Menú de navegació+

L’altre arbre de la vida

Publicat el 26 setembre, 2011 per a Sense categoria |

A+ | a-

Us parla Bob Merrick

Un arbre mític, semblant a El Dorado, si bé espiritual i no material.  Una arbre com a metàfora del viatge i de l’itinerari, més que no pas de l’arribada al destí. Això és el que busca John Wickliff Shawnessy, el personatge que interpreta Montgomery Clift al film L’arbre de la vida (Raintree Count, Edward Dmytryk, 1957). John Wickliff és un professor, un home excepcional, un progressista que defensa l’abolició i que creu que tots els homes són iguals. Per  Wickliff,  aquest mític arbre “obre tots els panys i tanca totes les ferides”.  És cert que aquest film no té aparentment res a veure amb el treball de Terence Malick L’arbre de la vida (2011),  tret de compartir el mateix títol, almenys en castellà (molt més poètic que l’original en anglès). Amb tot, la seva estrena ens permet revisitar aquell intent de la Metro-Goldwyn-Mayer per recuperar l’esperit del mític Allò que el vent s’endugué (Gone with the wind, Victor Fleming, 1939), si bé amb resultats més que discrets, especialment de crítica i públic. Resumint: segurament no va ser una gran pel·lícula, però va representar la primera nominació a l’Oscar per a aquesta gran dama que es deia Elizabeth Taylor.

1862. Susanna Drake (Elizabeth Taylor) porta davant l’altar, simulant un embaràs, John Wickliff Shawnessy, que ha abandonat el seu amor de joventut en ser segrestat per la passió d’aquesta dona de Nova Orleans. És una dona apassionada i capritxosa, però pertorbada perquè creu que sobre ella pesa la feixuga  llosa de la seva mare, que va morir en un  manicomi.  Segurament enmig de fabulacions pròpies,  Susanna Drake  es veurà xuclada lentament, com si es tractés d’una  vampirització,  per la maledicció de la seva progenitora, precipitant-se inexorablement a les urpes imaginàries de la  bogeria. Segresta el fill que tenen  amb John i fuig, enmig de la guerra de secessió, al sud, repudiant l’abolició i la convivència entre races. Al final del film, desesperada i enfollida, inicia una fugida definitiva de tot allò que ja no entén a través d’un immens pantà. El pantà, gegantí  i immutable, s’erigeix en una metàfora de la vida, convulsa i complexa, gens fàcil per ningú. John Wickliff Shawnessy la troba i, en un meravellós pla general -incapaç de ser  somiat pel Michael Bay-, veiem finalment, i amb tota la seva  majestuositat, aquell sumptuós arbre de la vida que John ha buscat des de sempre.  Susanna morirà als braços de John, a l’ombra del mític arbre,  mentre ens imaginem que ell podrà passar finalment plana i  refer la seva vida amb el seu autèntic amor d’infantesa, Neil Gaither (Eva Marie Saint). El protagonista, però, no sabrà mai que en aquesta follia de Susanna ha trobat allò que ha buscat des de sempre. A diferència de l’espectador, John  no té la perspectiva necessària per distingir l’arbre del bosc, com ens passa sovint a la vida.  I és als peus del mític arbre, que ell no veu,  on  tot acaba i, a la vegada, tot és a punt de començar. Els panys s’han obert i les ferides s’han tancat. El viatge ha finalitzat just per tornar a començar.

L’arbre de la vida s’ha de buscar, però el secret és no trobar-lo. Les preguntes s’han de formular, però tenint sempre clar que són el camí i, potser, no la finalitat.  Els dos films plantegen la imensitat d’aquestes qüestions que ens colpegen. Això sí, amb ambicions molt diferents: mentre que el primer aposta pel  melodrama de  technicolor pujat i  diàlegs impossibles enmig d’un món que s’enfonsa, l’altre vol fer la pel·lícula definitiva, convertint l’experiència en un gloriós manual d’autoajuda visual i sonor. Un i altre film, però, comparteixen, més enllà de l’oceà de temps que els separa, el mateix amor pel cinema, amb resultats diferents, és cert, però emotius.

I com va dir la gran Elizabeth Taylor a la seva autobiografia: “Les idees mouen el món només si abans s’han transformat en sentiments”.

Us ha parlat Bob Merrick

Col·lectiu Bob Merrick

Autor: Col·lectiu Bob Merrick

No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.