La gent de la meva edat vàrem veure el primer conclave papal l’any 2005, quan es va decidir que Joseph Ratzinger substituiria Karol Wojtyła com a cap de l’Església catòlica mundial. El punt de partida d’Habemus papam (tot i que veient el títol no cal ser Carvalho ni Kurt Wallander per deduir-ho) és la mort d’un papa i la posterior reunió de cardenals per elegir-ne el successor. Després de votacions frustrades, finalment, fumata blanca, i s’elegeix el cardenal Melville com a successor. Un papa que no està preparat per a la responsabilitat i que entra en pànic i fuig just abans de sortir a saludar els fidels aplegats a la plaça de Sant Pere del Vaticà.
A partir d’aquí tot es basa en un seguit d’accions per intentar desbloquejar emocionalment un papa incapaç d’assumir la seva responsabilitat. Arriben psicoanalistes al Vaticà, visita un psicoanalista fora del Vaticà, descobreixen antigues frustracions i tot per acomplir un ritual. Un ritual que Moretti ens mostra completament anacrònic, però també un ritual (com tants d’altres) absolutament teatral i aïllat del món. Aquesta idea ens la mostra de manera subtil, amb metàfores interessants com ara el partit de voleibol de cardenals, una imatge surrealista però molt còmica, que explica en definitiva que les lluites de poder vaticanes no es diferencien gaire de l’esport.
El protagonista, Melville, se’ns presenta molt ben interpretat per Michel Piccoli, un actor que ens dóna en cada moment la imatge justa de l’angoixa que sent el Papa electe per la incapacitat d’assumir el seu rol de gran cap de l’Església. La resta de cardenals i personatges estan interpretats per actors en molts casos desconeguts, d’altres fins i tot amateurs i, com no podia ser de cap altra manera, el mateix Moretti en el paper de psiconalista. Aquest batibull dóna a la pel·lícula una imatge no gens fingida dels moments de tancament i reclusió vaticana durant els dies de la crisi. Uns dies plens d’escenes humorístiques, iròniques i satíriques que, tot i que no desperten grans riallades, et fan passar la major part de la pel·lícula somrient.
Molta gent potser esperava un Moretti més punyent, però aquí ens trobem una paròdia fina i irònica que s’allunya de les pel·lícules de sàtira més convencionals, Moretti a vegades decep i ho fa perquè alguna gent espera d’ell que radiografiï i salvi la Itàlia actual en cada pel·lícula. Aquest és el problema de treballar amb una contemporaneïtat tan immediata, de treballar en allò tan recent que passa al teu entorn, una idea arriscada i interessant que consolida Nanni Moretti com un director imprescindible tot i les decepcions. Si més no en aquesta pel·lícula, l’escena del torneig de voleibol catedralici ja justifica per si sola el preu de l’entrada.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta