(article lliure de maleïts espòilers)
Tots sabem com Dexter sobreviu en el món dels adults mitjançant un codi de conducta simple que li permet relacionar-se amb normalitat i no caure en els paranys de la bogeria. I és que el protagonista apareix com un personatge entranyable, tot i que es dedica a matar (de manera calculada i ritual) individus amb pocs escrúpols i extremament perillosos. El seu coneixement del món del crim fa que no deixi rastre; és el perfecte depredador, però les seves víctimes mai són innocents, són ell mateix però sense un codi de conducta. I parar-los els peus és la seva feina.
Amb un amic escocès parlàvem fa unes setmanes de la lògica de Dexter. Tot i que el que fa és del tot inhumà hi ha una racionalitat innegable en els seus actes. Si no es regís pels rituals de matar individus perillosos per la societat, ell es convertiria en el perfecte assassí en sèrie sense escrúpols ni miraments. És per aquesta raó que segurament ens agrada tant Dexter.
A la sisena temporada sembla que s’obren nous camins per al personatge. Descobrim com el seu sentit religiós és nul. Simplement no creu en res. Per ell, Déu no té cap sentit, viu la vida amb un codi moral propi que li funciona. En realitat els espectadors ja ens ho imaginàvem; un personatge com Dexter no pot creure en una entitat superior. Ell és el seu propi Déu (o Personal Jesus, cançó de Depeche Mode que apareix al tràiler) amb les seves lleis i paràmetres. No es pot tenir fe en un creador quan el que ha vist i viscut ha estat la maldat humana extrema.
En el primer capítol ens fem també una idea de com va ser la seva vida com a adolescent. Com era Dexter a l’institut? Com es relacionava amb els seus companys? Era popular entre les noies? En una reunió d’ex-alumnes després de vint anys ens adonem que Dexter s’ha fet gran. És un adult de quaranta anys atractiu, amb una bona feina i desitjat per les dones. Dexter es converteix en un objecte sexual apetitós, balla al ritme de Can’t touch this, d’M.C. Hammer (cantant que va caure a la ruïna) i intenta apropar-se a un ex-alumne amb pinta d’haver matat amb crueltat la seva dona. Però no expliquem més; com hem indicat a la introducció, aquest article està lliure de maleïts espòilers.
El que sí que direm és com promet Edward James Olmos en el seu paper d’assassí cruel amb mètodes de santeria del tot esgarrifosos. Pels que el trobàvem a faltar com a capità Adama a Battlestar Galactica, ens ve renovat i amb ganes de remoure els estómacs al públic. No sabem si Dexter, en els pròxims capítols, li pararà els peus ni com.
Si tenim sort, i pels que són creients, Déu ho dirà. Per la resta, com jo, sempre tindrem M.C. Hammer i Depeche Mode.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo