al premonitori Estado de sitio, passant per Independence Day, però coneixent-me no és difícil esbrinar que m’acabessin posseint simultàniament els esperits de Paul Kersey i John McLane buscant respostes, i sobretot càstig i venjança. També vaig buscar herois, i els vaig trobar, precisament, en el número especial del còmic The Amazing Spiderman referent a l’atemptat, on els principals actors de l’univers Marvel (bons i dolents tots junts), van escenificar una treva momentània per condemnar-lo i assenyalar als cossos de seguretat com els veritables herois de la ciutat de Nova York i dels EUA. Aquell dia vaig plorar com el nen que encara ara sóc.
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries