Vista a Sitges, entre bastards…
Sempre he observat amb malsana curiositat la trajectòria d’un geni com Lars von Trier. La seva suma de detractors i admiradors és igual a zero, un fet realment admirable. És un home encasellat definitivament en la zona maleïda. Per acabar-ho d’adobar, ell mateix es fica en tots els merders que pot i més, com ara les polèmiques declaracions que va fer sobre el nazisme al festival de Cannes. No sé com carai va anar a petar a aquest tema mentre presentava Melancolia. No és un film que parli exactament de l’encarnació del mal ni coses així. És, per dir-ho d’alguna manera, un drama familiar de dimensions galàctiques que acaba abans dels crèdits inicials, amb el xoc frontal de la Terra i un planeta grandiós que apareix de sobte (resulta que estava amagat rere el Sol) anomenat, i aquesta és la gràcia, Melancolia.
L’espectador, doncs, sap des del primer minut que la pel·lícula acabarà amb la fi del món. Els protagonistes no. Aquest és el recurs que el director danès, afortunadament allunyat d’antics dogmes, utilitza amb subtilesa per donar a la història una dimensió tràgica que d’una altra manera seria impossible d’aconseguir. Melancolia és el planeta que s’acosta i és l’estat de depressió en què es troba des del minut 1 i in crescendo la protagonista, Justine, creïblement interpretada per Kirsten Dunst.
Però què és exactament la melancolia? He acudit al Gran diccionari de la llengua catalana per treure’n l’entrellat. «Estat de tristesa vaga i de disgust davant la vida; propensió habitual al pessimisme.» Doncs això. Justine, que s’ha de casar, veu una estrella desconeguda al cel (el planeta que ens durà a tots a la fi) i psicològicament es va desfent per dins en el dia, presumptament, més feliç de la seva vida. A partir de llavors el gran casori, que té lloc en una mansió fastuosa, esdevé un petit homenatge a la memorable Festen o The celebration (1998), de Thomas Vinterberg, compatriota i redactor del famós Dogma 95 amb el mateix Von Trier. Des del principi ja es veu que la cosa no acabarà bé.
Per a freaks com nosaltres cal remarcar la presència com a marit de Justine de l’eròtic vampir de True blood Eric Northam, fill a la vida real (i això ho acabo de descobrir ara mateix) d’un actor descobert precisament per Von Trier (Stellan Skarsgard). A Melancolia els dos Skarsgard comparteixen per primer cop protagonisme. L’altra gran sorpresa és la presència de Jack Bauer (sense armes!), altrament conegut com a Kiefer Sutherland. El càsting és senzillament apostuflant. John Hurt, com a pare alcohòlic i faldiller, està immens, i Charlotte Gainsbourg també ens deprimeix a tots (que és del que es tracta) amb el seu dramàtic descens a l’infern de la segona part.
Melancolia no es pot enquadrar en cap dels subgèneres de la ciència-ficció. Amb tot, les escenes relacionades amb la col·lisió són virtuoses i visualment addictiuves Alguna línia del guió (tothom xerra molt) potser trontolla, però aquells que busquin alguna cosa diferent (no tan diferent com L’arbre de la vida) agrairan l’arriscada proposta del geni danès, que encara que no ho sembli és tan fanàtic del gènere fantàstic i de terror com nosaltres. De fet, un dels seus autors de capçalera és Stephen King!
Llarga vida a la col·lisió entre planetes, encara que siguin els nostres.
8/10
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda