El món inescrutable de la producció i exhibició cinematogràfica estatal continua oferint nous episodis. El darrer és el cas de Madrid, 1987, la nova pel·lícula de David Trueba.
I és que com canvien els temps! L’any 2003, Soldados de Salamina no només va disfrutar d’un remarcable èxit comercial sinó que va complir un any de projecció contínua a la cartellera gironina, establint una fita difícil de superar (i més ara, amb els temps que corren). Doncs, sense anar gaire lluny, el seu director, David Trueba, ha tornat a Girona per combatre la “frustració” de no trobar una distribuïdora per a la seva nova pel·lícula, titulada Madrid, 1987, oferint l’oportunitat que aquesta esdevingui la primera ciutat a estrenar-la. “En realitat tot plegat és una excusa com una altra per venir aquí, una ciutat especial que sempre duc al cor”, va confessar el director madrileny en un català perfecte durant la presentació, que va tenir lloc dimarts passat als Ocine Girona. Precisament, aquest multicinema és el que projecta des d’avui en exclusiva aquest film que, ara sí, podrà aspirar als Goya i, és clar, podrà optar a les perceptives subvencions que s’atorguen automàticament si s’estrena un film.
La història se centra en dos personatges que queden atrapats nus en un lavabo, una situació peculiar que serveix al director per establir un enfrontament generacional entre un veterà articulista (José Sacristán) i una jove estudiant de periodisme (María Valverde). El frec a frec emocional que esclata entre ells dos permet a Trueba parlar d’una Espanya que va canviar de pell aquell estiu de 1987. Vestida de diàlegs, sobretot conduïts pel personatge entre cínic i arrogant que interpreta un Sacristán que s’emmiralla volgudament en el seu vell amic Fernando Fernán Gómez, la pel·lícula té un to crepuscular que només albira una certa esperança amb el personatge d’ella, una jove amb futur (bé, ni que sigui esdevenint una periodista més amenaçada amb un ERO als 40 anys).
Per oferir alguna referència direm que el conjunt és més aviat una peça teatral filmada, amb la qual el director pràcticament fa ús d’un sol escenari (el labavo) i dos personatges dialogant. L’argument i la tensió sexual poden recordar a El darrer tango a París i Habitación en Roma, de Medem, però es queda en més prosaica i lírica. També pel pes dels diàlegs la podria haver filmat qualsevol cineasta argentí, Adolfo Aristarain per exemple. El problema, però, és com quan destapes un cava i el deixes reposar massa estona: queda esbravat.
Després del seu pas per Girona és previst que el film comenci un recorregut de preestrenes arreu de l’Estat, a l’espera que es pugui estrenar oficialment pels volts de febrer o març del 2012.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn