Segurament han estat els 20 anys que van des de la fabulosa Days of heaven a la fantàstica The thin red line, els que han fet que la figura de Malick s’hagi engrandit i que el personatge de l’outsider que no troba el seu lloc a Hollywood, eremita i solitari, hagi acabat agafant aires de llegenda. De fet, aquests personatges a l’estil de Pynchon o Salinger han tingut sempre fidels seguidors, admiradors d’una llegenda que es forja a través de l’absència.
Des de Badlands, la seva primera pel·lícula, fins a The new world passant per Days of heaven i The thin red line, Malick ha centrat la seva obra en la descripció de la bellesa de la naturalesa en clara oposició a l’ambició i la crueltat de l’home. Sis anys hem hagut d’esperar per una nova proposta de Malick, The tree of life, una proposta ambiciosa (potser massa) i carregada de simbolismes que té la virtut (i també el defecte) de descriure la immensitat de l’univers i també el retrat íntim de les petites coses, que ens mostra Jack, un nen que viu amb la seva mare (Jessica Chastain), que encarna l’amor i la bondat, mentre que el seu pare (Brad Pitt) representa la severitat.
Precisament és en aquest retrat més íntim que a vegades sembla que està més a prop de la pintura que de la literatura, en què Malick ens demostra el seu gran talent, un talent que ens mostra amb una amb una narració fragmentada i visual lluny dels convencionalismes i amb la bellesa de les imatges mostrades a través d’una fotografia increïble (chapeau per Emmanuel Lubezki).
A partir d’aquí se’m plantegen preguntes: per què s’ha lligat aquest retrat amb la formació del món i la seva possible fi? Per què es fa aquesta recreació de l’inici del món tan llarga amb imatges més pròpies de l’IMAX que d’una pel·lícula d’autor? Per què aquesta idea grandiloqüent d’intentar explicar el món a través d’una pel·lícula? Potser la meva ignorància o la meva renúncia a buscar explicacions causals a tots aquests elements metafòrics de la pel·lícula fan que no hagi arribat al fons de tot el que Malick ens vol mostrar. El cert és que aquesta part amb més ànsies de grandesa em va semblar, a part d’avorrida, excessivament pretensiosa.
Sean Penn s’ha apartat de la promoció de la pel·lícula perquè creu que el cripticisme del muntatge final ha desvirtuat el millor guió que mai havia llegit, tot i això si analitzem el global del film, els moments bons superen de llarg les parts més discutibles i en molts moments ens mostra uns recursos visuals dignes d’un dels grans directors actuals, però com sempre les masses piquen i potser en aquest cas Malick s’ha sobrepassat.
Ara només cal esperar l’estrena de la seva nova pel·lícula i veure quin camí seguirà, per sort el 2012 ja la podrem veure i no haurem d’estar 20 anys sense Malick, sense les seves enormes virtuts i els seus excessos.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta